Autores Varios - Joan Fuster i la filosofia

D’altra banda –i el que diré no és incompatible amb el que he dit sinó que és absolutament conseqüent i complementari, tal com acabo ja d’insinuar–, Fuster lloava els filòsofs metafísics de debò, els més metafísics, justament perquè eren els únics que feien aquella altíssima especulació que els definia com a tals, la que s’esperava d’ells, una especulació fora de tota realitat i de tot contrast. Fuster, doncs, rebutjava tota filosofia, però, en el seu rebuig, era prou capaç de distingir entre els filòsofs mediocres i els grans filòsofs: aquests darrers portaven a l’extrem la lírica embogida en què consistia, segons ell, l’activitat filosòfica. Per dir-ho així, Fuster distingia entre diferents graus de malaltia o de grip filosòfica: n’hi ha que tenen malestar i calfreds, n’hi ha que tenen febre molt alta i n’hi ha que ja desvariegen. I la imatge que ara uso no és gens gratuïta.

El que acabo de dir queda molt clarament palès a l’article que Fuster va publicar a Serra d’Or en tres lliuraments consecutius –juny, juliol i agost de 1969 –sota el títol «Un cert dèficit de filosofia». Allà es declara aficionat, «a estones», «a aquesta mena de lectures». 2 2. «Cert dèf.» i, col. 1. 3. Ibid . II, col. 2. 4. Ibid III, col. 1. 5. J. Oliver, J. Ferrater Mora: Joc de cartes . 1948-1984, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 145. 6. L’article havia estat publicat a Qüestions de vida cristiana , 30 (1965) 35-50. Després va ser incorporat, com a primer capítol, a J. Ferrater Mora: Els mots i els homes , Ed. 62, Barcelona, 1970, p. 7-28. Col. L’escorpí, 21. 7. Nou Testament : 1C 10,23; vegeu també 1C 6,12. 8. P. Valéry: Variété I et II , Gallimard, París, 2002, p. 164. Col. Folio Essais, 327. 9. J. W. Goethe: Sämtliche Werke , vol. 9 ( Wahlverwandschaften.Novellen. Maximen ), p. 627. Artemis Verlag, Zürich, 1950. i quan examina la nòmina dels que s’han dedicat al gènere filosòfic entre nosaltres, s’adona que hi ha ben poca cosa. Si atenem a la distinció que fa entre els repetidors (repetidors de lliçons i tractats, o que fan mers papers de divulgació), els encaixats (que no inventen cap sistema «però contribueixen a consolidar, modificar, depurar, etc., el sistema a què s’adhereixen»; 3 3. Ibid . II, col. 2. 4. Ibid III, col. 1. 5. J. Oliver, J. Ferrater Mora: Joc de cartes . 1948-1984, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 145. 6. L’article havia estat publicat a Qüestions de vida cristiana , 30 (1965) 35-50. Després va ser incorporat, com a primer capítol, a J. Ferrater Mora: Els mots i els homes , Ed. 62, Barcelona, 1970, p. 7-28. Col. L’escorpí, 21. 7. Nou Testament : 1C 10,23; vegeu també 1C 6,12. 8. P. Valéry: Variété I et II , Gallimard, París, 2002, p. 164. Col. Folio Essais, 327. 9. J. W. Goethe: Sämtliche Werke , vol. 9 ( Wahlverwandschaften.Novellen. Maximen ), p. 627. Artemis Verlag, Zürich, 1950. es tracta de filòsofs «com cal», amb sintonia amb el moment), ens adonem que, per a Fuster, els filòsofs veritables són els de l’escaló més alt, aquells que inventen un sistema nou, els que fan taula rasa amb el que hi ha, els que munten una filosofia independent, a part. Els filòsofs de primera línia són els inventors, els genials, els genialoides. I li preocupa que, entre aquests darrers, nosaltres no «hi comptem». (a Llull li reconeix «una capacitat especuladora fora de sèrie», però és una excepció, una excrescència, una extravagància en la seva època.)

Si bé és cert que Fuster accepta que hi ha una «immensa quantitat de boigs i de bogeries –alguns o algunes tan preciosos com Llull o Ausiàs March i les seves obres– que entren en el còctel del nostre patrimoni col·lectiu», 4 4. Ibid III, col. 1. 5. J. Oliver, J. Ferrater Mora: Joc de cartes . 1948-1984, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 145. 6. L’article havia estat publicat a Qüestions de vida cristiana , 30 (1965) 35-50. Després va ser incorporat, com a primer capítol, a J. Ferrater Mora: Els mots i els homes , Ed. 62, Barcelona, 1970, p. 7-28. Col. L’escorpí, 21. 7. Nou Testament : 1C 10,23; vegeu també 1C 6,12. 8. P. Valéry: Variété I et II , Gallimard, París, 2002, p. 164. Col. Folio Essais, 327. 9. J. W. Goethe: Sämtliche Werke , vol. 9 ( Wahlverwandschaften.Novellen. Maximen ), p. 627. Artemis Verlag, Zürich, 1950. no hi veu Filòsofs, filòsofs amb majúscula, que serien els que es podrien confondre finalment amb els visionaris i amb els poetes.

Fuster ha remenat diccionaris i manuals de filosofia i no hi ha trobat pràcticament cap català per cap banda. Té raó. Una cosa, però, m’estranya: que Fuster, tot consultant llibres i manuals, accepti la nomenclatura filosòfica oficial –feta, al capdavall, des del poder cultural–, que no posi en qüestió els criteris que l’han configurada, sinó que, ben al contrari, accepti aquests criteris. Aquí Fuster es rendeix al cànon tradicional. Un cop fet això, però, fa una molt bona anàlisi de per què no hi són els noms dels nostres. Ho atribueix bàsicament a tres factors: al fet que la filosofia no hagi estat prou institucionalitzada –o ho hagi estat molt tard– en allò que ell resumeix amb el mot «càtedres», al fet que no s’hagi usat la llengua pròpia –indissoluble de l’activitat del pensar i del filosofar– i, en tercer lloc, al fet que potser el poder, la «classe dominant» no hagi sentit «necessitat» de la filosofia –i aquí «necessitat» té un evident deix irònic.

Ja es veu, doncs, que Fuster té una visió convencional del que és la filosofia, visió que coincideix amb la de la filosofia majoritària «oficial» del seu temps. Ja sé que aquest llarg article seu de l’any 69 no s’ha de sobrevalorar, perquè no és un estudi aprofundit del tema. En ell, però, s’hi revela molt bé la seva idea bàsica de la filosofia, que és el que ara aquí m’interessa. I aquell text conté encara un altre detall que crida molt l’atenció: quan parla de filòsofs nostrats –alguns dels quals eren filòsofs «possibles», però als quals ni la història ni ell no acaben de reconèixer la categoria de «filòsofs»–, Fuster esmenta expressament els noms de Joan Lluís Vives, Sibiuda, Eiximenis, Balmes o Xavier Llorens i Barba, així com els més propers de Ramon Turró, Pompeu Gener, Serra Húnter, Dídac Ruíz, Eugeni d’Ors o Francesc Pujols. En canvi, no esmenta per res noms com els dels germans Carreras Artau, Joaquim Xirau, Eduard Nicol o Josep Ferrater Mora, de fet tan propers en el temps com ho eren ruiz, d’Ors o Pujols. No sé justificar la tria i el silenci de Fuster, però és interessant observar que passa per alt una colla de filòsofs acadèmics –de «càtedra», en la seva terminologia–, potser precisament perquè en ells no hi veu, en aquells moments, la genialitat dels constructors de nous sistemes, genialitat, en canvi, que resultava més vistent –faig servir ara el terme «genialitat» amb malícia– en els esforços especulatius d’un Dídac Ruíz o d’un Francesc Pujols. En tot cas, les presències i les absències semblen lligar molt bé amb la concepció de la filosofia defensada i acceptada per Fuster.

M’agradaria fer ara un incís que no és gens marginal sinó que ens ajudarà a acabar de reblar el clau. Perquè l’absència de Ferrater Mora d’aquella llista –Fuster només l’esmenta, igual que a Nicol, com a font d’informació, no com a filòsof per se – em sembla particularment cridanera i significativa: Fuster i Ferrater es coneixien –ni que fos de lluny– i sentien gran consideració per les respectives obres. En una carta del 26 de juliol del 1962 a Joan Oliver, Ferrater escriu:

He llegit el llibre del Fuster sobre els Valencians [el llibre acabava d’aparèixer] i el trobo d’una qualitat rara, que és una manera de dir (però bastant malament) que el trobo de gran qualitat. Aquest noi no solament promet, sinó que va fent. Llàstima que aquests llibres els llegeixi tan poca gent, però què hi farem!; potser, tot ben mirat i debatut, llibres d’aquesta mena seran encara vius quan els de la Vicki Baum serveixin (amb els residus de la susdita autora) per a embolicar trossos de cansalada (que s’hauria de dir carn salada, però la història de la fonètica té les seves exigències). 5 5. J. Oliver, J. Ferrater Mora: Joc de cartes . 1948-1984, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 145. 6. L’article havia estat publicat a Qüestions de vida cristiana , 30 (1965) 35-50. Després va ser incorporat, com a primer capítol, a J. Ferrater Mora: Els mots i els homes , Ed. 62, Barcelona, 1970, p. 7-28. Col. L’escorpí, 21. 7. Nou Testament : 1C 10,23; vegeu també 1C 6,12. 8. P. Valéry: Variété I et II , Gallimard, París, 2002, p. 164. Col. Folio Essais, 327. 9. J. W. Goethe: Sämtliche Werke , vol. 9 ( Wahlverwandschaften.Novellen. Maximen ), p. 627. Artemis Verlag, Zürich, 1950.