Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Repetí:

—Me n’he d’anar, Neus...

Ella es va aixecar amb recança.

—Et veuré, després?

—Després? No surto fins a les nou. Aleshores ja seràs a casa teva.

—Si vols, t’esperaré...

—No, Neus. No veus que més val...

La noia tornava a denegar amb el cap. Continuava embriagada. Fins quan?, es preguntà. I com seria el despertar?

—No vull que m’esperis.

Ella no replicà.

—Ho sents?

—Sí...

Van abandonar el bar i, de costat, van fer els pocs metres que els separaven de l’acadèmia. Ell va pensar: si ens veu algú, se n’estranyarà...

Abans d’arribar a la porta, va aturar-se i repetí:

—Ves-te’n a casa, ara, Neus...

Ella feu que sí amb el cap, però va quedar-se prop seu com si esperés alguna cosa. Ell, que tampoc no acabava de saber com acomiadar-se, va dir vagament:

—Ja ens veurem...

I es va precipitar entrada endins, cap a les escales, potser encara més dissortat que una hora abans.

A tres quarts de nou en punt es va aixecar. Mai no feia com altres professors que, d’entrada, ja es posaven el rellotge davant, però tenia una noció força acurada del temps o, més que això, un cert instint, el mateix que l’havia fet alçar els ulls cap al rellotge del bar mentre parlava amb la Neus, i gairebé sempre, quan en el transcurs de la classe es decidia a consultar el cronòmetre polsera, les busques assenyalaven aproximadament els tres quarts. És clar que, en aquest cas, l’ajudava el ritme de la mateixa classe. I si un dia es distreia, prou que el tornaven a la realitat horària els moviments inquiets dels alumnes, car ells també tenien rellotge, i alguns fins i tot el consultaven repetidament. I, si no era allò, era l’avalot que tot d’una es desencadenava fora, quan un altre professor deixava els seus en llibertat.

Avui, però, els precedí tots. Només quan travessava la porta de l’aula va comprendre el motiu de la seva impaciència. Estava segur, i fins ara no se n’adonava, que la Neus no l’hauria obeït i l’esperaria al carrer, potser no al costat mateix de l’acadèmia, sinó en algun altre indret del seu trajecte, que ella coneixia tan bé.

Per això va contrariar-lo una mica que en Ramírez, el professor de llengua castellana, redacció i correspondència, l’agafés amicalment pel braç. També duia la cartera a la mà i es disposava a abandonar l’acadèmia. En la seva parla, va fer:

—Què tal, Cros?

Era un home cordial i, en general, discret. Tot i pertànyer al poble que ell considerava tradicionalment subjugador, li era simpàtic. Potser perquè en Ramírez era decididament hostil al règim franquista i, a la seva manera, semblava que comprengués el problema català. Continuava parlant en el seu idioma, això sí, però en moltes coses s’havia adaptat a la terra on vivia. Va contestar:

—Anar fent.

L’altre li va enretirar la mà del braç i rigué:

—Ja és molt!

Van franquejar tots dos la porta i baixaren les escales. L’Albert va mirar de reprimir el seu moviment d’irritació. Ell no en sap res, va dir-se, referint-se a l’assumpte que el preocupava. I no tan sols no en sabia res, sinó que els seus pensaments corrien per marges ben llunyans. S’interessà, sempre en castellà:

—Què es conta de nou?

—Res... Sabeu alguna cosa, potser?

Perquè en Ramírez era d’aquelles persones que sempre pesquen una notícia o altra. La majoria de vegades no es tractava pas de fets, car el temps no els justificava, sinó de simples rumors, cosa que l’home no ignorava. Com ell deia, però, això ajudava a viure, a esperar.

—No. No es mou res. És a dir, el partit comunista continua amb les seves comunicacions. Programa darrere programa.

Algun cop havia sospitat que ho era, de comunista, sobretot aleshores que va confessar-li que sovint rebia fullets del partit. Però després va veure que aquest detall era insuficient. En rebia molta gent, d’opuscles d’aquesta mena.

—El mateix de sempre, doncs.

—Sí, el mateix de sempre. Ara, no us penseu... hi ha indicis. La cosa sembla madura per a qualsevol acció. Diu que tots els partits antifeixistes malden per trobar una fórmula de compromís. És possible que d’aquí a uns mesos, potser aquesta mateixa tardor, vegem coses grans.

En el fons, en Ramírez era un optimista. Li interessava de creure-s’ho tot. Ell, en canvi, es mostrava poc convençut.

—Costa de creure. Quan un règim ha durat tants anys a despit de totes les dificultats i de la poca simpatia que ha sabut desvetllar...

L’altre va alçar la mà. Havien arribat al carrer i es posava al seu costat. De la Neus, de moment, no se’n veia ni rastre.

—Sí, sí, ja ho sé. Teniu raó. Però tot té un final. Tampoc els alemanys antihitlerians no veien la sortida del nazisme. Ni els enemics de Mussolini, la del feixisme a Itàlia. I ja veieu com va acabar tot!

—No voldreu pas dir que hem d’esperar una altra guerra mundial per resoldre la nostra situació!...

—No, no, res d’això. Ni una guerra civil tampoc. Si us he de ser franc, la meva opinió és que això ha de caure no pas per l’acció de tots aquests partits que, certament, fan tot el que poden, sinó pel propi pes. No veieu que està tot podrit?

L’Albert l’escoltava només amb una part de la seva atenció, perquè continuava examinant el carrer. No, la Neus no l’havia esperat. Tot i haver-li manat que se n’anés a casa, ara el contrariava una mica la seva obediència. És absurd, va dir-se. Però és que aquella mateixa submissió no presagiava res de bo.

En Ramírez prosseguia:

—Fins i tot dins del partit hi ha dissensions. No m’estranyaria que assistíssim a una purga. Que no seria pas la primera, com ja sabeu...

L’Albert es mostrava més aviat escèptic, en aquest afer. Purgues... Sí, altres cops se n’havia parlat. L’assumpte Serrano Suñer fou una purga. I, abans, hi havia hagut la d’altres falangistes, alguns d’ells camises velles, com Hedilla, el silenciat. A fora es feia soroll, a propòsit d’aquests fets. Però no era del tot convincent. I tampoc no era espectacular. És natural que els governs es reorganitzin de tant en tant. Els homes es gasten, cometen errors i cal substituir-los. És precisament hàbil substituir-los quan han donat tot el rendiment que se n’esperava, quan han fet el paper que en aquell moment convenia i que ja ha deixat de ser polític, és a dir, oportú. Comentà:

—Tot això té poca importància. En el fons, és anècdota. Si ho mirem bé, també als països democràtics hi ha purgues d’aquestes...

—Oh, no, no és el mateix! Un partit substitueix l’altre perquè així ho decideixen els electors, però els homes no desapareixen sense explicacions. Més ben dit, no solen desaparèixer de cap manera. Continuen al peu del canó, governant o a l’oposició. No és el cas de l’Espanya franquista.

L’Albert, que ja havia renunciat a veure la Neus, va ficar-li els dits a la boca:

—Ni el de Rússia.

—Ni el de Rússia, si ho voleu. Confesso que aquí no fem córrer tanta sang, cosa que si bé es mira fins i tot resulta curiosa, perquè amb la fama de caps calents que tenim els meridionals...

Va mig riure i afegí:

—En el fons, devem ser la gent més pacífica del món. Lluitem contra allò que ens molesta amb l’humor, amb la ironia, amb el sarcasme, un tret tan espanyol, segons diuen, però tot això són armes inofensives contra les quals disposem de defenses naturals. Sí, hi estem immunitzats, però encara ens en servim.

—Potser perquè no n’hi ha d’altres.

—Sí que hi són. Però ara, parlant seriosament, us diré que al meu veure ningú no les usarà; vull dir ningú de les velles generacions. Cal que en maduri una altra...