Autores Varios - Joan Fuster i la filosofia

Les precisions de Grimaltos sobre què és ser escèptic i per què ho era Fuster el porten a clarificar la relació de l’escèptic amb la veritat, la certesa i l’acció. Són clarificacions que li permeten fugir de bastants tòpics usuals al respecte. Com ara, la identificació entre escepticisme i relativisme de les veritats i la suposició que l’escèptic defuig l’acció. Enfront d’aquests tòpics, considera que l’escèptic defensa una veritat única però inabastable, sempre inabastable, per això sempre indaga més. El relativista sí que nega la unicitat de la veritat i en parla de moltes. Ara bé, que relativisme no siga equivalent a escepticisme no significa que aquest darrer no siga un terme relatiu. S’és escèptic respecte d’alguna cosa, però potser no respecte d’alguna altra. Si és ben cert que Fuster rebutjava una concepció de la veritat com adequatio , no és menys cert que, com a bon il·lustrat, defensava una veritat arrelada en el llenguatge i dependent d’una raó limitada i insatisfactòria. Depurar un principi de veritat i no rebutjar-la seria més coherent amb la seua concepció. Una concepció, per altra part, que defensava les ciències i els seus assoliments, inclosos els tecnològics, com avantatjosos, profitosos. La figura de Russell està present, a l’esquena de Fuster. Un materialista no pot deixar de valorar els assoliments científics, aquests sempre és presentaran com a contrapartides a les especulacions religioses o metafísiques.

Perquè al que ell sí que s’oposa és a la certesa, en tant que és concebuda com una forma d’aturar la indagació. La prudència de què fa gala l’escèptic en dubtar té com a premi encertar. La perplexitat implicada en l’afirmació fusteriana «l’escèptic, dubta i encerta» es pot desxifrar entenent que en la mateixa naturalesa del dubte està l’encert. Encertar és, doncs, el fruit de la raonabilitat i la prudència que el dubte representa.

Tobies Grimaltos finalitza la seua reflexió considerant també el paper de l’escepticisme moral en Fuster i, com déiem al principi, la critica del tòpic segons el qual l’escèptic no és un defensor de l’acció. En el cas de Fuster, clarament el relativisme moral va paral·lel a una clara defensa de valors il·lustrats, humanistes, de drets per als homes. No es pot dir que fos un home d’acció, no era pas un polític ni un activista, però no es desentenia dels problemes i de les realitats que l’envoltaven. L’autor de Nosaltres els Valencians és el mateix que el del Diccionari per a ociosos. sempre mantenia un distanciament crític. Prenia una posició, però sabent que n’hi ha d’altres.

Grimaltos pensa en el personatge Fuster, més enllà de la seua obra, com sotmés a «un destí desafortunat per a un escèptic». Va estar en el punt de mira de una societat mesquina amb els seus intel·lectuals, amb poca altura de mires i notablement inculta en el sentit de no suportar la dissensió. I ens prevé contra dues posicions, la dels fervorosos i dogmàtics que el vilipendiaren i vilipendien i la dels qui, en contrapartida, pretenen «santificar Fuster». Enfront d’uns i d’altres ens proposa veure l’obra fusteriana no com una relíquia ni com un objecte de culte sinó com un treball lúcid amb el qual es pot establir un diàleg continu que pot implicar crítica.

Precisament és aquest diàleg el que han intentat tots els participants a la Jornada. Així, una altra conferenciant, Margarita Boladeras, s’aproxima als problemes ètics abordats per Fuster, defensant que hi ha en la seua obra reflexions que ens apropen a l’ètica del segle XXI. Una actitud antitòpica basada en la falta de confiança respecte a la possibilitat que els homes poguessen arribar a la perfecció és bàsica en ell. Boladeras valora molt positivament la capacitat de Fuster per observar i reflexionar sobre qüestions que han adquirit en el últims deu anys gran rellevància, malgrat que sempre han estat objecte de debat. «Fuster toca alguns punts claus de la difícil cruïlla en la qual es troba l’ètica actual», afirma. Com ara, la memòria històrica i el record de les víctimes del passat i el problema del perdó o no dels autors de crims de guerra o, com ara diríem, de crims contra la humanitat. Dóna la raó a Jacobo Muñoz, en indicar com a trets fonamentals en la seua ètica el compromís i el distanciament alhora, assenyalats com a tasques dels jornalers de l’escriptura que són els intel·lectuals.

Tot i remarcar el tret individualista que comporta el jo com a mesura de totes les coses veu que es tracta d’una acceptació rotunda de la individualitat, que malgrat això comporta també un distanciament respecte del «jo». El component d’afirmació del jo seria coherent, doncs, des de la perspectiva ètica, amb la tasca de coadjuvar a la creació de lucidesa i autonomia en la societat, la tasca il·lustrada en definitiva.

És obvi, per a Boladeras, que Fuster fa una clara crítica de l’ètica tradicional, a la vegada que delimita les característiques de l’ètica del futur. Fuster no s’acaba de creure que la pèrdua de valors que es critica des de perspectives tradicionals en el progrés científic i tècnic siga un intent de millorar l’espècie moral, més bé li sembla que és anar contra les possibilitats dels humans de progressar, de fer-se humans. Està contra Rousseau i a favor de Voltaire, perquè es nega a dues coses. D’una banda, a considerar que puga limitar-se el progrés cientificotècnic sense acabar amb la mateixa ciència, ja que a aquesta li és intrínsecament constitutiu el fet d’anar més lluny. I, per altra banda, també es nega a creure que la moral s’allunye de la ciència. Fa, doncs, una defensa de la materialitat biològica dels humans, la qual cosa no suposa rebutjar altres aspectes com les idees, les cultures, les formes de vida, les relacions amb els altres, etc. Però el que és clarament revelador de la posició de Fuster és l’acceptació del desenvolupament cientificotècnic com un fet inqüestionable i, a més a més, profitós per a l’espècie. No es pot dir que el passat fos millor que les possibilitats que podrà tenir l’home en el futur. La figura de Russell i la seua apologia de tot el profit per als homes, en coneixements, en recursos per a sobreviure, per a ser feliços, etc., que les ciències aporten, està present en Fuster. Si més no, es veu en ell una acceptació d’aquest fet, com una realitat ineludible. Tot i que, per una altra banda, la voluntat de l’home és important per a ell. Fins i tot el sexe, arriba a afirmar, és en els homes un problema de voluntat: «L’home quan fornica, fa l’animal, retorna l’animal, perquè vol». Dit d’una altra manera, la materialitat biològica no acaba amb la llibertat humana. La llibertat humana es presenta en les llibertats civils i ciutadanes. Perquè la responsabilitat és una virtut cívica que Fuster mai no va defugir i que tanmateix és presentada com la més clara contrapartida a la contingència del naixement. Si és cert que estem sotmesos a la necessitat de la nostra condició biològica, no és menys cert que som responsables del nostre actuar. I, en aquest actuar, diverses formes de vida interactuen. És per això que la moral no pot ser tradicional, basar-se en el que la tradició proposava. Com a bon il·lustrat, la seua crítica de l’autoritat de la tradició enllaça amb el progrés i és oberta: «La “moral” del futur serà una moral que arrele en les pressions objectives que el “progrés” anirà creant».

Si Terricabras i Grimaltos se centren en la teoria del coneixement i Boladeras, en l’ètica, Mercè Rius ho fa en l’estètica i l’art. Reflexiona sobre El descrèdit de la realitat (1955), un dels primers assaigs de Fuster, convertit en escrit clàssic, model d’assaig. Però, al mateix temps, Rius també torna sobre qüestions que els altres ponents tractaren, el paper de la filosofia en l’obra de Fuster i en quin sentit el seu pensament es planteja problemàtiques actuals, de la nostra actualitat. Per exemple, assenyala com ja en Fuster apareix el terme «impolític», de tanta actualitat en la filosofia política d’avui. En la ponència que ens presenta, s’agafa a la afirmació que fa el mateix autor, segons la qual El descrèdit de la realitat no és un escrit de crítica ni de estètica, amb la finalitat de eixamplar l’abast de l’assaig fins a la teoria crítica de la societat, i més concretament en relació amb Th. W. Adorno. Però aquesta relació no és l’única que presenta, també posa en diàleg l’assaig de Fuster amb el de Xavier Rubert de Ventós El arte ensimismado (1963) i en ocasions amb l’obra de J. P. Sartre, que la ponent coneix ben bé.