Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

N’era agudament conscient mentre el tramvia davallava per la República Argentina. Mirava els rostres que l’envoltaven amb la intenció de distingir llurs característiques racials, però mai no havia estat gaire fi en aquestes coses i no sempre li era possible decidir de quina regió procedien els nouvinguts ni a quins d’ells esqueia el nom d’ocupants. I tot d’una se li va acudir de pensar: tampoc ells no poden estar conformes amb el que passa. Però això no era suficient perquè els estranys fessin causa comuna amb un poble que s’oblidava. Sempre hi hauria una barrera. No era merament la parla, sinó una disposició de caràcter espiritual, una manera de ser, d’enfocar l’existència, quelcom que ell no sabia definir amb precisió, però que, així i tot, reconeixia quan li ho posaven davant dels ulls.

També ho reconeixien els altres, i això era precisament el que més els coïa: constatar una diferència. I, més que constatar-la, saber que en ella es recolzaven unes aspiracions a les quals mai no accedirien de bon grat. La història era allí per demostrar-ho. Com també demostrava que no tots els enemics eren de fora, sinó que molts pertanyien al mateix poble oprimit. El seu germà mateix, per no anar més lluny.

No ho havia confessat mai, és clar, però ell sabia molt bé que a casa seva es parlava castellà. És a dir, el pare continuava expressant-se en català, no pas perquè cregués en la virtut o en la necessitat d’aquesta parla, sinó perquè era un home senzill i, a les seves velleses, li devia venir costa amunt canviar de pell. Però ell, en Josep, la seva muller i els dos fills, tots enraonaven sempre amb la llengua imperial. Era tanmateix curiós que, fins a cert punt, haguessin volgut amagar-li-ho, perquè en les rares ocasions que els visitava cedien a la parla materna i eren només els nois, formats en un ambient netament castellà, de Front de Joventuts, que ara i adés es traïen. Allò, aquell dissimular-li que havien travessat la frontera lingüística —que era tan sols el símbol d’una altra barrera d’implicacions més greus—, indicava, però, una mena de sentiment de culpabilitat que, per a molts optimistes, hauria estat un motiu irrefutable d’esperança. Ell, però, no confiava tant. Perquè si en Josep encara es mig avergonyia d’haver canviat d’idioma, els fills ja no experimentarien aquest complex, o l’experimentarien en un grau mínim. Si de grans es casaven amb una dona de l’altra banda, el canvi potser ja seria definitiu. És a dir, definitiu...? No podia assegurar-se mai res, és clar, però li semblava que les coses s’ordenaven de tal manera que aquests catalans que renegaven d’ells mateixos venien a ser la contrapartida dels fills dels castellans que, dins l’ambient novell, acabaven per incorporar-se als usos i costums i al mateix imperatiu de la llengua del poble d’adopció dels pares, i això fins a l’extrem de convertir-se, alguns d’ells, en perfectes separatistes, més violents, més convençuts, a vegades, que els catalans en els quals la virtut de la raça deixava d’operar. O és que potser les virtuts de la raça eren unes altres?...

—Si us plau.

Els mots, que trencaven els seus pensaments, li van caure al cor com un bàlsam. Va mirar l’home que els havia pronunciats, però, és clar, pertanyia a la seva generació. Cap jove de menys de trenta anys no els hauria dits, va pensar. El seu cor va rebutjar el bàlsam i el convertí en quelcom de verinós i de malsà. Eren precisament els joves de menys de trenta anys els que importaven. Ells decidirien el demà. Ja sabia que a l’altra banda de la frontera no s’opinava igual. Allí tothom semblava convençut que els mateixos que havien menat el joc antany el dirigirien en canviar les circumstàncies, les misterioses circumstàncies. I ell també ho havia cregut, perquè els pares de la pàtria, per dir-ho d’alguna manera, eren un mite que pesava. Fins al seu retorn no va canviar d’opinió.

Era sorprenent, de tan natural, trobar-se que durant aquells anys havia crescut una altra generació. Una generació que ja no sabia res de la guerra, o res d’autèntic, perquè, en termes generals, s’havia deixat enganyar per les versions dels vencedors. Però fins i tot els qui no s’havien deixat ensibornar, aquells que procedien de famílies tradicionalment liberals i catalanistes...

No era gens estrany, si bé es considerava. Les famílies eren catalanistes i liberals, sí, però per a la majoria d’elles l’experiència de la guerra havia estat un malson; algunes foren perseguides perquè pertanyien a la classe benestant, o anaven a missa, o no eren prou extremades en llurs ideals. Aleshores, apressadament, havien fet marxa enrere i, sense junyir-se potser al carro del vencedor, s’havien quedat a la cuneta del camí, esperant. I encara esperaven, amb una vaga hostilitat contra tot allò que podia alterar l’ordre de coses existent, però alhora ideològicament contràries a la situació. Amigues del compromís, els pesava i no sabien com sortir-se’n. Devien afitorar àvidament una tercera solució.

Més val lladres que assassins... Li ho havia dit el cunyat d’en Roure, amb el qual va parlar uns moments al despatx del seu amic, quan aquest els presentà. La frase l’havia sorprès i impressionat. Molts opinaven igual. Més val lladres que assassins. Però, on eren els assassins? Hi havia dret a jutjar d’una manera tan primària, sense coneixements de causa? Hi havia hagut violències, és cert, com n’hi ha en tots els períodes de desordre, quan l’instint domina la raó. Però també els enemics havien traït la seva humanitat percaçant els adversaris polítics, i això durant més temps, d’una faiçó més organitzada. La traïen encara, i amb menys excusa, quan al cap de tretze anys d’acabar-se la guerra, continuaven silenciant els oponents verbals entre els murs d’una presó. El seu germà un dia li havia dit: És que no s’ha acabat, la guerra!

Tenia raó. No havien permès que s’acabés. No s’acabaria durant molt de temps. No era d’això mateix que es lamentaven ells, els exiliats, d’aquell estat de guerra civil que el règim franquista mantenia a la península? Però era un error queixar-se’n. Perquè aquell estat de coses només els afavoria. Els qualques joves que semblaven tornar a sentir la pàtria, molts d’ells fills de famílies poc simpatitzants amb les aspiracions nacionals catalanes, o de famílies escamnades per la sang i el carnatge, no es despertaven precisament a l’impuls d’aquest clima irrespirable? I els altres, molts indiferents, que mai no havien sabut decidir quin era el seu camp, no començaven a entreveure’l ara, quan sentien pesar damunt d’ells, i a l’entorn, una hostilitat que es manifestava en tots els aspectes de la vida?

—Un moment...

El tramvia era aturat al passeig de Gràcia, cantonada Provença, i havia estat a punt de deixar-lo engegar de nou sense baixar. Gairebé m’havia oblidat que he de veure el meu germà, va dir-se.

Travessà la breu calçada, fins a la vorera, però aleshores es va recordar que la parada de l’autobús quedava molt més enllà. També podia creuar el passeig i anar-lo a buscar davant la Pedrera... Uns segons, va quedar-se palplantat, indecís. Però l’urbà va donar pas als vehicles que pujaven i ell, per no esperar-se, va seguir pel carrer de Provença, cap a la rambla de Catalunya, cap a Balmes després. Tanmateix, era molestosa, aquella combinació. Tramvia, autobús i, aleshores, un parell de blocs de cases a peu. Per això anava tan poc sovint a casa d’en Josep. No, no és per això, va reflexionar. Eren un a cada banda de la barricada i era natural que limitessin llurs freqüentacions a les estrictament indispensables. Per això cada dia es freqüentarien menys. El dia que el pare es morís... Perquè les poques vegades que hi anava, ho feia pel pare. Ells acabarien per perdre tota mena de contacte. Si no és que em decideixo a demanar-li favors, va burlar-se d’ell mateix.