Autores Varios - Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós

146. DE LES LOGUERS DE LES BÈSTIES LOGADES

147. DECLARACIÓ FETA SOBRA TOTES LES DITES ORDINACIONS

ORDINACIONS CON LOS REYS E REYNAS D’ARAGÓ SE CONSAGREN E·S CORONEN

1. ORDINACIÓ FETA PER LO MOLT ALT E MOLT EXCEL·LENT PRÍNCEP E SENYOR LO SENYOR EN PERE TERÇ, REY D’ARAGÓ, DE LA MANERA CON LOS REYS D’ARAGÓ SE FARAN CONSAGRAR E ELLS MATEYS SE CORONARAN

2. ORDONACIÓ FETA PER LO DIT SENYOR REY DE LA MANERA CON LES REYNES D’ARAGÓ SE FARAN CONSEGRAR E LOS REYS D’ARAGÓ LES CORONARAN

QUE SEQUUNTUR FACIUNT PRO ECCLESIIS CONSECRANDIS, EXTRACTA AB LIBRO QUEM PONTIFICALE VULGO APPELLANT, PER ME PETRUM MICHAELEM CARBONELLUM, REGIUM ARCHIVARIUM HEC SCRIBENTEM

Glossari

Pròleg

El rei Pere, II de València, III de Catalunya i IV d’Aragó (1319-1387), ha passat a la història amb dos significatius títols: «del Punyalet» i «el Cerimoniós».

El primer fa referència a un famós episodi de l’anomenada Guerra de la Unió, que va culminar amb una doble i llegendària venjança. Conten que el rei, una vegada dominada la revolta, va fer beure als capitosts el metall fos de la campana que solia convocar-los a consell, i que, en una teatral manifestació d’ira, va esquinçar públicament, a Saragossa (1348), el llibre que allistava els privilegis aconseguits pels unionistes aprofitant situacions de debilitat que el monarca considerava vexatòries.

Ambdues denominacions sintetitzen el caràcter més aviat independent, puntós i irritable d’un personatge autoritari que, precisament perquè havia patit tota classe de desaires i d’humiliacions en defensa del seu dret a la corona, i havia hagut de lluitar amb astuta tenacitat a fi d’aconseguir-la i de reagrupar els territoris repartits per Jaume I, s’agradava de ser i de sentir-se el centre del poder. Per això mateix era tan reaci a compartir-lo, fins al punt d’arribar, en ocasions, a manifestacions quasi patològiques de cinisme i de crueltat.

L’epítet de «el Cerimoniós», guarda una evident relació amb el desig d’exaltar la funció de la reialesa, tan característic d’aquell monarca, que compensava, a força d’autoestima i de constants demostracions externes de valor, el fet de ser setmesó i la consegüent manca de vigoria i de volum físics. La seua talla més aviat esquifida contrastava per complet amb la llegendària i arrogant prestància del seu famós avantpassat, Jaume el Conqueridor.

Pere fou, tanmateix, un home d’una cultura remarcable. Llegia el llatí i el francés, i s’agradava d’escriure en vers i de parlar retoricadament en públic cada vegada que tenia, o cercava, l’avinentesa de fer-ho. I la rica florida cultural que caracteritza els més de cinquanta anys del seu regnat fou en bona part fruit de la seua manera d’entendre el paper rector de la monarquia.

Com que es considerava el motor d’una cultura assimilable a la manifestació pública del poder, encarnat en la seua persona, va impulsar de manera activa magnífiques obres públiques destinades a ostentar i fer més visible el propi prestigi.

També va reorganitzar la Cancelleria reial —fecund planter de lletraferits com Bernat Metge, atents a l’estudi i renovació de la tradició clàssica llatina. Fomentà, a més, tota classe de traduccions. No sols d’obres historiogràfiques monumentals, com l’Espill historial del dominicà francés fra Vicent de Beauvais; de texts jurídics (Las Partidas, el Tractat de cavalleria) i de tractats científics (d’astrologia, astronomia, agricultura, cartografia, medicina, etc.), sinó de grans clàssics llatins (Ovidi, Sèneca, Boeci, entre altres). Mogut per una genuïna curiositat per comprendre i assimilar millor les altres religions i mentalitats, va fer traduir l’Alcorà i els texts de Maimònides a la nostra llengua.

Gràcies a l’actiu mecenatge reial, el valencià Jaume March i el barceloní Lluís d’Averçó enllestiren, respectivament, el Diccionari de rims i el Torsimany, en un esforç per tractar de renovellar la vella tradició poètica dels trobadors occitans. Per iniciativa del monarca, fra Francesc Eiximenis, un franciscà gironí més tard instal·lat a València, va compilar Lo Crestià, una summa teològica tan vasta com inigualable arreu de l’Europa civilitzada del moment, redactada en pla català i dedicada als jurats barcelonins i valencians.

Basta llegir els capítols del Dotzé del Crestià on el frare gironí passa revista a un tema tan directament relacionat amb el llibre que presentem, com el dels oficials del príncep (c. 679 ss) o el de la coronació dels reis (Ibid., c. 419 a c. 455), per constatar fins a quin punt aquella obrada enciclopèdica convertí Eiximenis en el gran notari de la nostra cultura medieval.

Tanmateix, potser la millor plasmació literària de la funció transcendent d’un poder reial que llavors es considerava emanat de la mateixa divinitat, són les cròniques que el rei Pere va fer escriure en memòria del seu regnat, la redacció de les quals ell mateix va supervisar d’una manera documentada i eficient. Tant el Libre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de nostra vida..., rigorosament basat en dades dels registres de l’Escrivania del Racional, com la Crònica de Sant Joan de la Penya, que va tenir cura que es conservara no solament en la nostra llengua, sinó en aragonés i en llatí, són obres destinades a demostrar el prestigi personal del rei i del conjunt de pobles que governava i representava, partint sempre de la tesi providencialista segons la qual Pere hauria superat el poder de la noblesa i vençut sempre els seus enemics amb l’ajuda de Déu.

És en aquest context global, i des d’una suficient comprensió de la complexa personalitat del Cerimoniós, que cal llegir el Llibre d’Ordinacions. Planificador eficient, organitzador metòdic i calculador, el rei Pere tenia plena consciència de la importància, no solament de l’ordre i de la reglamentació, sinó també de l’impacte i caràcter pràctic i propagandístic del ritual i de la pompa externa, herència imperial romana que feia temps desplegaven, amb estudiada intencionalitat, tant a Bizanci com a Roma, institucions tan ben arrelades i sàvies com l’Església, però que també havien assimilat la cort imperial alemanya, i d’altres menys prestigioses, com, sense anar més lluny, la del minúscul Regne de Mallorca.

Bé que prova la intencionalitat específica del simbolisme de l’escenificació del poder la manera com el mateix Pere, en la famosa cerimònia de la seua coronació, va reaccionar amb energia davant la temptativa de l’arquebisbe de Saragossa d’imposar-li la corona reial! En el text de la seua crònica (c. 2, 9-12) Pere va tenir bona cura d’explicar fil per randa a la posteritat de quina decisiva manera, agafant la corona dipositada a l’altar, se la va col·locar ell mateix damunt del cap. Deixava així ben clar, tal i com ho fa el corresponent capítol de les Ordinacions, que, a diferència d’altres avantpassats seus, com Sancho García o Pere el Catòlic, ell no rebia l’autoritat de mans de l’Església, ni acceptava cap classe de sucursalisme eclesiàstic.

Les anomenades Ordinacions de la casa reial corroboren l’esforç de la Cancelleria per tal de satisfer el desig reial de dotar la seua cort d’una normativa que garantira el decòrum institucional amb una absoluta dignitat i a un nivell equiparable al de les monarquies de major rellevància.

Això equival a dir, si més no, que es tracta d’un text de notabilíssima importància històrica, social i lingüística, que, tot i respondre a un anhel ordenancista de millora d’una pràctica institucional ja ben establerta, l’emmiralla i desenrotlla en un significatiu esforç per garantir-ne un major esplendor i una més sòlida permanència.

És prou sabut que cal associar alguns dels autors més coneguts de la nostra literatura, com ara Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Bernat Metge o fins i tot Joanot Martorell, amb títols cortesans més o menys honorífics, com els de senescal, coper, falconer, secretari o escrivà de ració. A les Ordinacions, hi trobem molt ben especificades les tasques i responsabilitats en teoria inherents a tals càrrecs, alguns d’ells, com el de museu i el de menucier, força ignorats pels lectors actuals millor informats.