Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

Els escassíssims cronistes valencians queden ara reduïts a aspectes interns, a diaris que no eren gaire apreciats a l’època, com és el cas del ja citat Dietari del Capellà, però que tanmateix es mouen, són història. Perquè són aquests esdeveniments interns, quasi oblidats en base a la brillantor del particularisme valencià, els que al final provoquen, per bé que lentament, l’esquerdament de l’espectre sòcio-econòmic i polític del regne. I no és casualitat que només després que l’actuació Trastàmara, des d’Alfons el Magnànim a Ferran el Catòlic, haja suposat un veritable gir copernicà respecte de la política molt més autònoma d’èpoques anteriors, [22]sigui estampada en 1515 la col·lecció de tots els privilegis de la ciutat de València, des de la Conquesta fins al rei Catòlic, recopilats en l’Aureum Opus, com a símbol polític d’un intent de tornar a les fonts per tal de frenar els abusos.

En vespres de l’esclat de les germanies i de la consegüent decadència, encara que relativa, respecte del daurat segle XV, el germen historicista ja és a punt de calar a la València del Cinc-cents, amb els seus personalíssims trets, forjats al segle precedent. En aquest sentit, la publicació dels privilegis de l’Aureum Opus va precedida de la història de la conquesta de València «treta de registre autèntich del archiu del consell de la present ciutat», [23]que no és ni més ni menys que la versió del Libre dels feyts, segurament una de les innombrables còpies que degueren córrer en el moment –o poc després– de la seva publicació.

Però amb una particularitat: que ací només interessa la conquesta de València, i la narració comença amb la reunió de Jaume I i Balasc d’Alagó, i acaba amb l’entrada victoriosa del Conqueridor a la capital del regne. El particularisme del municipi valencià, palesat en el text de l’Aureum Opus, no solament havia mutilat la crònica de Jaume I, tot expurgant allò que no tenia res a veure directament amb la conquesta, sinó que àdhuc havia prescindit de les campanyes –valencianes també– al sud del Xúquer, òbvia exageració només explicable per l’interès en la història local d’una corporació local.

LA IRRUPCIÓ DE LA HISTÒRIA ERUDITA: JAUME I I ELS CRONISTES VALENCIANS

Però aviat aquest defecte havia de ser esmenat tant per la publicació a València, a mitjan segle XVI, de la primera i única impressió del Libre dels feyts, que va tenir vigència fins el Vuit-cents, [24]com per la florida dels cronistes valencians, els quals, des de Beuter, es plantegen la realització d’una història general de València que abrace des dels orígens del país fins –si els és possible, per raons de la immensitat del treball emprès o de la limitació de llurs vides– al passat més immediat del moment en què escriuen. La història amb càrrega erudita, no exempta de llegendes i mites, arribava al país en el moment en què aquest ja era una pàl·lida ombra del que fou. I arribava havent perdut en el camí la modalitat d’expressió natural a la seva pròpia història: el català, el qual, per raons de mercat –força vegades esgrimides–, o per interessos polítics de cara a la monarquia autoritària dels Àustries, plenament arrelada a la Meseta, hi era substituït per la llengua castellana.

A l’inici de la decadència pren força, doncs, la historiografia valenciana, la qual, en menys d’un segle, intenta assumir la pròpia història, però més en la línia de la curiositat erudita d’unes personalitats –que en res no problematitzen l’establishment polític i cultural del moment, sinó que en tot cas l’exalcen tot entroncant-lo amb les arrels dinàstiques medievals– que no en les possibles derivacions pràctiques que, pel que fa a l’època, el context històric pugui tenir. [25]Les biografies dels nostres cronistes corroboren el que hem dit: [26]tres religiosos –Beuter, Escolano i Diago– i un funcionari de la monarquia –Viciana–, difícilment poden esdevenir quelcom més que uns benemèrits estudiosos d’un passat en el qual la figura de Jaume I, fins a un cert punt ara retrobat, és l’obligat precedent històric del seu món cristià.

Però per dessota dels trets similars que caracteritzen la vida i la història dels nostres cronistes, i fins i tot el concepte que del rei Jaume tenen, des de Beuter a Diago, podem detectar-hi, no obstant això, certes diferències que s’aguditzen més entre els dos primers, Beuter i Viciana, i els darrers, Escolano i Diago.

El fet que l’obra historiogràfica de Beuter siga realitzada entre 1538-1551, ben poc abans de la impressió definitiva de la de Viciana entre 1564-1566, [27]enfront de les Décadas d’Escolano de 1611 i els Anales de Diago de 1613, podria potser proporcionar una primera clau en l’explicació d’aquestes matisacions. Els primers, i Beuter molt més que no Viciana, serien homes la producció historiogràfica important dels quals ha estat forjada durant la primera meitat del XVI, encara més permissiu per erasmista que l’esperit de la Contrareforma que domina a la darreria del segle i en l’ambient del qual preparen les seves obres Escolano i Diago.

Però per bé que hi observem alguna influència erasmiana, en Beuter si més no, el conjunt de les obres dels nostres cronistes no permet de defensar aquest esquema (penseu que Viciana pren de vegades posicions molt dures, sobretot quan tracta assumptes recents que han afectat la seva pròpia vida, com s’esdevé amb les germanies). En qualssevol dels casos, la major o menor permissivitat no s’ha de rastrejar tant en el tractament ideològic de la història que conten, sinó en la postura de mètode historiogràfic que adopten, de més gran rigor crític en els dos últims. I això és un deute que, com més avall posem de manifest, Escolano i Diago tenen amb Zurita, el qual marcà als seus Anales de Aragón un model que els darrers cronistes valencians seguiren.

Els primers cronistes: Beuter i Viciana

Sense la influència, com és obvi, [28]del gran cronista aragonès, amb tot, Beuter i Viciana han deixat treballs importants però de valoració molt desigual.

En el primer cas, de Beuter interessa potser més el seu caràcter de pioner que no la validesa històrica. Avui dia Beuter és un símbol, tant per ser la seva obra la primera de les grans cròniques, com per haver estat situat en la cruïlla de l’abandó del català a favor del castellà, tal i com ha observat Joan Fuster. [29]I en aquests trets rau la seva importància, ja que la seva història, que té el mèrit d’esbrossar camins, s’enfonsa massa voltes en el pantà de la miracleria –meravellosa o no–, sense una adequada crítica de fonts, perquè hi accepta tota mena de tradicions religioses. Beuter és, de tots els cronistes, qui fent-se eco de les notícies fantasioses que en aquesta matèria es troben en les narracions medievals, incloent-hi les de Jaume I, Desclot i Muntaner, les transmet íntegres als seus successors, els quals accepten, amb més o menys reserves i citant-lo moltes vegades, les explicacions donades. [30]

Per això en ell la figura de Jaume I apareix envoltada sempre d’un hàlit portentós. Des del naixement fins la mort, el seu regnat és quallat de màrtirs, sants, llegendes i miracles. Tots aquests aspectes van sovint en detriment de facetes històriques que, per contra, s’hi troben més desdibuixades. Per això és potser Beuter el cronista que més difumina les tensions que el rei Jaume tingué durant –i després de– la Conquesta amb els seus rics homes aragonesos. La narració de Beuter, en fi, s’interessa, més que no a esbrinar els autèntics problemes del regnat, molts dels quals li són desconeguts, a ressaltar la figura del rei Jaume, tal i com ell mateix tingué ocasió de fer quan, requerit pels jurats valencians, hom li encomanà commemorar des de la trona el tercer centenari de la Conquesta a les festes de Sant Dionís de 1538. [31]