Autores Varios - Joan Fuster i la filosofia

Al voltant d’aquest intent de calibrar el sentit teòric d’ El descrèdit de la realitat , Rius es preocupa de la temàtica bàsica del llibre, temàtica ontològica clara, sobre què cal entendre ací per realitat. Què significa «realitat»? Per a Fuster, significa «realitat sensible». I «descrèdit de la realitat»?: «que els ulls no donen crèdit a allò que tenen al davant». Segons Fuster, això és el que els passà als pintors occidentals. Al llarg de la història de la pintura occidental es produeix en els pintors una desafecció envers la realitat. Aquesta pèrdua de sentit de la realitat arriba fins al punt de crear una realitat artificial, com passà a les primeres avantguardes, en què el mateix quadre era la realitat. La realitat ja no inspira confiança. És aquest un fenomen que és dóna ja en la reforma i significà l’inici de la pèrdua d’imaginació –ja no saben pintar imatges–, que duria els pintors abstractes cap al triomf de la fantasia. El desplaçament de Déu comporta l’aparició de la realitat per a l’artista. Però la realitat és creació humana només en part perquè, com passa amb els renaixentistes, els artistes troben la bellesa en les coses. Els artistes fan una antologia de la realitat. Fins i tot en el classicisme, màxim moment d’equilibri subjecte-objecte, encara Déu no ha estat substituït per la humanitat, aquesta s’encarrega només de fer l’antologia de la realitat.

En la interpretació feta per rius, al capdavall el que es planteja és un qüestionament de l’humanisme de Fuster. Rius el qüestiona interpretant que «la mesura de totes les coses que és Joan Fuster» trau la seua pròpia identitat de la realitat social que l’envolta. L’home no es pot desempallegar de la seua situació i l’art d’avantguarda n’és l’expressió. La funció de l’art contemporani estaria en l’alliberament, no en el plaer que procura.

La defensa del materialisme per part de Fuster és interpretada per Rius com una clara defensa de la corporalitat. En aquest sentit, el desprestigi de la realitat és interpretat com un perjudici per a la representació del cos. La corporalitat representa fins i tot la instància crítica per excel·lència. És allò que en temps de crisi salva la hipertròfia de la raó.

Per a Rius hi ha en tot açò una aproximació de Fuster a aquells autors contemporanis que fan una crítica rotunda de la societat contemporània, com ara Adorno. En definitiva, desencantament del món i descrèdit de la realitat van paral·lels, en tant que a l’home d’avui les coses ja no li diuen res. Així ho expressa rius: «Quan el pintor no sent cap afecció envers les coses del món, tampoc no és capaç d’infondre als seus quadres cap significació ». Tanmateix, Fuster no compartiria altres conclusions adornianes, com ara que l’art d’avantguarda no mira de significar res.

La «vocació humanista» de Fuster la veu Rius arrelada enmig d’una desenganyada visió de la història que el fa mantenir una ambivalència envers les possibilitats futures dels éssers humans.

Antoni Riera titula la seua intervenció amb una metàfora musical, «Una composició en baix continu»; és la forma que veu a l’obra de Joan Fuster. De la mateixa manera que la frase musical repetida, com una segona veu, acompanyava la partitura, pensa que hi ha en aquella obra constants que acompanyen el seu humanisme.

Riera defensa una lectura integrada de l’obra de Fuster, una unitat que ens la pot donar la perspectiva filosòfica. Aleshores, cal revisar l’antifilosofisme que se li atribueix. I, a més a més, destacar que en ell es donen els temes claus de la segona meitat del s. XX.

Tot aquest sentit unitari el veu en diferents etapes, que ens assenyala per a mostrar-nos de seguida la conveniència d’una lectura transversal, harmonitzadora entre totes les etapes. Destaca –com no!– el paper de l’assaig com el gènere per excel·lència i l’humanisme de l’assagista com a elements clau de la lectura transversal. L’assaig fa possible l’expressió de la pròpia subjectivitat, del jo que obre vies de comprensió i que constitueix un pont entre literatura i pensament, presentant així un dispositiu genuïnament filosòfic. Independentment dels temes, de l’anècdota de cadascun del assajos, el que hi ha present són problemàtiques epistemològiques, ètiques, sobre els límits de la raó, la valoració de la ciència i la tècnica, etc. L’escepticisme de Fuster també és considerat per Riera com un dels elements claus del seu pensament, de la seua «filosofia»: «L’escepticisme de Fuster constitueix una actitud, punt de partida per tal de preservar-se de l’engany. Aquesta desconfiança sistemàtica li propicia un angle d’aproximació als fets que li permet posar de relleu la violació de l’evidència, o bé l’absurd del tòpic». Es tractaria d’un escepticisme que es dóna des de la teoria del coneixement fins a la moral. Fins i tot, Riera el vincula al pensament postmodern, parlant de l’escriptor com d’un pre-post-modern. Malgrat que aquesta apreciació siga discutible, és ben cert que el que Riera destaca és que la crítica de Fuster ho és a tot essencialisme, a la presumpció d’objectivitat, reservant-se la possibilitat d’un coneixement aproximatiu basat en el «sentit comú» i en la ciència. Per a Riera, en l’obra de Fuster, «l’alternativa consistirà en una proposta de raó perspectiva, tolerant, contrastada amb el sentit comú; més a prop del logos que de la ratio ». La seua idea és que, en situar-se, o més bé, en situar la raó entre dos pols, el poètic per mostrar la subjectivitat i el científic com a màxima objectivitat possible, realitza una operació de limitar les pretensions de la raó dogmaticofilosòfica. En fer això, és ben cert que Fuster entronca amb les perspectives de la filosofia contemporània, que planteja els límits de la raó. Una raó que no busca certeses sinó ser un escut contra l’engany.

Riera confronta Fuster amb el marxisme i l’existencialisme, aproximant-nos a la valoració que fa d’ambdues filosofies. Matisarà quins són els aspectes que l’hi aproximen i els que en critica rotundament. També ens fa una aproximació a la rellevància de la filosofia del llenguatge per a ell, que el portà a una reivindicació del llenguatge com a mitjà del pensament, com a vehicle relacional i de socialització. Així, el llenguatge és causa de perplexitats, però també un antídot per a desmuntar les confusions ideològiques.

Però aquest diàleg de Fuster amb la filosofia contemporània, Riera l’amplia fins i tot a la postmodernitat. Tot i la dificultat que entranya aquesta relació, el que vol posar en relleu és que hi ha una cosa comuna: la crítica d’una raó dogmàtica. És clar que no podem qualificar Fuster de postmodern, seria difícil considerar així un il·lustrat, un humanista, dues qualificacions que manté Riera per a l’escriptor de Sueca. Més bé crec entendre que al que es refereix Riera és al fet que la relació es donaria en la crítica dels metarelats i la visió aforística i fragmentària del seu pensament, que sí que serien elements compartits.

Tant l’assaig històric com el nacionalisme són també objecte de valoració per part de Riera. Del primer, valora la vinculació dels assajos històrics de Fuster amb l’escola dels Annales i el punt d’arrel en el microrelat. Resulta particularment suggerent en la ponència de Riera la seua reflexió entorn del dualisme escepticisme-nacionalisme, tal i com ens explica que es dóna en Fuster. Sobretot, perquè explica la paradoxa que aparentment es produeix entre aquests dos aspectes de l’obra i del personatge Fuster.

En definitiva, Riera pensa l’escepticisme i l’humanisme fusterians com eixos de coherència de l’obra que donen compte d’una «filosofia». Com molt bé explica el ponent al final: l’antifilosofisme fusterià és plenament filosòfic.