Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Ell el va interrompre.

—I no us heu dit mai que és possible que aquesta generació nova vegi les coses d’una altra manera? Al capdavall, és una generació educada a la seva manera, a la del règim. Li han dit tot el que han volgut sense que cap contradictor els hagi esguerrat la feina; han pogut donar-li una versió tergiversada de la història i...

—No n’hi ha prou, Cros. La joventut no es forma tan sols a les escoles i als campaments. Hi ha la família, l’ambient...I l’ambient també el constituïm nosaltres, els vençuts. D’altra banda, la joventut no se la pot bridar. Per això és joventut. I encara us diré més: els joves no tenen por.

Havien arribat a la plaça de la Universitat, on l’Albert sabia que se separarien; en Ramírez vivia en un indret o altre del Paral·lel i, segons es rumorejava, amb una dona que no era la seva. Van travessar la calçada i s’aturaren al costat de la boca del metro. Ell va fer:

—En això sí que us segueixo. No coneixen les represàlies.

—Exactament. Per a ells un policia és un funcionari corrent; per a nosaltres s’ha convertit en una mena d’home del sac... De fet, des dels trenta-cinc anys per amunt, tots tenim una por immensa. Por de les bastonades, sobretot...

Va allargar la mà al seu interlocutor i, burlant-se d’ell mateix, afegí:

—Ara, en aquest instant, o en qualsevol altre moment del dia, hi ha dotzenes de persones que discuteixen aquestes qüestions. Però només les discuteixen. Totes esperen que la feina la facin els altres.

L’Albert va concloure:

—Que és la manera de no fer-la ningú.

—Exacte.

Va somriure.

—Bé, fins demà... més ben dit: fins demà passat.

L’Albert el va mirar allunyant-se cap a la ronda. Era un dels pocs castellans que li agradaven. És clar, va pensar, perquè hi està contra. Em són simpàtics tots els qui estan en contra. Devia haver-n’hi molts, és clar, però no els coneixia. De tota manera, va reflexionar, aquest mateix, si es plantejava realment el problema català... Perquè era curiós: només es començava a parlar de separació o simplement d’autonomia, tots feien causa comuna.

Mentre es dirigia cap al carrer de Pelayo va reconèixer que entre els catalans mai no hi havia aquella unanimitat de criteri. No tothom va votar per l’estatut, recordà, tot i que la votació favorable fos tan alta. No tothom estava convençut de la conveniència de fer vida a part. Ben al contrari...

Molts se sorprenien que algú pogués creure en l’eventualitat d’una independència. I això no solament ara, sinó abans, quan el terreny era tan magníficament preparat després dels darrers cinc o sis anys de mans deslligades. I eren gent liberal, de sentiments catalanistes. És a dir, catalanistes..., va reflexionar amargament. Recordà una conversa amb el sogre, quan encara no ho era, perquè ell i la Cecília tot just s’havien promès. Va dir-li:

—Ets molt jove, tu. Quan tinguis els meus anys ho veuràs amb més ponderació. Jo tota la vida que ho he estat, de catalanista. En Primo es va encarregar de fer-me’n...

I va somriure. Ell no, car si en Primo de Rivera l’havia convertit al catalanisme, senyal que no ho havia estat, com afirmava, tota la vida. Aleshores, durant la dictadura, ja era un home madur.

—... però el separatisme no l’he vist mai clar. Reconec que som diferents o, com es diu, que hi ha un fet diferencial. Però no cal exagerar-ho. Ens lliguen més coses que no ens pensem, amb els castellans. Fa massa segles que els nostres destins van units.

—Els nostres interessos no hi han anat mai. I no em direu pas que ha estat per culpa nostra. Per exemple, no van ser els catalans que decidiren renunciar a Amèrica, sinó els anomenats Reis Catòlics que els privaren d’anar-hi.

El funcionari potser ignorava aquest fet, tan conegut i encara mal escatit, perquè va semblar una mica sorprès. La mateixa inseguretat en què es trobava, però, no li va permetre de discutir-ho, cosa que ell, l’Albert, hauria desitjat. Aleshores era més combatiu que ara, es va dir.

El sogre s’havia limitat a fer:

—Bé... fins i tot així. Són fets que no justifiquen una actitud separatista i...

Ell el va interrompre.

—En aquest cas, què vol dir, ser catalanista? Per a mi totes dues coses van plegades; són la mateixa.

—No, no! No és el mateix fer una política catalana, de cara a Catalunya, s’entén, que fer separatisme.

—Què és el catalanisme, doncs?

A l’home li costava una mica de trobar-ho.

—Per començament, una disposició de caràcter espiritual. Sobretot una fidelitat a la pròpia tradició.

Feia pena sentir-li-ho dir.

—El reduïu potser a una qüestió folklòrica?

—Folklòrica?

—Sí. Que ens reconeguin el dret de ballar sardanes, d’exhibir la bandera, de parlar la nostra llengua entre nosaltres...

Havia confessat ingènuament...:

—També això.

Però aleshores ja se li havia acudit un altre aspecte de l’assumpte, perquè va afegir:

—A més hi ha la cosa estrictament política... i econòmica. Hem de preconitzar una política espanyola que tingui en compte les necessitats i el caràcter de Catalunya. Per dir-ho en un mot: una política espanyola catalanista.

—Sí, ja ho veig, una cosa així com un tracte de favor. Com si diguéssim l’aspiració de l’alcalde i dels regidors de qualsevol municipi que el governador de la província declari d’interès nacional la construcció d’una carretera local... Jo sempre he pensat que, com que en tenim els mitjans, més valia que la carretera ens la construíssim nosaltres.

—Ets molt jove, ja t’ho dic. Amb el temps ho veuràs tot d’una altra manera.

Bé. Ja no era tan jove, ara. I tot ho continuava veient si fa no fa. El vell, en canvi... Ara ja no aspirava que els del centre ens construïssin la carretera. Es donava per satisfet si conservaven les que teníem... Totes intransitables.

I la Cecília, ben mirat, era com el seu pare. És clar que les dones, en política... I la Neus? Mai no se li havia acudit de preguntar-s’ho. La Neus no devia tenir cap opinió formada. Ella sí que era molt jove i, a més, sempre havia viscut en aquell ambient enrarit, conformista... Caldrà que la formi a la meva manera, va dir-se.

Un moment després es retractava de tot. Per què havia de formar-la a la seva manera, si havia tingut el propòsit de trencar aquelles relacions tot just iniciades? No li havia dit que no podia ser? I no era sincer? Però ella... És clar, sempre acabava de la mateixa manera: els seus disset anys li feien goig.

Rememorà l’escena del bar, tan recent encara, i va sentir que el cor li flaquejava. Com podia menysprear aquells béns? Era la seva darrera oportunitat de viure, la darrera. I era com un miracle. Mai més, n’estava segur, cap noia no es fixaria en ell; mai més no tindria l’avinentesa de tocar una pell tan dolça i tan tendra... I tampoc no és això, reflexionà. Hi havia altres coses. Havia dit la veritat quan afirmà que l’estimava. No sabia com era possible, com ella podia desvetllar-li aquell sentiment, però ara tampoc no li interessava d’esbrinar-ho, de discutir-ho. Era un fet que li calia acceptar per força. L’estimava... Recordà els seus ulls càlids, les dues llàgrimes...

I aleshores, tot d’una, va pensar en les novel·les femenines que corregia. Pensà, més precisament, en aquelles escenes que tantes vegades l’havien fet riure. Acusava els autors de crear situacions inexactes, de bastir diàlegs ridículs que no tenien cap punt de contacte amb la realitat. Doncs bé... No eren una situació i un diàleg de novel·la sentimental els que havia protagonitzats aquella tarda? Ell, el professor madur i de sentiments nobles, desinteressats... Ella, la col·legiala ingènua i apassionada que, sense saber ben bé què es fa, s’ofereix... Ell, que refusa com un cavaller... Ella, que insisteix, encisada pels cabells grisos... Ell que l’amoixa tendrament per fer-li comprendre...