Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Però és veritat, va dir-se; tot és veritat. No m’ho ha contat ningú, no ho he llegit enlloc. Som ella i jo, tots dos de carn i ossos, tots dos desgraciats.

La política i la pàtria s’havien quedat lluny. En el seu horitzó ja només hi havia lloc per a la noia. Tots dos desgraciats. I n’hi hauria prou que jo digués que sí... Però, com ho podia dir, si era un home casat, afillat, amb vint-i-tres anys més que ella? En un altre país s’hauria pogut divorciar i casar-se amb la Neus. Ací, era un camí vedat. Però li semblava que tampoc no ho faria. No pas per la Cecília, sinó pels fills. És cert que no el necessitaven, o que gairebé ja no el necessitaven. Aviat podrien defensar-se tots sols. I la Cecília, per la seva banda, havia sabut com defensar-los durant aquells onze anys de la seva absència. Tanmateix...

És una criatura, va repetir-se. Era exactament igual com si s’hagués enamorat de la seva filla. Setze, disset anys, quina diferència hi havia? Criatures...

Havia arribat a la parada del tramvia i s’aturà. Va llambregar al seu entorn. No, no hi era. Havia obeït de debò. Però no obeiria quan li repetís que no s’havien de tornar a veure. Ell ja sabia que tot allò no podia acabar bé. No havia previst, fins aleshores, tot el que havia de passar? Va pressentir, amb dies d’anticipació, aquesta declaració amorosa d’avui. Podia veure també, com si fos actual, el dia de demà, quan ella acabaria per descobrir que, malgrat tot, hi havia aquell abisme dels anys entre ells.

Però què espera, què vol?, va preguntar-se. No li havia demanat que abandonés la seva llar, que se n’anés amb ella, que se l’endugués... És clar que tot just es trobaven al principi. Ja vindrien, també, aquestes exigències. Va recordar: només que et pugui veure... parlar amb tu... sentir-te a prop meu...

Es va veure al seu costat, recorrent inacabablement els carrers de la ciutat, fent bracet, dient-se paraules dolces, però tots dos tristos, infinitament malenconiosos, conscients que llur amor era condemnat per endavant. Perquè ella també ho devia saber, això. No seria com amb la Cecília...

Va tancar els ulls, com si això pogués foragitar la presència de la seva dona. Però no va poder, car aleshores eren dos promesos com qualssevol altres. No era el mateix, va repetir-se. Ells tenien un futur, res no els privava de casar-se, sabien precisament que acabarien per casar-se. D’altra banda, però... No, va haver de reconèixer, mai no havia estat com això. Potser era que no se’n recordava prou bé, però ara li semblava que mai no havia sentit per la Cecília aquesta qualitat de sentiment que experimentava per la Neus. Per començar, la seva muller mai no havia estat tan bonica, ni havia tingut aquesta dolcesa de caràcter que endevinava en la Neus; mai, sobretot, no l’havia mirat d’aquella manera. La Cecília era únicament cobejosa... carnalment cobejosa.

I en aquell temps em semblava meravellós, va dir-se amb una certa pena. Hi havia aquella primera vegada, a casa seva. Aleshores vivien a la torreta del Clot, en un carrer on abundaven més els solars que les cases.

Ella mateixa va obrir-li la porta:

—Ah, hola! Entra.

Fins després, quan ja era dins, no va dir:

—No hi ha ningú.

Va observar que no anava mudada, tot i que havien quedat que sortirien. Va menar-lo al salonet, perquè a casa seva sempre havien tingut salonet, i el va fer seure.

—Oi que t’és igual que ens quedem?

S’assegué al seu costat i es va inclinar endavant. Ell, com altres vegades, la va besar. Ella se li repenjà immediatament, maniobrant de tal manera que, quan se n’adonà, les seves mans reposaven sobre els pits que el desig enduria. Perquè tot s’ho va fer ella, es digué ara.

La sang el fuetejà a la cara i al sexe mentre ella s’inclinava endarrere amb la boca entreoberta i els ulls mig closos, com si anés a desmaiar-se. Va tocar-li les cuixes per sota de la roba.

—Cecília...

Ella se li va abraçar molt fort. Mai no se li havia abraçat tan fort, tot i que no era pas el primer cop que l’acariciava. Cap de les altres vegades, però, no havien estat sols. Ella va dir:

—Espera...

Es va desenllaçar per descordar-se la bata. Gairebé no hauria calgut, car no duia sostenidors i els pits ja se n’havien escapat. Un moment, va venir-li a la memòria el record d’aquella noia que, quan només tenia setze anys, li mostrava les sines i les cuixes des de la finestra de casa seva, somrient i ruborosa, però descarada, provocativa. Era estrany; sempre havia sentit dir que d’exhibicionistes només ho eren els homes. Devia haver-hi de tot. El record, però, va ser fugaç, perquè ja s’havia abocat de nou cap a la Cecília, sense preguntar-se què feien, com acabaria allò, ni si els podien sorprendre. Va besar-la des dels ulls fins als genolls, sobretot al ventre i als mugrons, i ella acabà per preguntar:

—I aquí, no?

No ho havia fet mai, però ella era jove, anava neta i ningú, s’imaginava, no l’havia tocada. La seva repugnància teòrica va desaparèixer en veure l’engrescament de la noia, que ja es badava. S’inclinà cap al sexe rosat i els llavis entraren en contacte amb uns altres llavis, humits i olorosos, que el van acabar d’enfollir. Hi endinsà la llengua i ella s’obrí més mentre s’estremia violentament i exclamava:

—Ai, no sé què em passa.

Però quan ell va arrossegar-la cap a terra, encara, en ple orgasme femení, i enfonsà la seva erecció en la carn tendra, va queixar-se:

—No, Albert, no!

Ell va tenir una vacil·lació i retrocedí lleugerament. La noia l’abraçà més fort i li enfilà les cames a l’esquena per lligar-lo contra seu.

—No, no!

No ho va saber interpretar i xiuxiuejà:

—No ho vols?

—Sí, sí! No sabia que fes tant de mal...

I avançà tot el cos, gemegant sota la penetració sobtada. Ell, potser sense motiu, es va sentir triomfant. Cada renill d’ella era una estranya victòria que aconseguia.

Havia de passar molt de temps abans no es digués: gairebé parlava com les noies de les novel·les pornogràfiques...

Novel·les pornogràfiques, novel·les sentimentals, es digué ara amb disgust. Va comprendre que no havia d’haver pensat en la desfloració de la Cecília. Un cop més, sense excitar-lo del tot, aquelles evocacions el feien posar neguitós. Encara pitjor. Perquè la imatge de la Cecília entre els seus braços, quan només tenien vint anys, donava pas a una altra imatge. La Neus és diferent, va assegurar-se.

Però no ho seria tant. Era una dona, subjecta a les mateixes cobejances. No puc fer-li això, va dir-se encara. Però li ho acabaria fent si l’afer continuava, si ell no es preocupava d’allunyar-la com fos. Encara que li hagués de donar algun miquel en públic... Sí, calia fer alguna cosa, lliurar-se a algun acte ofensiu que l’obligués a odiar-lo. L’estranya resistència que sentia dintre seu, però, li provava que no seria senzill. L’estimava massa per ferir-la.

Es veia a l’aula, davant els alumnes, en un moment que ella es mostrés distreta o poc interessada en els estudis, dient:

—No creu, senyoreta, que en lloc de perseguir els professors li seria més útil preparar degudament les lliçons?

No podia ser. Seria injustificat. I massa dur. No podia fer-li passar aquesta vergonya. I més si tenia en compte que ella, al capdavall, s’havia mostrat tan discreta com li ho permetien les circumstàncies. A classe, és clar, li deia de vostè. Encara més: procurava no haver de dir-li res. Els encontres sempre els havia buscat fora de l’ambient escolar. Estava segur que, a l’acadèmia, ni professors ni alumnes no estaven al corrent de llur relació. Les poques converses que temps enrere, abans d’inscriure’s ella a la seva classe, havien tingut al passadís, no podien haver cridat l’atenció de ningú. I si l’havien cridada, ara, en veure que no es repetien, tothom se’n devia haver oblidat. Sí, s’havia mostrat discreta. S’hi havien mostrat tots dos. Llevat d’avui, va dir-se. Avui havia comès la primera imprudència. Potser en seguirien d’altres...