Autores Varios - Joan Fuster i la filosofia

Ara, però, l’opinió que més m’interessa és la de Fuster sobre Ferrater Mora. Tinc la sort de disposar d’una carta inèdita de Fuster –malauradament només una– que hi ha a l’arxiu de la correspondència de Ferrater Mora guardat a la Càtedra que porta el seu nom a la Universitat de Girona. La data de la carta és el 25 de juliol del 1966, tot i que al final, després de la postdata , hi consta en llapis un misteriós «3-iX-66», escrit per no se sap qui. En tot cas, el contacte directe entre ells devia haver començat poc abans, perquè Fuster s’acomiada amb l’expressió «i disposeu del vostre nou amic Joan Fuster». Si ara passo a descriure i comentar aquesta carta amb un xic de detall és perquè en ella es confirmen alguns punts importants de la concepció fusteriana de la filosofia.

Fuster comença agraint una carta de Ferrater del dia 11 –carta que és a l’arxiu Fuster–, en què Ferrater es refereix a un crítica de Fuster del seu llibre La filosofia en el món d’avui , publicada a Destino . La carta no dóna cap pista de com trobar l’article de Destino , però aquest és evidentment el publicat a la pàgina 45 del número 1509, del 9 de juliol de 1966, amb el títol «Ferrater Mora y sus filósofos», dins la secció «Letras catalanas», que en algun moment anterior s’havia anomenat «Libros catalanes». Fuster arrenca l’article constatant el fet que, per les raons que sigui, Ferrater ha desplegat «la seva densa e incessant producció bibliogràfica literalment al marge del nostre àmbit cultural estricte». Aquest distanciament no solament és lingüístic sinó també temàtic. Reconeix que hi ha uns quants papers, «pocs» – Les formes de la vida catalana en són un de destacat– que «ens permeten encara reclamar Ferrater Mora com un dels nostres i en alguna mesura valorar la seva absència en el treball comú». Fuster continua dient que potser Ferrater serà jutjat algun dia per aquesta absència, precisament perquè ell tampoc no s’ha volgut desvincular completament. Esmenta el passatge del llibret Una mica de tot (1961) en què Ferrater afirma que, com a desterrat, ja no té llengua pròpia, encara que això no vol dir que no tingui cap llengua sinó que en té diverses. Fuster no vol entrar a discutir-ho, però sí que considera angoixant «la perspectiva d’una llengua amb els risc permanent que se li evadeixin els escriptors i els pensadors “propis”». I com que som deficitaris en els terrenys de la crítica, la història i l’especulació filosòfica, Fuster troba que «encara s’ha de lamentar més la seva [de Ferrater] “no incorporació” resolta». (Fuster no parla de la seva « decidida “no incorporació”» sinó de la seva «“no incorporació” resolta », matisant segurament que la «no incorporació» de Ferrater no ha estat ni decidida ni és definitiva, no és total, sinó que més aviat és volguda però com a resultat, no com a opció.)

I Fuster passa a fer una referència al dèficit filosòfic a casa nostra. Hi insinua allò que tres anys després comentarà extensament a l’article de Serra d’Or que ja he comentat. Per això se’m fa més difícil d’entendre que a l’article posterior no hi aparegui el nom de Ferrater que, al capdavall, ha estat l’esca que ha encès la seva reflexió a Destino . Després del repàs d’alguns noms de filòsofs catalans –tal com farà extensament a Serra d’Or –, Fuster conclou:

Cap dels nostres filòsofs es va poder mantenir monolingüe. Potser això era fatal, i Ferrater Mora hauria hagut de ser tan «plurilingüe» aquí com ho ha estat a Amèrica. En tot cas, el balanç final és obvi: disposem de pocs llibre «catalans» de filosofia i de molts menys «en català». I això no ens hauria de semblar satisfactori, precisament.

Congratulem-nos, per tant, que el mateix Ferrater Mora ens en porti ara un, interessant i útil.

Tot just ara, al final de l’article, Fuster passa a comentar el llibre de Ferrater, i ho fa molt elogiosament (parla «d’immensa erudició i envejable claredat expositiva», d’«informació lúcida»). Els dos darrers paràgrafs de l’article són eloqüents i mostren molt bé la posició de Fuster enfront d’un bon llibre de filosofia, que no és ni saberut, ni abstrús ni pretenciós. Em permeto reproduir-ne un parell de fragments, particularment el fragment final:

Els que, per la raó que sigui, sentim certa –i fonamentada– desconfiança cap allò que tradicionalment s’anomena «filosofia», gairebé no trobem en el llibre motius d’objecció: tant com això ha extremat Ferrater la cautela en les afirmacions bàsiques. Com a espectacle intel·lectual, les filosofies actuals –amb els seus «tres imperis» [el rus, l’europeu, l’angloamericà]– valen un perú: ningú no ho negaria. Com a «forma de saber», en canvi, la filosofia –i cada filosofia pretén ser «la filosofia», oi?– se’ns presenta amb ambicions de dubtosa verificació. Ferrater almenys no exagera la nota en aquest últim aspecte.

(...) En darrera instància, el que Ferrater intenta en aquesta obra és convèncer-nos que, malgrat tot, la filosofia és «quelcom»: continua essent quelcom. S’ha d’admetre que el seu al·legat és hàbil, seriós i previngut. Quan precisa la seva concepció de la filosofia (...) ens desarma. I al capdavall és probable que sigui cert el que diu. Perquè, què no és filosofia? «Els atacs a la filosofia també són filosofia, però dolenta»: més o menys –cito de memòria– això és el que deia Paul Valéry. Els suspicaços, els refractaris, els que «patim» una instintiva (o no tan instintiva) hostilitat vers la filosofia, ens hem de sotmetre a la inflexibilitat d’aquest cercle viciós... I, en darrer terme, filosofia o no, hem passat l’estona. Que és el que escolàsticament es denomina el «quod erat demonstrandum».

No em sembla pas aquest el moment més brillant de Fuster. Tot i els elogis que fa de l’obra de Ferrater, que té moments que fins i tot desarmen , Fuster repeteix la seva «desconfiança», fins i tot la seva «hostilitat» envers la filosofia, i aquestes li semblen justificades –en ell i en d’altres– «per la raó que sigui», que també pot ser una mena de reacció «instintiva (o no tan instintiva)». Ell que critica «la» filosofia perquè «se’ns presenta amb ambicions de dubtosa verificació» cau en l’error de no voler, o no saber, justificar gens la seva oposició, la seva hostilitat. La filosofia, pensa Fuster, serveix per a enlluernar o per a entretenir.

Aquest és el to de l’article de Destino que Ferrater havia llegit. Només per la resposta de Fuster ja sabem que Ferrater va abordar directament les dues qüestions principals de l’article. D’una banda, la qüestió de l’ús escàs que ell, des de Bryn Mawr, feia de la llengua catalana, amb la consegüent fusteriana acusació de «no incorporació» a la filosofia catalana. Perquè aquest era el tema que realment interessava a Fuster que, de fet, havia pres el «cas» de Ferrater com una excusa per tractar una qüestió que ultrapassava –i ultrapassa encara– aquest o aquell cas personal per convertir-se en una característica preocupant de la nostra cultura. Per això Fuster, en la seva carta personal del 25 de juliol, torna a aquest punt:

Naturalment, en la nota del Destino , la part relativa al vostre «cas» –la vostra situació «dins» i «fora» de la cultura catalana– és la que més m’hauria agradat d’allargar. (tot el que jo pugui dir sobre la filosofia actual no té la menor importància.) al capdavall, es tracta d’un «cas» alhora «excepcional» i «representatiu». No entrava en la meva intenció «condemnar-vos» ni «absoldre-us», perquè ni en tinc autoritat (¿en tindria algú?) ni és això el que, de fet, interessa. El problema a aclarir és ben altre: el d’aqueixes «falles» del nostre petit món cultural, que vós mateix ja plantegeu en el pròleg del llibre. La qüestió és complicada, complicadíssima. I, el que em sembla pitjor encara, la nostra gent no vol encarar-s’hi. D’una d’aquestes «falles», la que podríem unir al nom de l’Ors –per reduir-la a termes anecdòtics–, he intentat parlar-ne més d’una vegada, i sempre m’he trobat amb la més absoluta incomprensió. Què hi farem!