Autores Varios - Joan Fuster i la filosofia

El lector podrà trobar en aquest llibre diverses reflexions sobre la complexitat de l’obra de Fuster al voltant de l’actualitat que manté el seu pensament. Un pensament i una escriptura contemporanis com pocs.

La seua pretensió com a escriptor era utilitzar un llenguatge precís per a condensar en frases curtes un pensament lúcid. Els aforismes i els assajos li permetien plasmar la seua subjectivitat. Com ens recorda Gustau Muñoz, el gruix de la seua obra recau del cantó de l’assaig: «el gènere que a mi m’interessa, que és l’assaig, és l’especulació, és el joc d’idees, és la manipulació d’idees en definitiva» ( De viva veu , p. 101). És clar que l’assaig és la forma perfecta per a qui té la pretensió de «crear la seua ànima, no moblar-la» com deia Montaigne. Una pretensió que Fuster va veure àmpliament complida per dues raons: haver fet de l’escriptura una forma de vida i de la lucidesa del sentit comú una forma de filosofar.

Si és ben cert que el seu filosofar, com es mostra en aquest llibre, és «un pensar l’actualitat», s’aproxima clarament a la forma d’entendre la filosofia per part de Kant quan aquest fa del seu present un tema de reflexió filosòfica. Com és possible que resulte tan «filosòfica» la seua actitud quan, com ja s’ha dit repetidament, el que feia era rebutjar la filosofia? Clarament, perquè la seua no és una actitud que negue els temes filosòfics. Ans al contrari, el que fa és destacar-los, fins i tot amb una certa consciència de les limitacions que pot tenir qui no coneix la història de la filosofia de forma professional. És a dir, l’aversió a la filosofia acadèmica, dogmàtica, al sistema, no significarà eludir els temes genuïnament filosòfics. Així es constata en el pròleg que Fuster féu per a El mite de Sísif , d’Albert Camus. Posa el problema de «l’absurd» de la vida com un problema deixat de banda per la filosofia i sols tractat pels existencialismes de manera literària. Tenim així un altre exemple del fet que es nega a qualificar com a filosofia aquells temes que considera rellevants, importants. És el mateix que quan li interessa un filòsof, com ja em vist respecte de Russell, no el considera tal i el qualifica de «desinfectant». Albert Camus serà per a ell un escriptor que en la seua literatura, no filosofia, tracta el tema de l’absurd. No per tractar aquest tema el qualifica de filòsof, malgrat que la forma de tractar-lo no fos el sistema.

Per suggeriment de Francesc Pérez i Moragón, el llibre inclou com a apèndix, a més de les ponències de la Jornada, una sèrie d’articles de Fuster apareguts a la premsa i que són il·lustratius de la seua forma d’encarar el problema de la filosofia i, sobretot, dels filòsofs, que hem assenyalat. Així es mostra com Fuster està al corrent de l’espectacle que significa que l. Wittgenstein triomfe a València, a la Universitat de València, cosa que certament el sorprén, però encara el sorprén més les utilitzacions prevaricadores que fan de l’autor del Tractatus els «professors de filosofia». Des d’Ortega y Gasset a Ferrater Mora, passant per José Luis López Aranguren, els filòsofs formen part per a ell d’un gremi d’intel·lectuals «hiperbòlics».

Són articles incisius, que sense cap pretensió informen de determinats fets: la repercussió del maig del 68, la irrupció dels «nous filòsofs», el ja anomenat èxit de Wittgenstein a la Universitat de València, la posició de Russell sobre el suïcidi, el panorama del marxisme etc. Presenten la visió d’un espectador reflexiu, conscient dels canvis en el panorama intel·lectual –ja no està de moda Sartre, ara és Wittgenstein– que es pregunta –clarament perquè està preocupat– si això significarà el mateix, «una moda», o serà quelcom diferent, diferent per a nosaltres com a societat, si serà l’oportunitat d’arribar a una societat més culta o més il·lustrada. Fuster sens dubte capta el canvi però no està segur del resultat.

Per acabar voldria fer una última consideració al voltant de l’afirmació de Tobies Grimaltos sobre el fet que cal evitar tant la destrucció com la santificació de Fuster. Res més lluny de l’actitud del mateix Fuster que qualsevol forma de santificació. En efecte, el que cal és l’anàlisi crítica i clarificadora de la seua obra, el diàleg sempre obert amb la seua escriptura, amb el seu discurs lúcid i enriquidor que tanta falta ens fa en la nostra actualitat i al qual volem contribuir amb aquest llibre.

NEUS CAMPILLO

Universitat de València

València, 2010

L’any 2002, en ocasió del desè aniversari de la mort de Joan Fuster i del quarantè aniversari de la publicació de Nosaltres els Valencians , L’Espill va dedicar un número especial al seu fundador i a la seva obra. Vaig tenir el goig de col·laborar-hi amb un article titulat «Fuster, escriptor d’idees». 1 1. J.-M. Terricabras: «Fuster, escriptor d’idees», L’Espill , 10 (2002) 18-24. 2. «Cert dèf.» i, col. 1. 3. Ibid . II, col. 2. 4. Ibid III, col. 1. 5. J. Oliver, J. Ferrater Mora: Joc de cartes . 1948-1984, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 145. 6. L’article havia estat publicat a Qüestions de vida cristiana , 30 (1965) 35-50. Després va ser incorporat, com a primer capítol, a J. Ferrater Mora: Els mots i els homes , Ed. 62, Barcelona, 1970, p. 7-28. Col. L’escorpí, 21. 7. Nou Testament : 1C 10,23; vegeu també 1C 6,12. 8. P. Valéry: Variété I et II , Gallimard, París, 2002, p. 164. Col. Folio Essais, 327. 9. J. W. Goethe: Sämtliche Werke , vol. 9 ( Wahlverwandschaften.Novellen. Maximen ), p. 627. Artemis Verlag, Zürich, 1950. No ho esmento pas pel desig d’autocitar-me, sinó més aviat per continuar, set anys després, el fil del que allà vaig exposar, amb alguna precisió i correcció que ara em semblen pertinents. Això és el que faré en la primera part d’aquesta contribució; a la segona, deixaré la companyia de Fuster i dels filòsofs –ja es veurà per què– i miraré de fer camí pel meu compte.

Dues de les afirmacions principals defensades en les pàgines d’aquell articlet de L’Espill eren: a) que Fuster s’interessava per la filosofia però la rebutjava pràcticament tota, senzillament perquè ell rebutjava la metafísica i la filosofia ad usum se li presentava sota aquesta advocació; b) que, si Fuster hagués tingut la sort de conèixer l’obra de l’anomenat segon Wittgenstein –el de les Investigacions filosòfiques –, s’hauria interessat per ella i potser fins i tot s’hauria reconciliat amb la filosofia gràcies a ella, perquè Fuster i Wittgenstein compartien molts punts de vista –que jo mirava d’assenyalar–, tot i que les seves coincidències no eren d’activitat, de contingut, sinó més aviat de tarannà, gairebé d’instint filosòfic.

Passats els anys, només puc continuar defensant aquelles dues, diguem-ne, tesis, si les matiso molt bé. I bàsicament ho he de fer perquè em sembla que no vaig tenir prou en compte una assumpció bàsica de Fuster que, d’alguna manera, les fa trontollar totes dues alhora. Efectivament, no vaig valorar prou que, per a Fuster, la metafísica no és una mera excrescència de la filosofia, del filosofar, sinó que n’és la seva mateixa essència. No vaig treure les darreres conseqüències de la identitat «filosofia=metafísica» que Fuster estableix i que no sembla disposat a revisar. És aquesta identitat assumida –i en alguns moments verbalitzada– allò que justament explica un doble moviment mental de Fuster no gens contradictori: d’una banda, com que la filosofia és metafísica, ell rebutja tota la filosofia i quan vol fer algun elogi a algú que no és un metafísic, també li nega la condició de filòsof i l’equipara a un poeta o bé l’eleva –com li passa en el conegut cas de Bertrand Russell– a la categoria de desinfectant, desinfectant precisament de tota la presumpció, de tota la bogeria metafísica i filosòfica. En aquest sentit, continuo pensant, com fa set anys, que a Fuster li hauria agradat el segon Wittgenstein, però en canvi ara no penso que això l’hauria reconciliat amb la filosofia, senzillament perquè no hi havia manera de reconciliar-lo amb ella. (Ho veurem més concretament en el cas de Ferrater Mora al qual em referiré més avall.) Fuster havia optat per una visió de la filosofia que, en el fons, i sense reconèixer-ho expressament, era una visió tancada, no redimible. Tot allò que sonava com una filosofia i no era metafísica, ell ho interpretava com una colla de bons pensaments però, per definició, com una mala filosofia . Perquè l’única filosofia realment digne d’aquest nom, l’única filosofia, per dir-ho així, bona, era la metafísica, que era allò que ell rebutjava i criticava. La definició de filosofia assumida per Fuster era estrictament ideològica: no admetia contraexemples, ni revisions.