Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

Ell va mirar cap a la finestra, com si encara no hagués tingut ocasió de fixar-se en el temps que feia. Assentí:

—Sí...

I va començar a caminar al llarg dels pupitres. La noia el va seguir. Vol que li proposi que anem a passejar, es va dir. Però no ho faré. Se’n moria de ganes, ho reconeixia, però... Estúpidament, com si donés una explicació, l’assabentà:

—Jo encara tinc la classe superior...

Però entre una classe i l’altra hi havia una hora. Es mirà la cartera i va alçar-la una mica, sospesant el seu contingut, com si allò tingués algun sentit. Però només en tenia la temptació que guanyava terreny. Sempre li passava el mateix. Es feia els grans propòsits i... Apressà el pas cap a la porta, amb la noia sempre al seu darrere.

En arribar a l’altre extrem se li va acudir que, si ella havia acabat, res no era tan natural com que sortissin junts. Les circumstàncies els empenyien l’un cap a l’altra, els obligaven a fer-se companyia... No és culpa meva, va dir-se, i s’estremí, anguniejat. Però una noia que entrava va precipitar-se cap a la Neus:

—Oh, tu! Precisament et volia veure...

El món es va esfondrar, però l’Albert saludà polidament mentre ella, amb la mirada desencisada, es quedava amb l’amiga. Obrí la porta, gairebé sense sentir el timbre que es disparava, i va trobar-se sol, escales avall.

El taulell, de proporcions reduïdes, era a l’esquerra; les taules s’arrengleraven a la dreta i cap al fons del local, on hi havia un entrant que, de banda de vespre, es devia omplir de parelles. Ara, quan l’Albert hi penetrà, la clientela era escassa: tres homes a la barra i una taula ocupada. Però allí, la gent es renovava molt de pressa, com en un orinador.

Es va poder asseure en una de les taules de primer terme, al costat mateix del carrer, només separat del trànsit pels vidres, i va deixar la cartera a la cadira de l’esquerra.

De primer va encendre la pipa, lentament, rumiant la seva sortida de l’acadèmia, recordant la cara amoïnada de la Neus en veure’s interceptada per l’amiga... Sacsejà el cap.

En Justí va acostar-se-li i el saludà amb la cordialitat que es mereix un vell client. Sabia que es deia Justí perquè l’altre individu, de més edat, que no es movia mai de darrere el taulell, l’anomenava així. Possiblement eren pare i fill, no ho havia pogut esbrinar, ja que no tenia cap contacte amb els altres clients del bar i el xicot sempre tractava el vell de vós, sense precisar.

—Porteu-me una cervesa...

Tornà a agafar la cartera, l’obrí i en va treure el text mecanografiat. Confiava enllestir-lo aquella mateixa tarda. No tenia ganes de corregir, no n’havia tingudes mai, però era una feina que calia fer. Tampoc no li agradava gaire de treballar a l’acadèmia, si més no en aquella, on nois i noies anaven i venien, es matriculaven, assistien o no assistien a classe i acabaven per desaparèixer sense donar explicacions. Eren pocs els qui tenien constància. La majoria feien festes repetides, sobretot ara, a l’estiu. I no se’ls podia dir res, allò no era un col·legi on es porta una llista de faltes. Hom considerava que tots eren prou grans per fer el que més els convenia.

Va obrir el quadern i es va treure la ploma de la butxaca. En Justí retornava amb la cervesa i va deixar-la en un costat sense dir-li res, respectant la seva feina. En va beure un glop i, absent, llambregà els altres clients. No n’hi havia cap d’interessant. Gent jove, un vell, una parella... Com sempre. La mena de gent que s’acostuma a veure als bars.

Va posar-se a la tasca i pensà: em cal fer tres pàgines per pagar la cervesa. Hauria pogut estalviar-se aquella despesa si s’hagués quedat a la sala de professors, com feia el vell Flema. Però l’ambient era mesquí i la presència del professor de matemàtiques no el millorava pas.

Llegí el primer paràgraf del capítol i, una darrere l’altra, va haver d’esmenar tres construccions defectuoses. Aquestes entrades el posaven nerviós. Va beure’s un altre glop de cervesa i recordà que, abans d’acceptar aquella feina de corrector d’estil, havia vacil·lat una mica. Per dos motius. De primer perquè no estava gaire segur de sortir-se’n bé, cosa que demostrava que era massa modest. L’altre, perquè era una feina mal pagada. En dir-li el preu, l’Artigues va observar el seu moviment de sorpresa i explicà: En tenim que encara treballen més barat, a pesseta. En aquestes condicions, és clar, no veia per què a ell l’havien d’afavorir amb un suplement de quaranta cèntims, però l’altre va puntualitzar: Són gent en la qual no podem confiar gaire. Vull dir que ho fan a hores perdudes, i mai no saps quan acabaran.

Era una mica espès. També ell ho faria a hores perdudes. És clar que en tenia moltes... En comunicar els seus dubtes a la Cecília, va resultar que ella, com sempre, no en tenia cap. No siguis ruc. Sempre és això de més. Sí, però és una feina tan explotada... Si no pots escollir... I no, no podia escollir. Ja comprenia que a partir d’aquell instant s’hauria de resignar a moltes coses que abans no hauria tolerat de cap de les maneres. El més curiós era que tanta gent se sentís atreta per aquella mena de feina; si és que l’Artigues no havia mentit en assegurar-li: Cada dia ve algú o altre a proposar-me els seus serveis. Tothom es pensa que la sap fer, aquesta feina. Tothom llevat dels escriptors, naturalment, perquè si no fos així ja no els caldrien correctors. Ara, que dir-los escriptors potser era fer-ne un gra massa... De primer es pensava que els devien pagar una misèria per aquell tipus d’obretes, però més endavant, amb gran sorpresa, va assabentar-se que cobraven de dues mil a dues mil cinc-centes pessetes, segons el nombre d’obres que escrivien i l’acollida que tenien per part del públic. L’Artigues va dir-li tot rient: Si us hi veieu amb cor... I ell: No, gràcies.

No era el seu ofici. Quan ho va contar a casa, la Rosa va exclamar: I per què no, papà? Perquè no en sabria, digué ell. Si no ho has provat mai... En això tens raó. La Cecília també opinava que podia fer-ho, si s’ho proposava. Però ell sabia que ni podia ni en tenia ganes. En aquell moment ja començava a estar fastiguejat de novel·les sentimentals i d’aventures. Ah, doncs, són força interessants!

És clar, la Rosa tenia setze anys; era natural que les hi trobés, sobretot quan ara el tipus de novel·la sentimental que s’escrivia era tan diferent de la novel·la rosa d’abans de la guerra. Hi abundaven les escenes atrevides, els protagonistes solien abraçar-se i besar-se sovint i els autors no paraven de fer referències a les perfeccions corporals dels herois. Per això mateix, de primer, havia mostrat una certa repugnància a deixar-les-hi llegir, però a la fi va pensar que, si no ho feia a casa, també ho faria a fora. I al capdavall, reflexionà, tot això respon a la realitat. Perquè l’estúpid d’aquelles narracions no eren les escenes amoroses en elles mateixes, sinó la manera que els autors tenien de presentar-les, la prosa que usaven i els diàlegs que anaven a treure Déu sabia d’on, car ell no n’havia sentit mai cap de semblant —no era possible que l’haguessin sentit ells. Tanta cursileria tampoc no existia!

Va continuar corregint, una mica distret. Ara s’havia acostumat tant a aquella feina que sovint la feia gairebé automàticament. A vegades, fins i tot es deixava anar tant a aquest automatisme que, després, li calia repassar un seguit de pàgines. Això s’esdevenia quan tot d’una s’adonava que feia molta estona que no feia cap esmena. Començava a mirar els fulls, sorprès que l’autor ho hagués fet tan bé, i els rellegia amb la seguretat que no tardaria a descobrir que, simplement, havia badat. Gairebé amb satisfacció, exclamava: Ja deia jo...!