Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 2)

No experimentava la més petita simpatia per tots aquells embrutapapers. En Jordi tenia raó de no voler llegir cap d’aquelles ximpleries. Un dia va començar-ne una, de les d’aventures, és clar, però en va tenir prou abans d’arribar al tercer capítol. Ell hi va voler veure una prova de maduresa que l’afalagà. Però de fet no era això, perquè massa i tot que li agradaven les bestieses del cine! La veritat era que, a en Jordi, el molestava la lletra impresa. No li agradava d’estudiar, si bé s’hi havia resignat, sobretot per no disgustar la mare. Ell, el que volia, era dibuixar. Naturalment que això agrada a molts noiets. També a l’Albert... No estava convençut el seu pare que seria un artista? En Josep, sempre que li trobava un dibuix l’hi esquinçava. Em tenia enveja, es va dir. El seu pare, en canvi, els col·leccionava. Havia resultat, però, una falsa vocació, com també ho era l’ensenyança. Aquesta feblesa de destinar-se a una activitat determinada perquè abans l’han seguida els pares... Li havia dit: Sempre tindràs el pa assegurat. Devia voler dir el pa sec, que era el que havia menjat tota la vida. I ni aquest pa no era tan segur com l’home es pensava, perquè no havia comptat amb la guerra.

Algú s’havia aturat al seu davant i, maquinalment, va alçar el cap. Va tenir un petit sobresalt en veure que era la noia.

—Neus!

Tots els seus pensaments i divagacions es precipitaren com a través d’un embut, fins que restà net i disponible al moment actual. Ella va dir:

—Sí...

—Com sabies que era aquí?

I mentre feia la pregunta s’aixecava i li indicava la cadira de l’altra banda de taula, una mica atabalat a despit dels seus quaranta anys, o potser precisament per això. S’havia desacostumat de sortir amb noies.

Ella replicà:

—Que no hi vens sempre?

L’havia espiat. No tan sols devia haver preguntat a tort i a dret, com s’havia dit, sinó que després es dedicà a espiar-lo per tal de conèixer els seus costums, les seves preferències...

—Seu, seu!

—No et molesto?

—Molestar-me? I ara, què dius!

Va envermellir, penedit d’aquella espontaneïtat de jovencell. Per amagar el seu atabalament, se li acudí de dir:

—Però no volies anar a passeig?

Però la pregunta potser encara ho empitjorava tot. Ella va somriure, acalà els ulls i digué:

—Tota sola...

En Justí s’havia atansat.

—Volen alguna cosa?

—Sí, sí...

S’inclina endavant, cap a ella.

—Què vols beure?

Ella s’ho va pensar una mica i, a la fi, en adonar-se del got que hi havia sobre la taula, decidí:

—Cervesa, també.

En Justí s’allunyà.

—T’agrada, la cervesa?

—Sí. Per què?

—No ho sé. A les noies em sembla que no els agrada tant...

—A mi, sí.

Va callar, i ell reflexionà: ara podria preguntar-li per què ha vingut. Només que m’ho proposés... Però no s’ho proposava. Ja ho sabia, que l’estimava. I també ell a ella. L’he d’estimar per força, tan jove i tan bonica... Però això no el va confortar gens, ben a l’inrevés; l’angoixava.

Ella va preguntar amb tota naturalitat:

—Què feies?

—Corregia un text. Una novel·la.

La noieta s’admirà:

—Que potser escrius?

—No, no! Faig correccions per a una editorial.

—O sigui que he vingut a destorbar-te...

—Tu no destorbes mai.

S’ho podia haver estalviat, també. N’hi hauria hagut ben bé prou amb un desmentiment polit. Però havia dit la veritat. Com podia fer-li nosa, ella, una criatura tan... Rebutjà la paraula adorable , car la trobava massa sovint sota la ploma d’aquells embrutapapers.

—Per això te n’has anat tan de pressa...

Era un retret! La va mirar, vagament embadalit, i va continuar contemplant-la en descobrir que no sabia què contestar-li. Li va semblar que es trobaven en un moment decisiu, i pensà: he de fer alguna cosa per desenganyar-la...

Va sentir que ella preguntava:

—Per què em mires així?

—Jo?

Desvià l’esguard.

—No ho sé.

Va tancar el text i el deixà sobre la cartera que continuava a l’altra cadira. Cargolà la ploma, però en lloc de ficar-se-la a la butxaca la conservà entre els dits, joguinejant-hi.

En Justí va atansar-se amb la cervesa.

—Si és servida...

—Gràcies.

Era imaginació seva o se’ls havia mirat amb una insistència particular? De segur que es pensa que és la meva filla, va dir-se. La llambregà de nou mentre ella agafava el got i se l’atansava a la boca. Quan va deixar-lo, li digué:

—Em mires molt...

El provocava. Probablement havia acudit al bar amb la intenció de precipitar les coses. Però entre nosaltres no pot haver-hi res de definitiu, va pensar. D’altra banda, aquella pregunta d’ella, repetida, el desagradava. I també la veia massa segura d’ella mateixa. És a dir... Observà que els pits li pujaven i li baixaven, com sota l’impuls d’una gran emoció. Ni sap el que es fa, va dir-se aleshores. I se n’entendrí d’una manera estranya.

Inconscientment, allargà la mà per apoderar-se de la seva, que reposava sobre la taula, al costat del got. Però el contacte fou breu, car en adonar-se del seu gest va apartar-la precipitadament.

I aleshores va tenir lloc una cosa curiosa. La mà d’ella avançà taula endins, seguint la que retrocedia, però sense apoderar-se’n, únicament apropant-se-li com qui sol·licita una almoina. I després es va quedar allí, en plena taula, sola i desvalguda.

Ell brandà el cap, com si li hagués fet una pregunta, i digué:

—No...

I la noia, baixet:

—Per què?

L’Albert es va sorprendre pensant que vivia un dels moments més bells de la seva vida. No m’ho puc deixar perdre, va dir-se. Després d’això... Després d’allò ja no hi hauria res. Per què la rebutjava, doncs? Va haver de resistir un impuls gairebé ferotge que el comminava a separar la taula que s’interposava entre tots dos. El mateix impuls de l’altre dia, al tramvia, quan li hauria agradat d’endur-se-la per besar-la, però ara més fort, més difícil de dominar. Fins i tot empal·lidí.

Una mica roncament, feu:

—No havies d’haver vingut...

No sabia quina mena de resposta esperava, però la que va obtenir el sorprengué, car ella només mormolà:

—Sí...

Era un sí immens, que ho deia tot. Un sí després del qual ja no li quedava altre remei que acceptar-la. Però va sentir que deia:

—No pot ser.

Es van mirar d’una banda a l’altra de la taula i, de cua d’ull, va adonar-se que a la noia li tremolava la mà. També tremola la meva, va dir-se.

Ella repetí:

—Per què?

Potser hauria valgut més que no fos tan intel·ligent. Ho comprenia tot amb mitja paraula. Però no té res a veure amb la intel·ligència, reflexionà. La situació era clara, i ella no tenia res més al pensament. Deu pensar en mi de nit i de dia, es digué. Això va emocionar-lo i les seves defenses s’afluixaren encara. Sabia que l’avidesa li sobreeixia pels ulls i que ella se n’adonava. Era un tresor, un tresor que li posaven a les mans, que li pregaven d’acceptar sense condicions... Però, sense condicions? Abaixà els ulls fins a la pròpia mà i va quedar-se mirant l’aliança. Després la fità a ella. Va veure que tenia la vista clavada en l’anell. Però després, quan al seu torn l’alçà i tots dos es miraren de nou, no tan sols no va fer cap comentari, sinó que ni podia llegir-se en els seus ulls cap sentiment que no hi hagués hagut abans.

Era inútil que li digués que era un home casat. Ho sabia, ho havia sabut des del principi, i allò no era cap obstacle. Per tal de dominar-se, agafà el got de cervesa i en va beure un glop. En acabar, tan naturalment com pogué va explicar-li: