Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Tot d’una va comprendre que, aquest cop, la seva dona tenia raó. Ben mirat havia estat una ximpleria pensar en en Josep a propòsit del pobre Maristany. I més ximpleria encara intentar de fer honor a la paraula mig donada a l’Eugènia. Que potser no ho sabia, que no en trauria res? N’hi hauria prou de pronunciar la paraula patruller perquè saltés com un home que s’ha assegut sobre una mata d’ortigues. No era que li haguessin fet mai res, a ell; mai no havia estat un home prou important perquè el molestessin. O potser és això el que li cou, va mig riure mentre evitava una criatura que acabava de sortir disparada d’una botiga.

Sempre havia estat igual, aquell. Allò que ell mateix en deia un home d’ordre. Volia dir, és clar, del seu ordre. Un ordre on ell pogués ocupar un lloc més o menys responsable i sentir-se important, amb la possibilitat, per damunt d’això, d’atropellar els altres, els qui no pensaven com ell o no li eren prou simpàtics... Caldria trobar una excusa per decidir-lo a interessar-se per en Maristany. El més difícil era que ell mai no havia sabut mentir amb prou convenciment. Més valdrà, va decidir, que no li doni massa explicacions. Al capdavall, què volia, d’ell? Simplement, que li indiqués una persona, un advocat hàbil, capaç de defensar el nebot del vell Cedó. Però no, tampoc no era ben bé això. El que calia era un home prou ben situat, prou influent, perquè no fos necessari de defensar-lo. Somio despert, va dir-se. No pot conèixer ningú de tanta influència; potser no existeix ningú que la tingui. Ara que la maquinària s’ha engegat, ha d’acomplir el seu procés.

Havia obrat a la lleugera, sense reflexionar en tots els aspectes de la qüestió, en el que seria més indicat de fer en aquest cas. Per això provava de reflexionar-hi ara, mentre s’aturava a la parada de l’autobús i esperava darrere les tres persones que el precedien. Sí, en Maristany no era possible de treure’l de la presó així, per les bones. Era més encertat allò que s’havia dit de primer: interessar-hi un bon professional, un advocat expert i, alhora, ben vist entre les autoritats. D’aquests, en Josep en devia conèixer més de quatre. Només que pogués aconseguir que li fes unes ratlles de presentació... A nom de l’Eugènia, és clar, perquè era ella qui s’havia d’espavilar. No era que ell no ho volgués fer, però, com podria justificar el seu interès per en Maristany? Ara que... També valia la pena de pensar en com podria justificar el seu l’Eugènia, que no li era res, absolutament res. Es pot presentar com la seva promesa, va dir-se. D’altra banda, d’una dona sempre se’n fa més cas.

L’autobús s’aturà a ran de vorera. Van saltar-ne set o vuit persones i el cobrador deixà pujar tots els qui esperaven. A baix anava ple, de manera que va haver d’enfilar-se a l’imperial.

L’assumpte era aquest: demanaria al seu germà una bona recomanació per a un advocat ben situat, llest, intrigant i tot... Però li caldria explicar alguna cosa, dir que l’Eugènia... El seu germà era un home meticulós. Voldria saber a què es comprometia, i amb qui. La faria passar per una amiga... No, seria un error; aquell de seguida hi veuria algun embolic inconfessable. Potser valdria més dir que l’amic era ell, en Maristany, i que la seva promesa, que estava al corrent de llur amistat, l’havia anat a trobar. Semblava raonable. Però també li caldria explicar què havia fet l’amic en qüestió o, si més no, de què l’acusaven. Si deia que algú l’havia denunciat per fets de guerra, en Josep es negaria a barrejar-s’hi...

Començà a suar. Era molt més difícil que no s’havia imaginat. De fet, era tan difícil que, en abandonar l’autobús a la cantonada del carrer Urgell, encara no havia fet cap progrés substancial. Ni l’havia fet tampoc quan posà els peus a l’entrada de la casa on vivia en Josep. Mentre pujava amb l’ascensor, decidí: no importa, improvisaré. Però no estava tranquil.

És per això que gairebé es va treure un pes de sobre quan, a dalt, la criada va dir-li que el seu germà no hi era. És clar que allò només significava ajornar l’afer, no deslliurar-se’n. Però li donava temps de reflexionar-hi més a fons.

El pare era al menjador, al costat del balcó obert, amb el diari a les mans. Però no el llegia, sinó que feia una becaina. Era una dormida de vell, perquè va sentir que algú entrava a l’estança i immediatament obrí els ulls i alçà el cap.

—Ah, ets tu!

Anà per aixecar-se, però ell ja havia travessat el menjador i el va retenir amb una mà a l’espatlla.

—Com va, això?

—Bé... Vaig fent.

Parlava amb una indecisió penosa, a la qual ell encara no s’havia pogut acostumar. Aquell era l’home que tenia una amigueta i donava disgustos a la seva muller? Se’n recordava, a vegades, d’aquells temps? Tot d’una se sentí molt trist. Però una altra veu, femenina aquesta, deia darrere seu:

—Hola, Albert.

Era la Francesca, la seva cunyada.

—Hola, noia. Com va, això? I els nois?

—No són a casa. Se n’han anat d’excursió, amb els del campament...

—Està bé, això!

Es va asseure, i la dona l’imità. El pare va plegar el diari treballosament i preguntà:

—Has vist el discurs que ha fet el ministre del Treball...?

—No. No els llegeixo mai, els discursos.

—Mal fet.

La seva cunyada va riure.

—Tu tan expeditiu com sempre!

—No... Diu que en Josep no hi és? Jo que precisament he vingut en aquesta hora...

—Ha dinat fora de casa i no sé quan tornarà. Tant pot tardar cinc minuts com no venir fins a la nit.

El pare es va interessar.

—Què fan, en Jordi i la Rosa? No els veig mai...

—Ara vindran més sovint. Ja fan vacances.

Després, com cada vegada que els visitava, afegí:

—Però viviu tan lluny!

La cunyada va dir:

—Quan hi ha bona voluntat...

—No és això...

Se sentí molestat i afegí:

—Vosaltres sí que no veniu mai.

I va pensar: per què soc tan hipòcrita? Si ni ho vull, que vinguin.

—Què vols que et digui? Sembla més natural que vingueu vosaltres, vivint com viu el pare aquí.

És clar, tenia raó.

—Mira, em sembla que és ell!

Era veritat, acabava de sentir-se el cop de la porta del pis.

—Has estat de sort, encara.

No n’estava tan segur. Ara caldria improvisar, com s’havia dit. Però va descobrir que continuava tan buit d’explicacions convincents com una estona abans.

En Josep va retallar-se al llindar de la porta. En veure’l mostrà una expressió sorpresa.

—Tu per aquí?

No semblava hostil. Probablement havia fet un bon dinar.

—Sí; et volia veure.

L’expressió de sorpresa va accentuar-se.

—Ah!

—Et volia parlar d’un assumpte.

L’altre plegà el front.

—No et deus pas haver posat en algun embolic...

—No, no!

—Bé, és que tu...

No va invitar-lo a passar al despatx, sinó que penetrà al menjador i anà a asseure’s al costat del vell.

—De què es tracta?

Sempre apressat!, va pensar. Va ficar-se els dits a la butxaca, a la recerca de la pipa, però aleshores es va recordar que a la Francesca li molestava el fum. En Josep no fumava i el pare era només un fumador ocasional al qual havien acabat per fer perdre el vici.

Se’n sentí contrariat. Sense la pipa tot seria encara una mica més difícil. Poc hàbilment, va començar:

—Tu, pel lloc que ocupes, deus conèixer molts advocats...

En Josep, sense comprometre’s, va reconèixer vagament:

—Alguns, sí... Necessites un advocat?

—No, jo no. Un amic meu.

El germà se’l va mirar com si li semblés una mica ximple allò d’anar a preguntar-li el nom d’un advocat per compte d’un amic, però va limitar-se a preguntar: