Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

—Què li passa?

Aquell era el moment d’improvisar.

—Veuràs, es tracta d’un xicot, en Maristany, amb el qual fa anys que ens coneixem i que... Una vegada, durant la guerra, es pot dir que em va salvar la vida!

No sabia per què ho havia dit. Per ganes de brodar, de fer-ne una cosa personal. Que l’altre veiés que el seu interès era sincer, que ajudar aquell amic era com ajudar-lo a ell mateix. És clar que ni a ell no l’ajudaria si hagués estat de les patrulles...

En Josep no es va deixar impressionar per aquells mèrits. Insistí:

—Què li passa?

—Bé, el cas és que es troba en un compromís i la seva promesa, que coneix la nostra amistat, m’ha vingut a veure...

Immediatament, sense cap raó especial, va semblar-li que sonava artificial. El seu germà va encreuar les cames.

—Per què?

—Doncs per això, perquè com que som tan amics...

—No. Vull dir què volia.

—És una noia senzilla, que no coneix cap advocat, i aleshores...

Impertorbable, en Josep el va interrompre:

—Què li passa?

—Ah, sí! El van detenir.

L’expressió d’en Josep canvià una mica. A l’Albert li va semblar que fins aleshores s’havia imaginat alguna altra cosa.

—I bé...?

—Li cal un bon advocat que el defensi, algú que tingui... agafadors. Ja m’entens, oi?

En Josep assentí.

—Per això he pensat en tu. Pel càrrec que ocupes, deus tenir relacions que... Ja saps què vull dir...

Anava pèssimament. S’embarbussava i devia fer una mala impressió. Però en Josep no semblava preocupar-se’n gens, d’això. No sense una mica d’ironia, preguntà:

—Suposo que em diràs què ha fet...

—Vols dir de què l’acusen?

—Exacte.

—Bé... ja saps com són les dones. He parlat amb la seva promesa i prou. Pel que he pogut deduir, no es tracta de res d’important; converses imprudents i coses per l’estil...

—I què entens, tu, per converses imprudents?

Semblava un capellà darrere el confessionari, o un policia. Es va empassar la saliva.

—Alguna brometa sobre el règim...

En Josep es mostrà escèptic.

—I per això l’han detingut?

—Cal que pensis que durant anys ha estat exiliat. A nosaltres se’ns mira sempre d’una altra manera.

Ja ho havia dit. No n’havia tingut la intenció, però ara va comprendre que era inevitable. Afegí:

—Una cosa es complica amb l’altra i... Si es busca bé, sempre se’ns pot retreure algun pecat.

El germà tornà a plegar el front.

—Vols dir que va tenir activitats delictives?

—Que jo sàpiga, no. No ho crec. Però com que ja és un delicte haver combatut a l’altra banda...

En Josep no va permetre que l’observació passés sense comentari.

—No crec que a tu t’hagin molestat mai!

—No, és clar. Per començar, i ho saps tan bé com jo, vaig estar sis mesos detingut; després, no em permeten d’exercir la carrera. És veritat que...

El germà va tallar-lo.

—Això és el que teniu vosaltres de bo: que després d’haver empunyat les armes, encara voldríeu que se us passés una pensió!

—Ens acontentaríem amb molt menys; en tindríem prou que ens deixessin tranquils a casa nostra, i en dir casa nostra ja saps que no em refereixo a les quatre parets del pis.

—Ets un ceballut! Doncs, mira que si aquesta és la teva manera de venir a pidolar favors...

—No pidolo favors! No pas per a mi. De tota manera, ja veig que m’he equivocat de porta.

Es va aixecar d’una revolada, sobtadament molestat i penedit.

—Albert!

Era el pare que implorava. Es va quedar mirant-lo, sense saber què fer, sense saber què dir. Com que la cosa no li venia de nou, la seva indignació no era prou forta per obligar-lo a un gest definitiu. En el seu desig de restablir la concòrdia, però, el pare gairebé va acular-lo en dir:

—S’ha de ser una mica més humil...

—Us sembla que no ho som prou, potser? Ens trepitgen com si fóssim insectes, i el pitjor és que els mateixos insectes...

El pare no ho va entendre. Tremolosament, afegí:

—En Josep no t’ha dit res que no fos veritat...

—Naturalment, vós sempre li feu costat. Si ell ho veu blau, blau ho veureu vós!

En Josep, que no havia perdut la serenitat, va dir:

—No et desfoguis amb ell, ara, que no hi té cap culpa.

—No la té ningú, és clar. Per això anem com anem!...

—No saps el que et dius.

—El que em dic, sí. El que no sé és el que em faig. Mira que haver pensat que podries ajudar-me... que podies ajudar algú desinteressadament! Devia estar boig!

En Josep va replicar:

—No recordo que m’hi hagi negat, encara. Simplement preguntava...

Però ell ja havia perdut el sentit de les proporcions. Era inútil que es digués que no n’hi havia per a tant, que allò que havien dit no tenia tanta importància, i menys entre germans, sobretot quan no ignorava com era aquell...

—Preguntaves, preguntaves! Quina por de comprometre’s. Que et creus que m’has de perseguir com un inquisidor només perquè et demano el nom d’un advocat?

—Però és que em devies voler demanar més. No puc recomanar ningú sense saber de què es tracta, de qui es tracta...

—N’havies de tenir prou amb el que t’he dit, que és un amic.

—En tens de força indesitjables.

—Com ho pots assegurar, si no saps res de mi?

—Sé suficientment per comprendre que em cal obrar amb prudència. Ets un cap calent.

L’Albert es va asserenar de cop. Per què discutia? Es coneixien de tota la vida. Quan el pare es morís, probablement ja no es veurien més. Tot d’una va trobar absurda la seva presència allí per demanar un favor a en Josep. Tenia raó, era una idea de cap calent.

Exagerant la nota polida, va dir:

—No en parlem més. Em sap greu haver vingut a amoïnar-te i haver-te fet perdre el temps d’una manera tan inconsiderada...

Tots se’l van mirar com si li hagués agafat alguna cosa. Però ell no en va fer cas. Posà la mà sobre l’espatlla del vell.

—Adeu-siau, pare. Fins un altre dia.

S’atansà a la seva cunyada, que no havia dit ni un mot en tota l’estona.

—Encantat de saludar-te, Francesca.

En Josep va preguntar:

—Però què t’agafa, ara?

—A mi? Res. És que tampoc no aproves la meva manera d’acomiadar-me? És clar, com que soc jo...

El seu germà feu un moviment amb els llavis i arronsà les espatlles. Ell s’encaminà cap a la porta.

—No cal que us molesteu. Ja conec el camí...

La cunyada, però, va sortir darrere seu. El va seguir fins al vestíbul, on va dir-li:

—Dona records a la Cecília i als nois...

—Gràcies.

Després va afegir:

—Veniu a veure’ns, un dia d’aquests.

Se sentia gairebé ferotge.

—Vindrem amb molt de gust.

Ella se’l va mirar inexpressivament i ell saltà escales avall. Després es va girar i pregà:

—Tanca, tanca, no et molestis!

Tornava a estar enfurit. No tan sols no havia aconseguit res, sinó que s’havia posat en ridícul per la seva còlera intempestiva. Sempre passava el mateix: es captenia de tal manera que en Josep acabava per tenir raó. I el pitjor era que allò només li passava amb ell. Com que és el meu germà, va dir-se, no puc perdonar-li que sigui com és. A més, va pensar, com que ni pots fumar...

La primera cosa que feu, en arribar al carrer, fou encendre la pipa. Després, com que encara era aviat, va emprendre el camí de l’acadèmia a peu.

Molt abans d’arribar al carrer d’Aribau ja havia comprès que el seu capteniment fou absolutament idiota. Absolutament idiota, es va repetir, com si el mot li agradés. Qualsevol altra persona que no fos el seu germà li hauria pogut dir tot allò, i molt més, sense provocar en ell una resposta tan forassenyada. Perquè, al capdavall, què li havia dit? I no havia estat ell mateix qui començà a descentrar la qüestió? Quan hom va a demanar un favor, i d’un favor es tractava encara que aleshores s’hagués refusat a admetre-ho, l’orgull, ja que no la dignitat, més val ficar-se’l a la butxaca. Però és que en Josep l’exasperava. S’ho confessava i no s’ho confessava, perquè gairebé li sabia greu, però la veritat era que l’animadversió que sentia pel seu germà augmentava en relació directa amb el seu parentiu. Si hagués estat algú altre, un conegut, un indiferent... Les persones podien desagradar-li com a tothom, però en general no aportava cap mena de passió, o una passió molt moderada a tot estirar, a les relacions que hi sostenia, ja que comprenia que cadascú, per molt equivocat que anés al seu veure, tenia dret a ser qui era i a pensar com pensava. Però no en Josep. És a dir, en la mesura en què era una persona com una altra, participava també d’aquest privilegi. Però és que per a ell no podia ser una persona com qualsevol altra. I, ben mirat, no sabia per què. Mai no havien estat units, mai no s’havien captingut com dos veritables germans. Allò que operava, doncs, era només el coneixement que, malgrat tot, tenien de llur lligam fraternal en termes de sang, no llur afecte o llur desamor. Tampoc no és ben bé això, va reconèixer. Era més senzill i, alhora, més complicat. Potser per això resultava més difícil veure-hi clar.