Autores Varios - Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós

A l’original ben poca cosa havia modificat Mateu Adrià, si es tracta d’un autògraf. Ell, o algú per ell, s’hauria limitat a intervindre:

a) en la claudatio notarial, el següent text: «Sen[espai blanc]yal [d’en] Matheu Adrià proto[notari et tinent los segelles, etc.]»; i

b) en la iussio, el seu nom: «Matheus Adriani [mandato domini regis qui eam vidit]». [63]

Mateu Adrià fou nomenat, per Pere III, notari tinent los segells «In obsidione Alguerii .III. die novembris anno a Nativitate Domini M CCC LIIII», [64]a la mort de Francesc de Prohome, qui n’havia ocupat el càrrec, com ja s’ha anunciat. En aquest moment, l’any 1354, encara es refereixen els registres al càrrec com a notari tinent los segells [«In obsidione Alguerii IIIª die novembris anno a nativitate Domini Mª CCC LIIII obiit Franciscus de Prohomme notarius et sigilla tenens domini regis et eadem die fuit provisum per ipsum dominum regem de officio tenentis dicta sigilla venerabili Matheo Adriani» [65]]. Encara manquen uns mesos per tal que Mateu Adrià modifique el nom de cap de l’escrivania i utilitze el de protonotari. Mateu Adrià no era a l’Alguer en el moment de la mort de Francesc de Prohome i no pogué dedicar-s’hi durant uns mesos, atés que estava a Barcelona en missió oficial. Mentre tornava a l’illa, les matrius dels segells emprats a la Cancelleria les custodià Francesc Fuxí, que morí el 12 de desembre de 1354; [66]fou substituït per Bertomeu de Lauro el mateix dia, mentre esperaven Mateu Adrià. Segons Luisa d’Arienzo, el canvi de la denominació de notari a protonotari es produí entre l’11 de febrer i el 7 de març de l’any 1355. [67]I així, en un document datat «in castro Calleri die XXXª madii anno a nativitate Domini M CCCº Lº Vº, subscripsit G.» ens informa l’escrivà de registre del següent: «Fuit clausum per Matheum Adriani prothonotarim [segueix et, cancel·lat] sigilla tenentem domini regis predicti et auctoritate regia notarium publicum per totam terram et dominationem eiusdem». [68]A partir d’aquest moment, sovint hom troba als originals i còpies la prova de la recognitio feta pel cap de l’escrivania amb la fórmula MATH(EUS) P(RO)THO(NOTARIUS). [69]

Tot pareix indicar, doncs, que Mateu Adrià haurà estat qui corregí i esmenà l’escatocol del text documental incorporat al f. 60r; més complicada és la resolució de l’interrogant sobre l’autoria de la traducció, ja que Francisco Sevillano i els altres autors que s’han ocupat d’aquest tema no han proporcionat proves indiscutibles. El retrobament del manuscrit original permetrà, en el futur, abordar amb més elements de judici aquest aspecte. I entre altres consideracions que caldrà tindre presents estan les relatives a la participació del rei Pere al llarg de tot el procés de traducció. Aquesta intervenció no sols es limitaria a la idea del projecte, ans també afectaria la mateixa traducció del text de les Leges, que ell coneix perfectament o si més no compara, com ho proven tot un conjunt de notes autògrafes que tradueixen textos omesos involuntàriament pels copistes i ell, revisant la traducció, ha descobert. [70]A tall d’exemple servirà la intervenció autògrafa que hom troba al f. 77, on anota el contingut del començament de la quarta part i primera rúbrica oblidats pels copistes [Ací comença la quarta part del libre e primerament del maestre racional] i la del f. 67r, on el rei ha descobert la mancança de la rúbrica del text a l’ofici Dels porters ho sotsporters qui son liurats als hoÿdors. Així doncs, el rei presumiblement participà en el procés de traducció al llarg dels diversos moments pels quals travessà: a) inspirant-lo; b) manant-lo, de bon començament; c) seguint els treballs, i, finalment, d) corregint i esmenant el primer fruit obtingut, com ho palesen el conjunt d’intervencions autògrafes que hom troba tot al llarg del manuscrit original i que ara podem analitzar críticament.

Alguns autors han basat aquesta atenció i participació reial en la traducció utilitzant com a proves un conjunt de lletres expedides pel Cerimoniós en què s’interessa per certs objectes que havien sigut de Jaume de Mallorca i, especialment, els seus llibres, entre els quals hom trobaria les Leges palatinae. De fet, el Cerimoniós buscà amb molt d’interés els béns del seu cunyat, entre els quals hi havia uns llibres, alguns dels quals s’apropià. Aquesta atracció pels béns del rei mallorquí ha fet pensar a alguns historiadors que entre els objectes cercats i trobats estava l’actual manuscrit luxós amb les Leges. [71]El manuscrit, però, feia un temps que havia anat a parar a França. Havia estat regalat al rei de França Felip IV. [72]Del pas per aquest país ha conservat un ex-libris al f. 97v, consistent en un escut heràldic i un text el contingut del qual diu així:

«Ce livres cy est a noble et puissant seigneur messer | Guillem de la Baume, seigneur Dillenis chevalier d’onneur | de Madame la duchesse de Bourgogne», escrit amb una escriptura gòtica bastarda francesa de finals del segle XV.

Hi ha la possibilitat que el rei cercara un altre manuscrit, desconegut en l’actualitat. Tant se val. El que sí que és cert és que entre els llibres recuperats de Jaume de Mallorca no hi ha cap referència a les Leges. Dels llibres que s’apropià informa en les següents lletres: a) el 9 de juliol de 1343 esmenta: «unus vocatur: Digestum vetus; alter: Codex; alter: Inforciatum; alter: Volumen; alter: Lectura Odofredi super Codice; alter: Summa Açonis; alter: Inventarium juris compositum per episcopum Biterensem»; [73]b) a més a més obtingué una Bíblia, com ho recordà uns anys després, concretament el 8 d’agost de 1345; [74]c) en altres dues ocasions el Cerimoniós fa esment de llibres que havien format part dels béns del rei de Mallorca sense, però, especificar-ne el contingut ni recordar, tampoc, els títols. [75]

Ja Francisco Sevillano Colom, en el moment en què estudià la figura de Mateu Adrià, afirmà: «Una de las piezas que más deseaba obtener era el libro de las Leges Palatinae pero no pudo haberlo». [76]

I no sembla que el rei dedicara molt de temps a localitzar algun manuscrit amb el text de les Leges, ja que possiblement a la mateixa Cancelleria hi havia exemplars similars, i potser els antecessors del manuscrit luxós que ha arribat als nostres dies.

Amb el rei al capdavant, com a impulsor i, qui sap si director, a la Cancelleria es féu la traducció catalana amb anterioritat a l’any 1344, moment en el qual es promulgaren aquestes Ordinacions de la casa i cort.

UN LLIBRE REGISTRE MEDIEVAL. ANÀLISI CODICOLÒGICA I GRÀFICA

El resultat final d’aquell procés de traducció fet a la Cancelleria Reial per un ¿equip? de treball dirigit o, si més no, controlat pel mateix sobirà, com ja s’ha dit, fou un manuscrit, un llibre registre, les característiques del qual són les mateixes que les d’altres manuscrits utilitzats per transmetre textos de la literatura catalana de la primera meitat del segle XIV. [77]Actualment, el manuscrit presenta una enquadernació relativament moderna; en cap moment es tracta de la relligadura medieval original. En un moment indeterminat dels temps moderns, ¿segle XVII?, hom relligà ben acuradament el conjunt miscel·lani que ens ha arribat a nosaltres. Es tracta de posts de fusta recoberts de cuiro vermell amb ferros daurats al llom, als espais situats entre els nervis i a cadascuna d’ambdues cobertes. Aquestes conserven restes dels tancadors i presenten cinc bollons, claus, que sobresurten del plànol, i incorporen la imitació d’un quadrilobulat gòtic. Al centre de la coberta davantera, un losange inscrit proporciona certes informacions a propòsit d’aquest llibre: «Nº 1. Primera caixa. 1344». Certament, aquesta darrera informació fa referència a la datació cronològica del text principal: les Ordinacions; les altres dues informacions ens proporcionen notícies, amb tota seguretat, sobre l’espai físic de la seua conservació a l’interior de l’Arxiu Reial, així com el número d’ordre dins la primera caixa. Certament gaudia d’un lloc de privilegi, com ens ho prova aquesta signatura arxivística. La datació tardana és un testimoni fefaent de l’estima i consideració que hom tenia d’aquest text, tot i que —segurament— ja no era vigent. En el moment que es féu aquesta relligadura hom incorporà, al començament, cinc folis de guarda, al primer dels quals aquell qui escrigué a la coberta anotà també: «1344», any de promulgació de les Ordinacions. A la part final del llibre hom integrà com a guardes quatre folis que, en l’actualitat, romanen en blanc.