Autores Varios - Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós

me he dedicado desde el sábado último en que la recibí a buscar dicho libro bajo su título que no he encontrado, y persuadiéndome que tal vez sea el original de las Ordenanzas de casa y corte que el mismo soberano hizo en el año de 1344 y de las de la consagración y coronación de los reyes y reinas en 1353, de que remití a V. E. copia aucténtica en 11 de febrero de 1784 no me atrevo en la duda dirigírselo a V. E. [34]

Tot i les reticències mostrades per l’arxiver Josep Serra i Sánchez, el comte es mostrà aviat inflexible i el 20 de novembre de 1787, des d’El Escorial, contestava a l’arxiver: «Estado. No hallándose en el Archivo de esta Secretaría de Estado, ni en el de la de Gracia y Justicia la copia de las Ordenanzas de casa y corte de D. Pedro IV de Aragón, me remitirá vuesa merced luego el original». [35]El 25 de novembre de 1787 eixia de l’Arxiu Reial de Barcelona el manuscrit original de les Ordinacions en direcció a Madrid, des d’on no tornaria mai més. L’arxiver, amb les precaucions necessàries, lliurà el manuscrit «al administrador de esta estafeta». [36]El comte, satisfet, es dirigia a l’arxiver amb les següents paraules:

Estado.

He recibido el libro de las Ordenanzas de Casa y Corte del rey D. Pedro IV de Aragón que con fecha 25 de noviembre último me remite vuesa merced y se lo aviso para su inteligencia y gobierno.

Dios guarde a vuesa merced muchos años. Madrid, 7 de diciembre de 1787.

El Conde de Floridablanca.

Sr. D. Josef Serra y Sánchez. [37]

El manuscrit de les Ordinacions, tot i haver estat demanat per la Secretaria d’Estat, no romangué molt de temps a les seues dependències. Es convertí aviat en un objecte, no pas textual, amb què obsequiar, amb intenció d’afalagar, potser, una persona com Manuel Godoy, qui el rebé amb anterioritat a l’any 1803. [38]

Uns quants anys després, Pròsper de Bofarull i Mascaró es lamentava de no disposar de l’original en el moment de fer l’edició del text («hubiéramos deseado tener a la vista el códice original apostillado de puño propio del rey»). [39]Això no obstant, l’arxiver intentà —segons ell mateix ho confessa— localitzar-lo i el buscà en diverses institucions com la «secretaría de Estado, como en la Biblioteca Nacional y otros establecimientos análogos». [40]La recerca fou infructuosa i hagué d’acontentar-se —per tal de fer l’edició— amb la còpia feta l’any 1783, tot just uns anys abans de desprendre’s del manuscrit original. Jaume Riera i Sans ha defensat, darrerament, que l’arxiver reial coneixia la biblioteca on havia anat a parar el susdit llibre; segons ell «molt probablement, a través del seu amic Joan Sans de Barutell, Bofarull estava al corrent d’on havia anat a parar el manuscrit, però s’ho callava». [41]

Encara hi hagué al segle XX un nou intent, conegut si més no, per localitzar el manuscrit amb el text de les Ordinacions. No dubte, però, que gairebé tots els medievalistes que s’han ocupat de la Corona d’Aragó eren interessats potencials en la seua recuperació. Tanmateix, Francisco Sevillano Colom declarà que l’havia cercat infructuosament als anys centrals del segle XX i manifestà la seua decepció per no poder utilitzar-lo tot al llarg de les seues recerques, siga sobre la cancelleria de Pere el Cerimoniós, siga sobre la cancelleria dels reis del reialme mallorquí. [42]

UN LLIBRE MISCEL·LANI. ANÀLISI DEL CONTINGUT TEXTUAL

Actualment el manuscrit de les Ordinacions ens ha arribat formant part d’un volum miscel·lani, relligat tardanament —durant l’època moderna, segles XVIIXVIII?—, la qual cosa permet pensar que durant un temps les Ordinacions circularen aïlladament i no només abans de l’any 1353. Els testimonis documentals fins ara analitzats fan referència sempre a les Ordinacions i no al protocol de la coronació que hi segueix. És possible, doncs, que en un moment determinat, durant la segona meitat del segle XIV, s’incorporara al nucli inicial i primerenc. Certament, quan Pere Miquel Carbonell escriu l’afegitó final, el manuscrit mostra ja el contingut textual tal com se’ns presenta avui.

Cal distingir, aleshores, tres parts:

1. Les «Ordinacions fetes per lo molt alt senyor rey en Pere terç, rey d’Aragó, sobra lo regiment de tots los officials de la seua cort» (ff. 1r-150r). Aquestes Ordinacions foren promulgades a Barcelona l’any 1344 com podem llegir en la datació al f. 2v: «quintodecimo kalendas novembris anno Domini millesimo trecentesimo quadragesimo quarto».

2. Segueixen, a continuació, les «Ordinacions con los reys e reynes d’Aragó se consagren e·s coronen» (ff. 155r-182v). Al text hom troba la següent datació: «València a XX dies de janer en l’any de la nativitat de Nostre Senyor mil treents cinquanta tres» (f. 159r). El protocol de la coronació està dividit en dues parts: a) «Ordinació feta per lo molt alt e molt excel·lent príncep e senyor lo senyor en Pere terç, rey d’Aragó, de la manera con los reys d’Aragó se faran consagrar e ells mateys se coronaran» (f. 157r), i b) «Ordonació feta per lo dit senyor rey de la manera con les reynes d’Aragó se faran consegrar e los reys d’Aragó les coronaran» (f. 176v).

3. Amb posterioritat, tot aprofitant dos fulls blancs finals, i sense cap relació amb els textos precedents, Pere Miquel Carbonell hi transcrigué el text del ritual de la consagració d’una església, extret del Pontifical: [43]«Que sequuntur faciunt pro eclesiis consecrandis, extracta ab libro quem Pontificale vulgo appellant, per me Petrum Michaelem Carbonellum, regium archivarium, hec scribentem» (ff. 183v-184r). En cap moment Pere Miquel Carbonell explicà les raons que l’induïren a transcriure i incorporar aquest text. L’arxiver reial, però, era conscient de la importància d’aquest llibre que ell mateix estudià i analitzà per diverses raons; una d’aquestes fou el seu interés pels autògrafs del rei Pere, que identificà —entre altres ocasions— al f. 112v, al marge esquerre del qual escrigué: «Nota: Aquesta addició és scrita de mà del rey en Pere, componador del present libre».

* * *

Tornem, de bell nou, a les Ordinacions, el text principal d’aquesta recopilació. El text normatiu comença amb la promulgació d’aquestes, en la qual el rei exposa les raons que justifiquen aquesta ordenació de la casa i cort. Ell mateix distribueix jeràrquicament tots els oficials de la seua casa al voltant de quatre càrrecs i oficis, diguem-ne, majors, més importants; a aquests quatre, els sotmesos els hauran d’obeir. Els quatre oficis principals són: els majordoms, els camarlencs, el canceller i el mestre racional. A cadascun d’ells els ha reservat un espai concret, precís, de la vida de la casa i cort; serà en aquest ambient on exerciran les seues competències.

Als majordoms «...axí con a maiors en nostre hostal o cort segons la manera e forma en son loch en nostres Ordenacions annotada, e en assò a tots nostres officials seran majors. Mas, emperò, en special sots s’i hauran tots los familiars de casa nostra, los quals, emperò, als camarlenchs o al canceller o al maestre racional no seran sotsmeses» (f. 2r). Els camarlencs s’ocuparan de la «custòdia e a familiar assistència de nostra persona». Al canceller li reserva l’«ordonació de nostre consell»; i, finalment, destina al mestre racional tot allò relatiu a «l’aministració de nostre patrimoni e de qualque altre procuració de profit peccuniari». El compliment de totes i cadascuna de les competències, suara adscrites a cadascun d’aquests quatre ministres, exigeix la participació d’altres oficials menors que els seran sotmesos. Les competències reservades a cadascun dels sotmesos s’expliquen detingudament en les rúbriques que se’ls hi dedica. Aleshores, doncs, el text s’articula en quatre grans blocs, quatre llibres, al principi dels quals figuren els quatre oficis majors i a continuació s’inclouen els seus sotmesos: a) majordoms i els seus sotmesos (primera part, rúbriques 1-28); b) camarlencs i els seus ajudants (segona part, rúbriques 29-49); c) canceller i col·laboradors que depenen d’ell (tercera part, rúbriques 50-70), i d) maestre racional amb els seus subalterns (quarta part, rúbriques 71-100). En fer la traducció al català del text de les Leges palatinae, la cort del Cerimoniós introduí qualque variant en el nombre de llibres en què es divideix el text llatí. Conservà, però, els quatre primers, principals, —els dels quatre oficials suara esmentats—, eliminà els llibres V, VI, VII i VIII (reservat a la descripció d’altres oficis menors, sotmesos, però, als anteriors, així com la decoració de la capella segons les diverses festivitats) i els integrà tots, sense distinció, al llibre quart. Heus ací la comparació d’aquestes variants entre les Leges palatinae i les Ordinacions: