Autores Varios - Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós

El retrobament d’aquest manuscrit resulta cabdal per diverses raons: no només per a la història medieval de la Corona d’Aragó, sinó també per a la història europea del mateix període, ja que constitueix una primerenca versió romànica del text que regula el funcionament d’una casa reial en tota la seua integritat. A més, com no podia ser altrament, al nucli primitiu, constituït per les Ordinacions, hom afegí el protocol de la coronació dels reis i reines, model utilitzat potser amb posterioritat al regnat del rei Pere.

Quines són les raons que expliquen l’interés reial per recuperar el manuscrit de paper? El rei Pere tingué presents, en aquella ocasió, moltes raons per a reclamar aquest llibre de paper. En efecte, el manuscrit, ara valencià, constituïa el punt final d’una trajectòria ordenancista, a la fi de la qual, utilitzant com a base les Leges palatinae, havia creat un text que esdevingué tot al llarg de l’època medieval el corpus normatiu del correcte funcionament d’una casa reial, ideal potser. Durant aquest període creatiu participaren moltes persones implicades, en major o menor grau, en la configuració definitiva del text. Començant per Mateu Adrià, a qui de sempre hom li ha atribuït l’autoria de la traducció catalana de les Leges palatinae, base o primera versió de les Ordinacions; junt amb ell, altres companys de la Cancelleria, cotraductors, copistes, escrivans, encarregats d’elaborar la còpia manuscrita que ens ha arribat a nosaltres. Omnipresent resulta la figura del Cerimoniós: amb tota seguretat —ben a prop— seguiria tot el procés vigilant els diversos treballs duts a terme pels seus súbdits de la Cancelleria. No resultaria estrany, doncs, que ell mateix participara directament en la traducció de les Leges palatinae; és fins i tot possible que la primera versió li fóra llegida i ell mateix l’esmenara, com ho feia sovint en altres ocasions, especialment en el procés genètic de la documentació expedida per la Cancelleria Reial. [4]Aquesta intervenció directa del rei no sembla gens estranya si hom avalua i estudia com cal totes les intervencions autògrafes que apareixen al llarg del manuscrit de les Ordinacions, que corregeixen i esmenen el text. A vegades fa l’efecte que el rei té davant seu un manuscrit amb les Leges i corregeix les omissions que presenta la primera versió catalana. En aquest sentit, podríem interpretar les intervencions localitzades al f. 77r. El Cerimoniós adverteix l’absència-omissió del començament de la quarta part del text i de la primera rúbrica d’aquest llibre; aleshores el rei anotà al marge dret: «Ací comensa la quarta part del libre e primerament del maestre racional». El text de les Leges diu en aquest punt concret: «Explicit IIIª pars. Incipit quarta pars super officio magistri rationalis et illorum qui sibi sunt submissi. De magistro rationalis. Rubrica». [5]En un temps posterior, ell mateix, proveït ara de tinta vermella, incorpora al text el contingut de la rúbrica que prèviament havia escrit al marge dret. En col·locar-la al lloc del text, cancel·là la nota marginal.

A més a més de les intervencions reials hi apareixen les d’altres copistes/ escrivans de la Cancelleria, com estudiarem més endavant. Certament, però, el rei fou —amb tota seguretat— l’usuari principal després de la promulgació l’any 1344. De totes aquestes intervencions no sempre resulta fàcil proporcionar llur datació; ara bé, algunes, però, permeten situar-les en moments concrets.

Amb posterioritat al susdit 1344, hom hi afegí el protocol de la coronació dels reis i reines de la Corona d’Aragó.

Així doncs, el manuscrit de paper, lo qual tenits per exemplar, no només constituïa la referència normativa del govern i funcionament de la cort; era —i potser és això una de les coses més importants— l’instrument de treball emprat pel rei al llarg de tota la seua vida per tal de continuar perfeccionant-lo. I això ho prova, a bastament, tot el conjunt d’intervencions autògrafes que s’acumulen sobre les seues pàgines, principalment en les Ordinacions. No sovintegen tant al text del protocol de la coronació, la qual cosa sí que és un indici molt important que serveix per datar aquesta incorporació certament tardana, malgrat que el text porta la datació de 1353. Aquest llibre havia esdevingut, de bell antuvi, una espècie de manuscrit d’autor, que aquest continua revisant, dedicant-li el seu esforç creatiu, cercant de millorar el seu fruit textual i on hom troba exposat el seu pensament. És la garantia de la correcta transmissió del text normatiu, i atés que s’exigeix que cadascun dels oficis dispose d’una còpia manuscrita d’allò que els afecta particularment, això explica l’interés del rei per recuperar-lo. No ha d’oblidar-se, en aquest context, que el llibre amb ratllades, esborranys, esmenes, cancel·lacions, etc., és un objecte del qual ràpidament es desfà l’autor una vegada que ell mateix, o un altre per ell, ha elaborat o encomanat una transcripció neta de la seua obra, la qual garantesca la correcta transmissió de les còpies successives. El rei Pere, conscient d’aquest punt, el reclamà perquè les reiterades intervencions poden donar lloc a lectures incorrectes, no assenyades, si no eren controlades per ell mateix o per algun dels seus directes col·laboradors. Cal tindre present, a més a més, el tarannà i l’actitud del rei en tot allò que fa referència a la memòria escrita que ell genera o és al seu voltant. [6]Conscient, com fou, de la vàlua política futura dels testimonis escrits derivats de la seua acció de govern, reclama el manuscrit de paper perquè és la seua eina de treball: on trobar les pautes de funcionament dels oficis i on continuar perfeccionant el text. El caràcter dinàmic que assoleix el text, des d’aquesta perspectiva, exigeix disposar d’aquest per tal que les còpies i transcripcions posteriors incorporen, alhora, les diverses modificacions integrades.

Un últim element ens permet avaluar la importància atorgada pel monarca a aquest llibre. El 6 d’abril de l’any 1357, des de l’Almúnia, es dirigeix a Hug de Cardona, escrivà de la tresoreria reial, per tal que reclame a Eximén de Monreal les transcripcions que li havia encomanat de la Ordinació de Casa nostra; eren en total dos de pergamí, lo veyll e el nou, destinats tots dos a l’Arxiu Reial de Barcelona. Major interés mostra pel de paper, el qual havia d’arribar a les seues mans i no havia de confiar-lo a un correu qualsevol, tot exigint-li que li siga lliurat per persona certa. [7]De cap de les maneres es podia permetre la possibilitat de perdre’l o que qualsevol accident o inclemència del temps posara en perill la seua existència. Així doncs, mentre que les còpies posteriors sempre estaven destinades a un lloc concret, determinat, l’original, però, havia de retornar sempre a les seus mans o a l’arxiu reial.

Tenint present la composició codicològica actual, durant els primers anys de la seua existència —és a dir, entre 1344 i 1357— el manuscrit de les Ordinacions circularia amb una enquadernació més aviat modesta, sense gaire sumptuositat; pot ser, fins i tot, que hom emprara alguna fulla de pergamí exterior per protegir-lo. Durant aquest període (els primers tretze anys de la seua existència) constituí el punt de partida d’una tradició textual com posen en relleu algunes lletres que el Cerimoniós dirigí a alguns dels seus col·laboradors. I així, des de València, el 9 de desembre de 1332, ordena a Bernat d’Ulzinellis, tresorer, que pague a Joan Gil de Castillo, escrivà de la Cancelleria Reial, la quantitat de sis-cents sous de Barcelona com a pagament dels treballs realitzats per l’esmentat copista en transcriure llibres: alterum Ordinationis domus nostre. [8]Un albarà de pagament, datat a València el 23 de juliol de 1353, ens informa que Ferrer de Magarola havia fet decorar i il·lustrar un manuscrit amb les Ordinacions; potser era el que havia copiat Joan Gil de Castillo o un altre, tant se val. El més important, en aquest moment, és el testimoni de l’existència del manuscrit. Cinc anys després, l’any 1357, sengles lletres datades el 10 de febrer, [9]el 3 de març [10]i el 6 d’abril, [11]ens testimonien la transcripció de les Ordinacions a partir del manuscrit original, és a dir, el de paper que hom qualifica com l’original i exemplar.