Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

—Tinc una filla tan gran com tu...

També ho sabia? No va donar cap indicació de sorpresa i la veu ben just si revelava curiositat en preguntar:

—Quants anys té?

—Setze.

—Jo en tinc gairebé divuit.

Abaixà la vista, tornà a alçar-la i digué:

—Puc seure aquí?

Indicava la cadira del seu costat, on hi havia la cartera. Ell se n’estranyà massa per contestar de seguida. Perquè allò no tenia res a veure amb la conversa. És a dir... Va negar-se:

—No.

Però ella semblava tan desolada que va acabar per treure la cartera i el text i deixar-los en una cadira de la taula veïna. La Neus en va tenir prou amb aquell gest i, immediatament, es traslladà de lloc.

L’Albert, com si s’ho mormolés a ell mateix, va dir:

—No havies d’haver-te matriculat a la meva classe...

Es va agafar una mà amb l’altra i se les va prémer amb força fins que li petaren els artells. Estava nerviosíssim.

—Per què?

—No em preguntis més per què!

La noia es va mossegar els llavis, ferida, i ell s’apressà a corregir-se.

—Perdona. No tinc cap dret de renyar-te. Però...

Va clavar-li la vista als ulls.

—Escolta, Neus...

No s’atrevia a dir-ho i va callar. Ella interrogà molt baixet:

—Què?

—Tinc quaranta anys...

Es va sentir despitat amb ell mateix i li semblà veure tota una renglera d’homes madurs asseguts al costat de noies com la Neus, pronunciant la mateixa frase en un to idènticament commiseratiu. Perquè allò devia haver passat altres vegades. Hi ha moltes noies que s’enamoren d’homes madurs i molts nois, també, que cobegen i es pensen que estimen dones que podrien ser llurs mares.

Ella va arronsar imperceptiblement les espatlles.

—No et fa res?

Va denegar amb el cap, amb els ulls brillants, amb el gest obstinat de la boca.

—Vint-i-tres més que tu...

No ho podia oblidar, no ho podria oblidar mai. Per què havia d’haver-hi aquella diferència? Quin atzar dissortat havia fet que ella naixés amb vint-i-tres anys de retard, o ell vint-i-tres anys massa d’hora? No era just!

La Neus, però, no es va impressionar. Hi devia haver pensat, també. Es veia que no li venia de nou. D’una manera que li semblà impròpia de la seva edat, va contestar:

—Les noies envelleixen més de pressa.

—Però no tant!

Nerviosament, colpejà la pipa contra un costat de taula, va manejar-la sense saber què feia i acabà per deixar-la al seu davant. Sense mirar-la, va explicar:

—No et puc donar res...

Alçà de nou la mà on duia l’aliança i afegí:

—Ja saps que soc casat.

Ella tancà els llavis i va fer que sí amb el cap. I aleshores ell es va sorprendre d’aquella escena. No s’havien dit res, ni un mot d’amor, cap confessió... Ni cal, va reconèixer. Era com si ho haguessin sabut sempre, que les coses acabarien així. L’únic que calia discutir eren les condicions de llur existència futura. Es va revoltar, perquè no podia haver-hi cap existència futura, compartida.

Feixugament, va fer:

—Ara, més val que te’n vagis.

Però ella no es va moure. Amb els llavis molt tancats, com si lluités contra el plor, va continuar asseguda allí, mirant-lo.

—No?

La noia denegà amb la testa. Una mica més vençut, ell mormolà:

—No sé què vols, doncs... Digues, què vols?

Aleshores, sense dir paraula, la Neus va allargar la mà, s’apoderà de la seva i entrellaçà els seus dits.

—Potser vols que et digui que t’estimo?

Ella va fer que sí, sempre mudament, però amb els ulls il·luminats. L’Albert va cobrir les dues mans unides amb la que tenia lliure i sospirà:

—Sí... em sembla que sí que t’estimo...

A la Neus se li van escapar dues llàgrimes dels ulls. Ell, emocionat, va pensar que allò era meravellós i, a mitja veu, exclamà:

—Déu meu!

Durant uns segons tot fou escombrat per aquell sentiment invasor. Mai, mai no havia estat tan feliç. I ho era encara més perquè veia la seva felicitat. La mà fou arrossegada lluny de la taula i, quan se’n va adonar, ella la hi havia oberta i, amb el palmell, s’acariciava la galta. Sota els seus dits va sentir la pell fina i tibant i s’estremí violentament.

—Neus...

En Justí els mirava amb els ulls molt oberts. Devia estar acostumat a veure’n de tots colors, aquell, però potser encara no havia vist mai una parella tan desigual i tan tendrament enllaçada.

Va alliberar la mà amb un gest brusc, matusser, i ella es va quedar inclinada, amb la pròpia mà oberta, sorpresa, desemparada.

—Cridem l’atenció...

Va agafar la pipa, es va treure el tabac i començà a entatxonar-la. Era el gran recurs. A poc a poc, anà recobrant el domini de les seves accions, de les seves paraules. Com si prosseguissin la conversa anterior, va dir:

—Però no serveix de res que t’estimi, ben a l’inrevés...

Ella xiuxiuejà:

—Sí...

—Sí, què?

—Sí que serveix. Ens... ens estimem tots dos.

—Veus? Gairebé ni t’atreveixes a dir-ho!

La noia protestà.

—Sí, sí que m’hi atreveixo. Si no penso en res més! T’estimo tant, Albert!

De bon grat li ho hauria fet repetir, però va negar-se a cedir a la seva emoció. Esperà una mica i digué:

—Això no canvia els fets.

—No, ja ho sé.

—Doncs?

La Neus va tornar a agafar-li la mà, oblidada d’on eren, de les persones que els envoltaven, i ell no es va atrevir a rebutjar-la.

—Jo ja en tinc prou de veure’t de tant en tant... Parlar amb tu... sentir-te prop meu... saber que m’estimes i que...

Va callar i ell va mirar-la en silenci fins que va estar segur que ja no prosseguiria. Aleshores, honestament, va dir:

—Però jo soc un home, Neus. Et podria fer tant de mal!

—Mal?

—Sí. Perquè pot arribar un moment que no en tingui prou de veure’t i parlar-te... Ni tu, no en tindràs prou. Ara mateix...

Va indicar vagament els dits, assenyalant cap a la seva cara.

—Ja veus què ha passat. Has volgut que t’acariciés... No té importància, ja ho sé, és la galta...

Semblava una mica ebri, però ella també devia estar-hi.

—Després voldries que et besés, i jo també voldria besar-te... i ens rebregaríem l’un contra l’altre, et tocaria i...

Va fer una pausa llarga, la fità i afegí:

—Oi que ho saps, què passaria?

Ella s’humitejà la boca abans de contestar.

—No sé res...

—Sí que ho saps. Si et volia besar... m’ho deixaries fer?

Molt baix, mormolà:

—Sí...

—Veus?

I com que ella no contestava, tornà:

—Ja veus que no pot ser.

Ella li va prémer la mà amb més força.

—Sí, Albert, sí que pot ser. Jo...

Molt de pressa, acabà:

—... a mi no m’importa.

La va entendre molt bé i aquells mots, encara que ell havia de ser el beneficiari dels seus actes, el van entristir.

—Sí que t’importa, Neus. Importa a totes les noies.

Ella es va arronsar d’espatlles, tossuda com una criatura que era. L’Albert s’adonà que la busca llarga del rellotge de darrere el taulell havia corregut fins a les onze. D’aquí a cinc minuts tenia una altra classe. Precipitadament, amoïnat, perquè no tenia ni idea que el temps hagués passat tan de pressa, va deseixir-se dels dits de la Neus. La noia el mirà, sobtada per la brusquedat del gest.

—Gairebé són les vuit. Me n’he d’anar...

Tot d’una, era com si sortís d’una terra de meravelles, com si s’acabés de desembriagar. Perquè tot allò havia tingut lloc en una atmosfera ideal que la busca del rellotge havia esventat. Qui sap si per sempre.

Va cridar en Justí i va pagar-li les cerveses. Ella s’havia deixat la meitat de la seva. Potser no li agradava tant com deia i l’havia comanada en obediència a una estranya solidaritat de dona enamorada.