Autores Varios - Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós

L’obra, per allò mateix que anticipant la millor tradició dels Wörter und Sachen ens brinda les claus del sentit de molts noms a partir de les seues funcions o continguts més específics, és una vertadera mina d’informació de primera mà; un vast repositori, o síntesi pràctica i conceptual de l’estructura piramidal d’una cort medieval, que, de fet, ens permet reconstruir idealment de manera minuciosa i precisa. Hi desfila també tot aquell personal, del més encimbellat al més subordinat, que garantia el bon funcionament de la societat, i el benestar material i espiritual dels nostres reis.

La divisió en quatre llibres o parts pren fonament en els quatre oficis cabdals de la cort: majordom, camarlenc, canceller i mestre racional, que eren de fet els sòlids pilars entorn dels quals es desplegaven els altres elements d’aquella vasta i articuladíssima construcció. Del protonotari o tinent dels segells, tresorer, escrivans de manament, confessor, almoiner i consellers materials i espirituals, al qui feia l’obligat tast protocolari de les viandes destinades a la taula reial i controlava el maneig de cocs i sobrecocs; o dels botellers que tenien diligent custòdia de l’aigua i del vi consumits pel rei, o els pastadors, panicers, l’apotecari, el menescal, costureres, i un llarg i interessant etcètera.

I de la mateixa manera que, entre altre cabal d’informació, se’ns dóna raó d’aspectes complementaris tan rellevants com la capella o tot allò referent al cicle litúrgic, que llavors regulava i sacralitzava el pas inevitable del temps, hi trobem també moltes altres notícies de notabilíssim interés cultural i literari, com, posem per cas, el capítol específicament destinat als joglars, o l’ample espai dedicat a precisar les fórmules i titulacions emprades en la correspondència reial; fórmules que ens permeten establir, de manera més o menys directa, la jerarquia de valors que determinava les pautes a seguir en el que ara anomenaríem les relacions internacionals de la Corona.

L’edició que tenim el goig de prologar suposa la definitiva recuperació de l’importantíssim manuscrit original encarregat pel rei Pere, i corregit i anotat manu propria pel mateix monarca que se’n considerava «componedor», o siga, responsable.Tals acotacions autògrafes són tota una garantia de fidelitat textual. Confirmen amb quina escrupolositat el monarca tenia cura de mantenir un absolut control dels afers, en especial dels més directament relacionats amb la seua persona, i fins a quin punt el text publicat es pot considerar «un manuscrit d’autor».

La benemèrita tasca de l’amic i col·lega Dr. Francesc Gimeno posa a l’abast de la comunitat científica i de tots els amants de la cultura pàtria un vertader tresor que durant anys es va considerar definitivament perdut. Com tants d’altres joiells del nostre patrimoni, havia anat a raure a Madrid, no per obra i gràcia de l’arreplegadora passió bibliogràfica de Felip II, sinó de la mania ordenancista d’un polític tan il·lustrat com el comte de Floridablanca.

En el seu minuciós estudi introductori el Dr. Gimeno fa un seguiment de la tradició textual d’aquesta obra en realitat miscel·lània, i també de la curiosa peripècia del rapte o desaparició del preciós manuscrit ací publicat, fins aplegar al seu feliç retrobament, del qual van ser especials actants els Drs. Marià Peset i Josep Trenchs.

L’editor ens brinda l’oportunitat de contrastar el text assimilat pel rei Pere

—transcrit amb el màxim respecte i anotat de manera molt competent i acurada—, amb el cabal de tradició que representen obres precedents com les Leges Palatinae. No solament documenta i confirma la dependència de les Ordinacions respecte a les Leges, sinó que posa en dubte l’autoria de Mateu Adrià i perfila de manera magistral l’arqueologia creativa i acumulativa del text, que completa amb l’anàlisi codicològica i de l’escriptura del manuscrit, la bellesa i importància del qual ve destacada per una tria de fotografies de les pàgines de major interés.

Voldria remarcar, amb enorme satisfacció, que el present treball, publicat en una prestigiosa col·lecció documental de la Universitat de València, és un dels resultats ara per ara més destacables de l’esforç de col·laboració entre les universitats valencianes —en el present cas la de València— i la Secció de Documentació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), una institució que tracta d’honorar, amb la màxima dignitat possible, la seua missió de fomentar i de donar a conéixer arreu el tresor lingüístic i cultural del nostre poble.

Si el Llibre d’Ordinacions té el privilegi de reunir la doble condició de testimoni molt especial, tant d’una realitat històrica inoblidable i apassionant, durant segles compartida amb altres pobles germans a través de la persona dels nostres reis, com de l’extraordinària voluntat de superació del monarca que va atorgar al cap i casal del Regne de València el doble títol de «lleial», representat per les dues «L» que ornen les armes de la ciutat, l’edició que presentem ara i ací és una bella i singular fita de noble superació acadèmica. Per això la saludem amb l’admiració i el reconeixement que mereix.

ALBERT G. HAUF I VALLS

Universitat de València, AVL, IEC,

Membre d’Honor de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca

Estudi introductori

A Bernardina Blay Gimeno

Em mirava,

jo escrivia

mentrestant.

Les paraules resultaven sobreres.

Jo endevinava els seus pensaments,

ella els meus.

Ara no em mira;

ho recorde tot,

ben nítid.

M’acompanyarà la seua mirada.

FMGB. 2003

UN VELL MANUSCRIT RETROBAT

El dia 3 de març de l’any 1357, [1]el rei Pere el Cerimoniós, de Saragossa estant, reclamava al seu copista i escrivà de la Cancelleria Eximén de Monreal, entre unes còpies i transcripcions del text de les Ordinacions que li havia encomanat, el manuscrit original del text normatiu amb les Ordinacions. I li’l reclamava perquè es tractava, com ell li recorda, de l’exemplar («...ne tramés lo de paper, lo qual tenits per exemplar...»), [2]és a dir, la versió autoritzada, oficial, aquella de la qual l’autor no vol desprendre’s mai perquè constitueix el punt de partida de la futura transmissió textual; és l’exemplar amb el qual podia continuar treballant, esmenant i corregint. Es tractava, a més a més, del manuscrit d’autor, a l’interior del qual hom incloïa les continuades correccions i esmenes de la primerenca traducció, fruit d’una lectura continuada del text.

Aquesta és, doncs, la primera menció històrica, coneguda en l’actualitat, del manuscrit de les Ordinacions. Durant molt de temps, almenys en les èpoques medieval i moderna, romangué gairebé sempre a la Cancelleria Reial i a l’Arxiu, fins que —com després s’estudiarà amb més intensitat— en el segle XVIII anà a Madrid tot obeint una ordre del comte de Floridablanca. Passats uns primers moments, el llibre desapareix, i reapareix en el segle XX a la Universitat de València, per fortuna.

En la dècada dels vuitanta, el professor Dr. Marià Peset i Reig, catedràtic d’Història del Dret, comunicava al professor Dr. Josep Trenchs i Òdena, aleshores catedràtic de Paleografia i Diplomàtica, l’existència d’un manuscrit medieval a la biblioteca del Departament d’Història del Dret. [3]Analitzat el contingut per ambdós professors, ràpidament s’adonaren de la seua importància, atés que es tractava del manuscrit original de les Ordinacions de la casa reial, elaborades i promulgades l’any 1344 pel Cerimoniós. Importantíssim llibre que d’ençà del segle XVIII havia romàs en alguna biblioteca desconeguda per a tants i tants historiadors que el buscaren infructuosament.