Autores Varios - Joan Fuster i la filosofia

D’altra banda, el segon gran tema de la carta és la recensió pròpiament dita que Fuster feia a Destino i que, com a tal recensió, és més aviat pobre. Fuster ho reconeix així en la seva resposta, fins i tot exagerant una mica:

Vós, en canvi, no hauríeu d’haver fet gens de cas del meu article al Destino . Era simplement un paper «de tràmit», i La filosofia en el món d’avui mereixia més espai i més atenció. No he dominat mai l’art de la «recensió», ni menys encara el de la «crítica», i quan he de comentar per escrit algun llibre, els resultats solen ser quatre generalitats trivials que el lector ben bé podria estalviar-se de llegir. En el cas d’una obra tan densa i tan rica de suggeriments com la vostra, el meu defecte es fa terriblement visible. Paciència! i em penso que, sent-ne vós la víctima, és la segona o la tercera vegada que perpetro aquesta mena de barrabassada. Potser no heu arribat a veure els articles a què em refereixo –un, de segur, sobre la primera edició barcelonina de Les formes de la vida catalana –; més val així.

Fuster acabarà la carta amb un comentari breu sobre la separata de l’article «Imatges de l’home» que Ferrater també li havia enviat. 6 6. L’article havia estat publicat a Qüestions de vida cristiana , 30 (1965) 35-50. Després va ser incorporat, com a primer capítol, a J. Ferrater Mora: Els mots i els homes , Ed. 62, Barcelona, 1970, p. 7-28. Col. L’escorpí, 21. 7. Nou Testament : 1C 10,23; vegeu també 1C 6,12. 8. P. Valéry: Variété I et II , Gallimard, París, 2002, p. 164. Col. Folio Essais, 327. 9. J. W. Goethe: Sämtliche Werke , vol. 9 ( Wahlverwandschaften.Novellen. Maximen ), p. 627. Artemis Verlag, Zürich, 1950. de fet, en poques línies, Fuster repeteix alguns judicis, fins i tot algunes expressions, ja continguts en el seu article de Destino :

No vull «infligir-vos» una carta massa llarga, i la present ja ho és de sobres. Però m’hauria agradat de dir-vos alguna cosa sobre les «Imatges de l’home». Feia molts anys que no havia llegit un assaig filosòfic tan «humil»: aquell to irònic que hi heu emprat val un perú, i desarma i convenç al més obtús dels desconfiats de la filosofia (jo en sóc un). D’altra banda, el tema és dels que m’apassionen. Una de les coses que tinc a mig fer, i que projectava publicar amb el títol –sarcàstic– de «Discurs sobre la dignitat humana», s’hi acosta per més d’un cantó. És clar que jo em limito a cultivar una mena d’«especulació recreativa», per a ús d’amics desvagats, i no sabria arribar mai al grau de precisió i de penetració que hi ha a les vostres pàgines. – Perdoneu la llauna. – Molts records a en Benguerel. -

I fa el comiat que he esmentat abans. Si pràcticament he citat la carta sencera és perquè fins ara ha restat inèdita i em sembla prou significativa per subratllar almenys dues preses de posició de Fuster: la que fa referència a la llengua i a la cultura filosòfiques del nostre país, que comparteixo plenament, i la que mostra la seva concepció de la filosofia, que no comparteixo, tot i que encara estic disposat a acompanyar-lo una estona en el seu viatge crític.

Tal com he anunciat al principi, en la part final d’aquesta meva aportació em permetré especular jo mateix una mica, sense comprometre-hi ja a Fuster: ho faré a partir d’ell, en part amb ell, però també sense ell.

Ho faré a partir d’ell i, en part, amb ell, perquè Fuster –ni que fos per intuïció, per «instint»–, s’adonava de les limitacions, de les pretensions, de les imposicions injustificades de qualsevol metafísica. Tot això ell ho intuïa –i ho expressava sovint en frases curtes, en aforismes punyents–, però no en sabia –o no en verbalitzava– el perquè. Per això rebutjava la metafísica, però amb un rebuig més visceral que racional o, millor, més visceral que racionalitzat. Perquè Fuster era un home amb una nas finíssim, amb una intuïció molt aguda, però quan feia judicis filosòfics no disposava de les eines adequades per fer bé la dissecció. Fuster critica l’essencialisme filosòfic, però sosté una visió essencialista de la filosofia: no s’adona que, a la seva època, la metafísica ja no és, ni podrà tornar a ser, el que havia estat durant segles. Se n’hauria pogut adonar, per exemple, si hagués llegit i seguit més el pensament i la reflexió historicofilosòfica del mateix Ferrater Mora. De fet, però, no se’n podia adonar, perquè Fuster no coneixia prou, no seguia prou, el desenvolupament filosòfic, i no ho feia, òbviament, perquè no hi tenia cap interès, perquè sentia una hostilitat visceral –adquirida i ja irrenunciable– vers la filosofia.

Com a punt d’arrencada, però, aquesta seva hostilitat resulta perfectament compartible. En canvi, com a punt i final, ja no resulta compartible, almenys no per mi. Perquè un cop descobert que la metafísica és filosòficament inflacionària, la crítica racional que se li faci ha de ser autocrítica, perquè es critica la raó amb la raó, i ha de portar necessàriament a la superació de qualsevol pensament dogmàtic i metafísic totalitzadors, encara que hagin estat constants –i a estones majoritaris– en la tradició literària i acadèmica occidental pràcticament fins fa quatre dies. Això ho sabia ja Russell –el gran desinfectant– quan, a començaments del segle XX va fer la seva crítica demolidora a la teoria de conjunts ingènua, senzillament perquè no es pot parlar «del Tot irrestricte», «del conjunt de tots els conjunts», sense caure en l’arbitrarietat, la contradicció o l’autoreferència. La crítica a una raó totalitzadora, doncs, ja feia molt que estava en marxa des de la mateixa lògica. El Tractatus de Wittgenstein –que Fuster apreciava– hi va contribuir i encara més ho van fer les Investigacions filosòfiques del mateix autor, que Fuster desconeixia.

En aquest sentit, li hauria anat bé a Fuster conèixer millor la tradició filosòfica menys oficial, i certament conèixer l’obra de Wittgenstein o del mateix Ferrater. No l’haurien convençut, potser, però li haurien donat pistes per a l’autocrítica des d’una instància molt volguda i molt valorada per ell: el llenguatge. De fet, Fuster estava ben preparat per entrar per aquí en la qüestió: en molts dels seus aforismes o observacions breus, s’adona de les limitacions del llenguatge, de qualsevol llenguatge. I quan ja s’és aquí, no queda llavors sinó un petit pas per arribar a adonar-se de la impossibilitat de qualsevol paraula final, definitiva, de qualsevol metafísica que pretengui explicar el sentit i el valor del conjunt, ja que, en fer-ho, també hauria d’explicar alhora la seva capacitat, la seva legitimitat, per dur a terme aquesta tasca. I si la metafísica no pot fer això, si la metafísica és –adoptant una expressió de Sartre que ara vindria a tomb– una passió inútil, també es pot arribar a concloure fàcilment –però en aquest cas, només si es vol, és clar– que allò que s’ha anomenat «filosofia» no s’esgota amb aquest intent vacu, sinó que té encara moltes altres possibilitats, a la mida humana, a la mida de la raó.

Justament el llibre d’Aristòtil conegut com a Metafísica ja comença amb aquestes paraules: «L’ésser es diu de moltes maneres». Des d’Aristòtil, doncs, la filosofia ha tingut davant els ulls la seva tasca, però, en la majoria de casos, no ho ha entès ni, és clar, ho ha sabut aprofitar. Perquè, si és cert que l’ésser es diu de moltes maneres, allò que en parla, allò que ho diu, és a dir, la filosofia, també s’ha d’entendre i de dir de moltes maneres. «La» filosofia, criticada i rebutjada per Fuster i per tants d’altres, no és sinó el concepte genèric que recull moltes maneres de fer i de dir, molts usos, molts mètodes, moltes formes i, en aquest sentit, moltes filosofies. Això lliga, al capdavall, amb l’afirmació de Kant –i d’altres–, que allò que interessa no és la filosofia sinó el filosofar, no és conèixer doctrines i tesis sinó fer filosofia.