Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Sobre això sí que l’he d’advertir, es digué amb fermesa. No vull que anem per les boques dels altres. I aleshores va adonar-se de la forma del seu pensament. En plural. Tots dos. Se solidaritzava amb ella, doncs. Si més no, en això. Era simptomàtic.

Hi penso massa, va concloure. Però, què podia fer? Confiava que, un cop dins l’ambient familiar, aconseguiria de foragitar-la. Fins aleshores bé ho havia fet durant hores senceres. Però no era el mateix, és clar. Fins aleshores tot havia estat imaginació més o menys autoritzada pels fets. Ara, en canvi, havia tingut lloc una entrevista en el curs de la qual s’havien dit coses que no podien oblidar, que obligaven a una continuació, de la mena que fos.

Si la Cecília ho sabia!, va pensar. Ella ja no l’estimava, era inútil repetir-s’ho. Ja feia molt de temps que tot allò havia passat. Ara només restava la carn. Però aquesta, la carnal, era precisament la pitjor de totes les gelosies; la més incomprensiva. I si s’assabentava que una criatura de disset anys... I els fills, com el mirarien si arribava a llur coneixement que el pare havia relliscat?

Era un afer perfectament insensat. D’una manera o altra, hi havia de posar punt final. Començant per les seves il·lusions. I això era el més difícil de tot. Com no ho havia de ser si ara mateix, en contradicció amb tots els seus pensaments, encara es deia: podríem viure uns anys perfectes...?

Tot li feia mal, el cos i l’ànima. Més enllà del seu dolor, però, no podia desfer-se d’un sentiment d’exaltació. Digués el que digués, era meravellós haver aconseguit l’amor d’aquella criatura. Una noia intacta... Va sentir, físicament, la seva presència al seu costat. I la sensació fou tan intensa que fins i tot es va girar, convençut que ella era darrere, somrient i disposada a seguir-lo on fos. Però només hi havia persones indiferents.

Se’n va sentir desil·lusionat i tot ell udolà, ferit per aquell desencís. La necessitava, la necessitava. Ella li faria oblidar les humiliacions de l’existència, els fracassos, les insatisfaccions del viure familiar, professional... Començaria de nou. Començarien tots dos. Com si mai no hagués passat res, com si el món fos acabat de crear.

Era una follia. I, per si fos poc, ara la sang el fuetejava. Darrere la dolcesa d’aquells llavis hi havia quelcom més. Un món. El seu món. Va pensar: ensenyar-la a estimar, a ser dona... Però, i després? La veuria fugir dels seus braços per caure en els d’un altre home, més jove. No ho podria suportar. Era preferible renunciar-hi des d’ara. D’altra banda, justificaven uns quants anys de felicitat que ho llencés tot per la borda, sense escrúpols? Però, què és el que he de llençar?, va preguntar-se. La dona, els fills, la llar... I ella és una menor, va acudir-se-li aleshores. El podien perseguir en justícia.

És clar que no calia arribar a aquests extrems. D’altres homes tenien una amigueta. Jo mateix l’he tinguda, es va dir. Però les circumstàncies eren unes altres i la dona en qüestió havia viscut. A la Neus no li ho podia fer, allò. Una amiga que hom té d’amagat... L’estimo massa, va dir-se.

Per força hauria de fer un acte de voluntat, posar-la en evidència, i fins i tot avisar el seu pare perquè l’allunyés de l’acadèmia. Ben mirat, puc fer moltes coses, va tranquil·litzar-se.

Al cap d’un moment, però, quan ja pujava al tramvia, estava gairebé segur que no en faria cap. No podria.

Tot just entrat al pis, les primeres paraules de la seva dona foren:

—Què, ja has vist el teu germà?

Va arronsar-se d’espatlles, sobtadament malhumorat. Des de la seva entrevista amb la Neus que no hi havia tornat a pensar. Breument, digué:

—Sí.

Ella es va esperar, per veure si explicava com havia anat la cosa, però, en veure que l’Albert no semblava tenir la intenció de continuar, insistí:

—I què?

—Res. No sabia que t’interessés tant...

—És que em sembla que avui el diari parla del teu patruller...

—No és el meu patruller.

—Oi que es diu Jesús Maristany?

—Sí...

El diari era sobre al taula i va agafar-lo. Tombà fulls, a la recerca de les informacions locals.

—I que no l’han detingut a ell sol...

La Rosa va fer:

—Jo també ho he llegit.

Vagament, va pensar: per què se’n preocupen tant, les dones, dels fets diversos? La majoria no llegien res més. La muller parlà de nou:

—Suposo que t’ha donat una negativa...

—Qui?

—El teu germà.

—Ja el coneixes, aquell.

—I tu encara més. Per això encara no entenc...

Ell no la deixà acabar.

—Està bé, està bé! Tenies raó.

I va abocar-se sobre la notícia, molt breu. Amb poques paraules, informava de la detenció de dos patrullers, els anomenats Jesús Maristany i Mateu Estarell, els quals, convictes i confessos, havien passat a disposició de l’autoritat competent. Estarell?, va pensar immediatament. Mateu Estarell? Va alçar els ulls del diari i, sense proposar-s’ho, va dir:

—També el conec, aquest...

—Qui? L’altre?

—Sí, l’Estarell. És a dir, suposo que és ell.

—Mira que bé!

Explicà:

—Ens vam fugar plegats d’un camp de concentració...

En Jordi, que recollia els objectes escampats damunt la taula perquè la seva mare la pogués parar, demanà a l’acte:

—Vas fugar-te d’un camp de concentració, papà?

—Sí.

—Aquí? Durant la guerra?

Afirmà amb el cap.

—I era com els dels alemanys?

—Què vols dir?

—Si també mataven la gent... com tots aquests jueus que van gasejar.

Ell va fitar-lo.

—D’on ho has tret, això?

—Ho sap tothom... Que no és veritat?

Ell assentí lentament.

—Sí. Aquí, però, era diferent. I tampoc no era ben bé un camp de concentració, sinó més aviat de triatge. Un indret d’on destinaven els homes a altres camps o, si tenien avals, els deixaven tornar a casa.

La Rosa preguntà:

—Què són, avals?

—Doncs, mira: si coneixes algú important, podies demanar-li que respongués de tu. Hi havia moltes maneres. Un militar, un capellà, un feixista que fins aleshores ho havia dissimulat...

—I tu no coneixies ningú?

—No.

En Jordi va voler saber.

—I com és que et van agafar? No ens ho havies dit mai!

—Ves... Em van fer presoner durant una retirada dels nostres. Uns quants ens vam perdre per uns boscos i vam tenir la mala sort d’anar a caure a mans d’una patrulla enemiga.

—I què us van fer?

Com totes les criatures, no en tenia mai prou; volia saber tots els detalls.

La mare va dir:

—Treu això d’una vegada, que hem de sopar.

El noi va obeir i deixà els seus instruments de dibuix damunt una cadira. La dona protestà immediatament:

—Et sembla que és lloc, aquí? Quantes vegades vols que et digui...

—Està bé, ja ho vaig a desar...

La Rosa va repetir la pregunta que havia fet el seu germà.

—I què us van fer?

—Com a fer-nos, no ens van fer res. Ens van dur...

El fill el va interrompre.

—Espera’t! No ho contis fins que torni.

—Però si gairebé no hi ha res per contar!

Així i tot va callar mentre el fill abandonava el menjador i se n’anava a desar tot el seu material. Estarell, es repetí, i de nou va donar un cop d’ull al diari. No li havia pas dit, aleshores, que era patruller. És a dir, que ho havia estat. Però no tenia res d’estrany. Gairebé no havien tingut ocasió de parlar, sobretot per la presència d’aquell soldat, el gallec, a qui obligaren a seguir-los. En recordar-ho, va tornar a somriure.

La Cecília, que era a l’altre extrem de taula, posant les estovalles, va sorprendre la seva expressió.