Autores Varios - Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós

Això no obstant, el text de les Ordinacions respecta fidelment tant l’estructura com el contingut del text de les Leges palatinae. Hi ha una dependència gairebé absoluta del text català en relació amb el text llatí, que s’evidencia, sense més, comparant, confrontant el llistat de rúbriques —d’una banda— i la traducció, que respecta l’estructura original llatina, tant gramàtical com lèxica. El procediment seguit en la traducció és el de traslladar el text llatí al català sense cap variació. Per tal d’avaluar les característiques suara esmentades, resultarà il·lustrativa la comparació de l’elenc complet de les rúbriques tant de les Leges palatinae com de les Ordinacions. Heus ací el llistat de les rúbriques dels dos textos:

[44]

[45] [46]

[47] [48] [49]

[50]

Una ullada ràpida de la taula de les rúbriques d’ambdós textos fa palés el manteniment de l’estructura del text de les Leges palatinae. Els traductors, tot i mantindre-la, introdueixen algunes petites variants, com ara: la d’alterar l’ordre d’algunes rúbriques, [51]la transformació del text i el seu desplaçament, [52]o, fins i tot, el desdoblament d’altres. [53]N’hi ha, també, de noves, com ara la dedicada al protonotari [54][rúbrica III.52.].

Un últim element ens permetrà avaluar aquesta dependència absoluta del text llatí, així com analitzar el procediment seguit en el moment de fer la traducció. Per a mostrar millor aquest aspecte, hom ha considerat adient comparar el text llatí i català de la rúbrica dedicada a la festivitat de sant Joan apòstol i evangelista, on també es poden apreciar els afegitons que ajusten el text a la realitat peninsular de la Corona d’Aragó:

[55] [56]

No cal, en aquesta ocasió, posar més exemples, atés que l’objectiu d’aquesta introducció no és estudiar el procediment seguit en la traducció. Sí que cal advertir, per concloure, que aquesta dependència fa que el català, sovint, siga molt forçat, aspecte aquest que no ha passat desapercebut a la crítica, [57]i fa complicada, fins i tot, la comprensió del text.

Resta per resoldre, encara, el problema de l’autoria de la traducció, atribuïda tradicionalment a Mateu Adrià, protonotari reial a partir de l’any 1355. Contràriament, però, no hi ha cap indici textual que permeta, de manera fefaent i indiscutible, convertir-lo en l’autor. Només hi ha una subscripció al f. 60r, on apareix el seu nom acompanyat del nom del càrrec que ocupà a la Cancelleria a partir d’aquell any. La subscripció diu així: «Sen[espai blanc]yal d’en Mateu Adrià, protonotari et tinent los segells, etc.

Matheus Adriani mandato domini regis qui eam vidit».

Ha estat Francisco Sevillano Colom l’autor que, potser amb més èmfasi, defensà aquesta autoria. L’any 1950 afirmava: «En ese año encomendó a su secretario Mateu Adrià la traducción de las Leges Palatinae de Jaime II de Mallorca». [58]Això no obstant, el mateix autor, uns anys després, ja no feia aquesta categòrica i contundent afirmació i es limitava a dir, en relació a aquest aspecte, el següent: «Mateu Adrià, de todos modos, parece ser el autor de una traducción de esas Leges Palatinae, aprovechando tal vez alguna copia registrada en el Archivo Real». [59]Certament, Francisco Sevillano no disposava de cap prova per afirmar o negar aquesta atribució. Amb tota seguretat, la subscripció del f. 60r l’havia dut a fer l’afirmació de l’any 1950. Amb el manuscrit original davant hom descobreix que aquesta havia estat una intervenció feta després que fóra nomenat protonotari, la qual cosa no s’esdevingué fins després de l’any 1355. Certament, la presència d’aquesta subscripció i el fet de no haver disposat fins avui d’una edició del manuscrit original ha fet sorgir alguns dubtes als estudiosos del text. Francisco Sevillano reclamà l’atenció tot destacant la contradicció entre el càrrec de protonotari i l’any de la promulgació de les Ordinacions; ell no havia vist l’original i utilitzà, únicament i exclusiva, l’edició de Bofarull. Així doncs, no pogué advertir la correcció introduïda al manuscrit original possiblement pel mateix Adrià tot just després que fóra nomenat protonotari, la qual cosa féu sense cap problema, atés que el manuscrit, com ja s’ha dit en diferents ocasions, es conservà a la Cancelleria Reial i fou utilitzat per ell. Hi ha, a l’original, un raspat que cancel·la un text anterior que potser incloïa la subscripció d’algun dels seus predecessors en el càrrec: Gil Pérez de Buysan o Francesc de Prohome, els dos notaris guardasegells de la Cancelleria i que exerciren el càrrec entre els anys 1336-1345, el primer, i 1349-1354, el segon. [60]Actualment no es pot llegir el text de la claudatio cancel·lada. Afortunadament, però, un dels manuscrits de la tradició ens descobreix el contingut de la claudatio notarial que incorporà la primera versió de les Ordinacions, l’any 1344. Sabem, gràcies al ms. esp. 99 de la Biblioteca Nacional de París, que en aquella ocasió Gil Pérez de Buysan, o algú sota les seues ordres, anotà el text següent: Egidius Petri mandato Domini regis qui eam vidit. [61]Així doncs, el manuscrit esp. 99 de la Biblioteca Nacional de París es copià amb anterioritat a l’any 1355 i aquesta és la raó per la qual incorpora la subscripció de Gil Pérez de Buysan. El manuscrit Philips, conservat a la Biblioteca Bartolomé March de Palma de Mallorca, confirmarà també aquesta hipòtesi. Estudiant aquest llibre, Bonifacio Palacios Martín ens diu que «también se borra la iussio de Gil Pérez (casi puede leerse raspado «Signum E(gidii) P(etri), mandato domini regis qui eam vidit») y se sustituye por la de Mateo Adriá, que aparece como protonotario». [62]Aquesta correcció de la iussio de l’original de 1344 fou feta tardanament, a la vista siga de l’original, siga d’alguna altra còpia que ja integrava la correcció amb el nom de Mateu Adrià. L’escriptura utilitzada per a fer aquesta intervenció és molt posterior a la de la resta del manuscrit, on ha intervingut una mà gòtica textual dels anys centrals del segle XIV; la mà correctora empra una escriptura amb formes arrodonides que ja no té res de gòtica, encara que pareix que vol imitar-la, la qual cosa permet situar-la entre les formes gràfiques que al final del XV se situen a mig camí entre les gòtiques textuals arrodonides i el tractament rodó que caracteritzarà l’escriptura humanística.