Víctor Farías Zurita - El mas i la vila a la Catalunya medieval

Aquestes estratègies productives han de ser enteses en bona part com una adaptació a un ecotip mediterrani, un ecotip que imposa rigorosos límits a qualsevol desenvolupament tecnològic preindustrial. La incapacitat estructural de superar aquests límits expliquen la fonamental continuïtat de l’agricultura medieval respecte a les tradicions antigues, tant en el que es refereix a l’equipament i l’estoc d’espècies vegetals i animals, com en relació a les tècniques aplicades per a l’explotació dels espais cults. [215]Evidentment, no volem postular un manteniment inalterat de la tecnologia grecoromana. Però, tampoc volem interpretar els canvis que s’observen en els segles medievals com una ruptura en els aspectes fonamentals. Un assaig recent subratlla que la visió corrent de considerar que a l’alta Edat Mitjana i pel que fa a la civilització material es va donar un nou començament a una escala més baixa respon bàsicament a prejudicis polítics contemporanis i a una defectuosa interpretació del registre arqueològic. Per superar aquesta visió corrent es postula un procés d’assimilació creativa de la tecnologia antiga. [216]Això sembla plausible. De fet, els segles medievals es caracteritzaren menys per les innovacions pròpiament dites que per l’adopció i difusió massiva de tecnologies tradicionals. El molí pot considerarse un exemple d’aquest fet. Com ho demostren els estudis de Örjan Wikander, la seva difusió s’inicià durant l’Antiguitat tardana i els primers segles medievals. [217]En el segle XI el molí no constituïa, doncs, cap novetat. El que veritablement resultà innovador va ser l’escala de la difusió constatable entre els segles XI-XIII i la disponibilitat general de la instal·lació com a servei auxiliar de l’economia pagesa. Aquesta difusió i disponibilitat va ser el producte d’una iniciativa senyorial i, per consegüent, d’una reorganització de les relacions socials. El que hem dit del molí, per altra banda, pot aplicar-se també a les ferreries. Una i altre institució, malgrat les exigències que gravaven el seu servei, van pemetre als agricultors un estalvi de temps, energies i recursos que podien ser destinades a les laborationes.

La veritable ruptura respecte a l’Antiguitat es produí, doncs, en les estratègies en funció de les quals es recombinaren els elements de la producció agrària i, probablement, en l’opció per promoure determinats conreus a costa d’altres: el «desequilibri» de l’economia del mas vers la cerealicultura i la viticultura sembla corroborar aquest punt. En qualsevol cas, cal retenir que l’estudi del procés d’assimilació creativa de la tecnologia ha de complementar-se necessàriament amb l’anàlisi de la dimensió social i política que emmarcava l’explotació camperola. Això equival a postular la necessitat ineludible d’estudiar el mas com un element de la senyoria.

[1]Per als precedents antics vegeu S. Isager i J. E. Skydsgaard, Ancient Greek Agriculture. An Introduction, Londres 1995; K. D. White, Roman Farming, Ithaca i Nova York, 1970; A. Ferdiere, Les campagnes en Gaule romaine, 2, Les techniques et les productions rurales en Gaule (52 a. J. C.-486 ap. J. C.), París, 1988; F. Favory i J. L. Fiches (dir.), Les campagnes de la France méditerranéene dans l’Antiquité et le haut Moyen Âge, París, 1994; Ph. Leveau, P. Sillières i J. P. Vallat, Campagnes de la méditerranée romaine. Occident, París, 1993. Per una síntesi de la investigació arqueològica vegeu K. Greene, The Archeology of the Roman Economy, Berkeley, 1986. Per a les pautes del consum vegeu M. Montanari, L’alimentazione contadina nell’alto Medioevo, Nàpols, 1979; del mateix, Alimentazione e cultura nel Medioevo, Roma i Bari, 1988. Per una visió general vegeu K. F. Kiple i K. C. Ornelas (eds.), The Cambridge World History of Food, Cambridge, 2000.

[2]Per als diferents aspectes tecnològics de la producció agrària poden consultar-se obres de síntesi com Ch. Parain, La Mediterranée. Les hommes et leurs travaux, París, 1936. Per a les premisses antigues vegeu K. D. White, Agricultural Implements of the Roman World, Cambridge, 1967; del mateix, Farm Equipment of the Roman World, Cambridge, 1975; M.-C. Amouretti, Le pain et l’huile dans la Grèce antique: de l’araire au moulin, París, 1986, pp. 79-110. Per a estudis fets des d’una perspectiva etnològica vegeu J. Caro Baroja, Tecnología popular española, Madrid, 1983; J. L. Mingote Calderón, No todo es trabajo. Técnicas agrícolas tradicionales, Salamanca, 1995; del mateix, Tecnología agrícola medieval en España. Una relación entre la etnología y la arqueología a través de los aperos agrícolas, Madrid, 1996.

[3]M. Müller-Wille i K.-R. Schultz-Klinken, «Ackergeräte», dins R. Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, Munic i Zuric, 1977-1999, 1, cols. 82-85.

[4]Per a les eines de la llaurada vegeu K. R. Schultz-Klinken, Haken, Pflug und Ackerbau. Ackerbausysteme des Saatfurchenund Saatbettbaues in urgeschichtlicher und geschichtlicher Zeit sowie ihr Einfluss auf die Bodenentwicklung, Hildesheim, 1981; G. Comet, Le Paysan et son outil. Essai d’histoire technique des céréales. France VIIIe-XVe siècle, Roma, 1992, pp. 83-117. Específicament per a l’arada antiga vegeu White, Implements, pp. 123-145. Per una aproximació etnològica vegeu J. Caro Baroja, «Los arados españoles. Sus tipos y repartición», dins J. Caro Baroja, Tecnología, pp. 507-597; R. Violante Simorra, «El arado y el yugo tradicionales de Catalunya», Revista de dialectología y tradiciones populares, 14 (1958), pp. 306-353 i 441-497.

[5]J. Caro Baroja, «La vida agraria tradicional reflejada en el arte español», dins J. Caro Baroja, Tecnología, pp. 107-108. Per al jou i els sistemes d’enganxada vegeu M. A. Littauer, «The Yoke Saddle in Ancient Harvesting», Antiquity, 42 (1968), pp. 27-31; J. Spruytte, Études experimentales sur l’attelage. Contribution à l’histoire du cheval, París, 1977. En aquests estudis se troba una revisió crítica de les tesis tradicionals de R. J. E. C. Lefebvre des Noëttes, L’attelage, le cheval de selle à travers les âges, París, 19312.

[6]N. E. Lee, Harvests and Harvesting Through the Ages, Cambridge 1959; F. Sigaut, «Moisson et fenaison», Nouvelles de l’archéologie, 19 (1985), pp. 28-38; K.-R. Schultz-Klinken, «Erntegeräte», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 3, cols. 2180-2183. Per a les eines de la collita dels agricultors antics vegeu A. Steensberg, Ancient Harvesting Implements, Copenhague, 1943; White, Implements, pp. 69-103.

[7]White, Implements, pp. 91-93; Comet, Paysan, pp. 168-170. J. Oroz Reta i M.-A. Marcos Casquero (eds.), San Isidoro de Sevilla. Etimologías, Madrid, 1993-19942, XX, 14, 5.

[8]J. L. Mingote Calderón, «Mayales y trillos en España», Anales del Museo del Pueblo Español, 2 (1988), pp. 83-167.

[9]R. Bechmann, Des arbres et des hommes. La fôret au Moyen Âge, París, 1984, pp. 86-93 i 206-211; W. L. Goodman, The History of Wood-working Tools, Londres, 1964.

[10]A. Reith, «Werkzeuge der Holzbearbeitung. Sägen aus vier Jahrtausenden», Saalburgjahrbuch, 17 (1958), pp. 47-60; P. H. Killian, «Die Bedeutung der Säge in der Geschichte der Forstnutzung», Symposium International d’Histoire Forestière, París, 1982.

[11]ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 11, ff. 104v-105.

[12]ACA. OR, Rotllos St. Miquel de Cruïlles, 8/1.

[13]Per al tema de les tècniques de conservació i emmagatzemament vegeu M. Gast i F. Sigaut (dirs.), Les techniques de conservation des grains à long terme: leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, 1979-1985; R. Heiss i K. Eichner, Haltbarmachen von Lebensmitteln. Chemische, physikalische und mikrobiologische Grundlagen der Verfahren, Berlín, 19953.