Autores Varios - Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós

Eximén de Monreal treballava en la transcripció de les Ordinacions el mes de febrer de l’any 1357, i el rei Cerimoniós, desassossegat, amb motiu o sense, li reclama tant l’original com la còpia, en el cas que l’haja acabada; altrament, demana al seu copista que l’informe de l’estat en què es troben els treballs. Li exigeix que tinga cura en retornar-li els llibres (original i còpia), no siga cas que per alguna circumstància especial es puguen deteriorar («...no·s puguen afollar per pluja ne per àls e axí l’original com lo trellat...»). [12]Impacient, i potser nerviós, el rei, de bell nou, escrivia el 3 de març, des de Saragossa, recriminant-lo pel retard a l’hora d’acabar la transcripció encarregada i el lliurament de l’original: «molt nos maravellam com no havets espatxat lo libre nou de la nostra Ordinació de casa nostra, ne adobat lo veyll, ne tramés lo de paper lo qual tenits per exemplar». [13]El llenguatge emprat pel rei a partir d’aquest moment revela el descontentament reial; ja no està disposat a esperar més i el commina a concloure aviat els treballs necessaris «sots pena de la nostra gràcia», així que si la transcripció no s’ha finalitzat no trigue més temps, i una vegada acabada la còpia i decorat convenientment li’l lliure. I el 6 d’abril del mateix any, des de l’Almúnia, es dirigeix a N’Hug de Cardona per saber si els llibres estan terminats i per indicar-li on hauran d’anar a parar les diverses còpies: «lo veyll e el nou, metats en l’archiu nostre de Barcelona, e aquell de paper nos trametats per persona certa». [14]

El manuscrit de paper constitueix des d’aquest moment la peça clau de la transmissió textual d’ençà que es van promulgar les Ordinacions. Els testimonis documentals, però, desapareixen a partir d’aquest moment. No hem fet una recerca sistemàtica als registres de la Cancelleria Reial per trobar totes les possibles referències a les Ordinacions. És per això que hom afirma que no coneixem altres testimonis documentals. Les mencions reapareixen l’any 1384, i estan relacionades amb la transcripció d’una còpia destinada, diu el rei, «a nostre car fill lo rey de Castella». [15]En aquesta ocasió sol·licita la intervenció de «maestre Ramon, scrivà de letra rodona». Això s’esdevenia el 5 de febrer de 1384, i el mateix dia —de Montsó estant— el rei encarregà a Berenguer de Maguerola que li enviara deu dotzenes de pergamins per a transcriure el text de les Ordinacions. [16]El rei, en aquesta ocasió, volia regalar al seu fill un exemplar de luxe («vullam trametre lo dit libre notablement scrit e en bons pergamins, axí com bé se pertany»), raó per la qual exigeix al seu procurador «que·ns trametats .X. dotzenes de pergamins, los millors que ésser puguen per obs del dit libre». La transcripció del manuscrit la féu un bon copista de la Cancelleria Reial que el rei utilitzà en altres ocasions per tal de satisfer les seues necessitats bibliogràfiques i libràries. Fou Joan de Barbastre [17]l’encarregat de fer-ne la còpia i ho sabem gràcies a l’ordre de pagament donada pel rei, des de Tamarit de Llitera, el 18 de març de 1384, segons la qual li concedia 3.000 sous barcelonesos; la raó d’aquest pagament era: «in remuneratione laborum per vos fidelem de scribania nostra Johannem de Barbastre sustentorum in translatando Ordinacionem domus nostre pro rege Castelle». [18]Joan de Barbastre, a més de transcriure les Ordinacions, s’ocupà de la decoració del llibre: cercà els miniaturistes i, sembla que, fins i tot, bestragué els sous necessaris per a pagar els decoradors, com ho recorda un pagament fet el 27 de juny de 1386: «reconoscientes... bistraxieses per nos en fer il·luminar un translat que enviemos al rey de Castiella de la Ordenación de la nuestra casa e en fer figurar las letras de los cabos de officios del dito translat, en colores e en guarnir el dito translat». [19]

De la importància històrica assolida pel text de les Ordinacions ens parlen també el nombre elevat de manuscrits que han sobreviscut fins als nostres dies: tots aquests conserven íntegrament el text normatiu. Caldria afegir, a més, tot un seguit de còpies parcials, reduïdes, limitades únicament i exclusiva a la transcripció de cadascun dels oficis regulats tot seguint l’ordenació relativa al seu càrrec; obligació que constantment s’hi recorda en els següents termes: «e per tal que de totes coses que són faedores per los dits officis notícia plena hage translat ab sí tinga d’aquelles». [20]Tot excloent aquestes transcripcions particulars dels oficis, han sobreviscut un total de 29 manuscrits segons el cens elaborat per O. Schena, [21]distribuïts cronològicament com segueix:

a) quatre del segle XIV, [22]

b) vuit del segle XV, [23]

c) un datat entre els segles XIV-XV, [24]

d) cinc del segle XVI, [25]

e) cinc del segle XVII, [26]

f) un situat entre els segles XVI-XVII, [27]

g) tres del segle XVIII, [28]i

h) un del segle XIX [29]

Fa l’efecte, pels manuscrits que conservem, que l’interés pel text de les Ordinacions es mantingué uniforme fins al segle XVIII. Paradoxalment, han arribat a nosaltres dotze manuscrits dels segles XIV i XV, i el mateix nombre de llibres copiats als segles XVI-XVII. Aquesta monotonia i uniformitat es trencà al segle XVIII, centúria de la qual sols conservem tres manuscrits i dos d’aquests foren copiats l’any 1783, [30]molt a prop i, possiblement, íntimament relacionats amb l’últim episodi de la vida barcelonesa del text de les Ordinacions. Hom no s’està de posar en relació aquestes dues còpies amb la publicació a Madrid l’any 1782 del llibre titulat Descubrimiento de las leyes palatinas y derechos que V. M. tiene como a rey de Aragón en nuestro Palacio del Real de Valencia, de José Mariano Ortiz. [31]Certament, José Mariano Ortiz, en parlar de les Leyes palatinas, estava utilitzant l’original de les Ordinacions, ja que al document núm. 3 ens diu: «Reales Ordenanzas de casa y corte o leyes para gobierno de los palacios, casas reales y sitios de la Corona de Aragón. Originales con varias notas puestas por el rey don Pedro III, y se hallan en nuestro Archivo Real». Aquest document forma part de la «Copilación diplomática en que se funda el antecedente informe»; i, al començament, resumeix algunes de les informacions incloses al preàmbul de les Ordinacions i copia algunes de les ordenances relatives a la capella reial. No sembla estrany, doncs, que el comte de Floridablanca s’interessara tot seguit pel llibre original de les Ordinacions, sent com era, aleshores, el ministre d’Estat. No trigà gaire en procurar-se el text original de les Ordinacions. Immediatament sol·licità a l’Arxiu Reial de Barcelona el susdit manuscrit. El viatge, però, des de la ciutat comtal a Madrid trigà uns anys. Analitzem els fets. Amb tota seguretat, tot just haver-se publicat el llibre de José Mariano Ortiz, el comte de Floridablanca en demanà una còpia, ja que l’arxiver reial, José Serra y Sánchez, ho recordava des de Barcelona el 31 d’octubre de 1787. [32]

En aquesta ocasió, fent memòria dels temps pretèrits, respectuosament li recordava: «que remití a V. E. copia aucténtica en 11 de febrero de 1784». Potser el manuscrit conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid (ms. 17.467) és el que es copià al XVIII per satisfer la sol·licitud del primer ministre d’Estat. Sembla com si aquesta transcripció no l’haguera satisfet, i insistí anys després, concretament el 18 d’octubre de 1787. De bell nou, el ministre es dirigeix a l’arxiver amb aquestes paraules: «Necesitándose en esta Primera Secretaría de mi cargo el libro original de las Ordenanzas que hizo el rey D. Pedro IV de Aragón para el gobierno del Real Palacio de Valencia». [33]La no coincidència íntegra del títol del llibre demanat amb el del manuscrit original serví de coartada a l’arxiver per no trametre immediatament l’original de l’any 1344. S’excusava de no enviar aquest llibre a Floridablanca amb les següents paraules: