Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

Amb tot, la ingent aportació d’Escolano és molt significativa, i amb justícia hom li atorgà en 1604 el títol de cronista del regne a petició de les Corts valencianes. L’incipient criticisme, que llavors maldava per triomfar, ja li permeté de posar alguna ombra en el perfil del rei Jaume.

Al magnanimo coraçon del rey tambien le toco una centella de zelos, de que aquel cavallero le huviesse ganado por la mano,

afirma, per exemple, quan tracta de l’episodi de Morella, presa per Balasc d’Alagó. [41]El seu esperit, immers en el catolicisme més rigorós de la Contrareforma, no pot acceptar sense cap reserva els qualificatius de sant per a un monarca de vida llicenciosa i que arriba fins i tot a ser excomunicat pel papa. En conseqüència, per a Escolano, el Conqueridor és, abans que cap altra cosa, això, un capità de soldats, el valerós i sempre invicte militar cristià que posà en marxa el procés de la submissió de la morisma infidel. Perquè per a Escolano –fill d’una il·lustre família, el pare de la qual intervingué en el desarmament dels moriscos valencians de 1563 i ell mateix fou consultor i secretari de la junta que decretà l’expulsió dels moriscos de 1609– la qüestió musulmana de València és peça essencial a la qual dedica (sense respectar l’ordre cronològic dels successors de Pere el gran, en el regnat del qual acaba la història política de la primera dècada) el llibre desè i darrer precisament de la seva obra. La problemàtica musulmana hi és analitzada al llarg de tota l’època medieval i moderna fins al seu desenllaç en l’expulsió morisca. [42]I en tota l’obra són exalçats els reis que més es van distingir a donar els passos decisius en la seva resolució: Ferran el Catòlic i, més recentment, Felip II; però, al capdavall d’aquest fil conductor, sempre el gran capità que conquerí el regne de València als moros, Jaume I, de qui Escolano traça la semblança sens dubte més acabada de tota la historiografia valenciana. [43]

b) La crítica de Diago

Però, des del 1613, els Anales del Reyno de Valencia, del pare Francesc Diago, competiren amb les Décadas d’Escolano, ja que la proximitat de l’una i l’altra obra i la temàtica sobre la qual se centraven –l’estudi històric de les terres valencianes– no foren motius suficients com per a esborrar les enormes diferències de mètode i contingut que les dues històries presentaven.

D’acord amb les confessions de l’autor –«que no suelo yo contar cosa fuera de su año»–, els Anales són sobretot una narració històrica tremendament respectuosa amb la cronologia, des dels primitius orígens valencians fins a la mort del rei Jaume, en què acaba el primer volum, [44]sense que un segon volum haja passat, per la mort del cronista, d’uns mers apunts, [45]feble succedani del text que ja no va poder ser acabat i que havia d’arribar fins al regnat de Felip III.

Per sort, Diago sí que va poder ultimar els anys de Jaume I, que són analitzats al llarg dels 67 capítols que integren el seté llibre dels seus annals. Al contrari que a Escolano, el gran fresc que ofereix Diago, tant per la quantitat (amb més d’un centenar de pàgines dedicades només al Conqueridor) [46]com per l’excel·lència del contingut, és excepcional. Diago no descarrega la informació per a un posterior aprofundiment, en llibres paral·lels que tracten de viles, llinatges o qualsevol altra mena d’institució, sinó que «sin hazer lista hablare dellos en los tiempos que hicieron algo memorable». Això li suposa la pèrdua de tota una gamma d’informacions, que el lector bé voldria també tenir, en favor d’una autèntica crònica, dia a dia, del regnat de Jaume I, restringida, a més a més deli beradament, als fets que afecten directament la conquesta, la creació i la consolidació del nou regne. Perquè en aquest punt podem observar una altra diferència amb Escolano.

Tot i ser breu la síntesi d’aquest darrer, tanmateix, encara que de forma aïllada, hi aprofitava moltes de les notícies que hom podia trobar a Zurita, i, si bé de manera incompleta, hi descrivia les friccions entre els nobles i el rei o qualsevol altre esdeveniment del regnat, que no necessàriament es produeix al regne de València però que hi pot afectar més o menys intensament. I, en aquest sentit, per accidentals que fossin, les potser obligades incursions de les Décadas per la història de la Corona d’Aragó semblen abonar, si més no superficialment, la dependència que de Zurita presenta Escolano.

L’estudi de Diago, altrament, expurga tot esdeveniment que no tingui a veure molt directament amb el regne, i entén que hi ha altres cròniques més generals, amb la qual cosa la història valenciana és ací enormement particularista. Per això, les referències al malestar dels rics homes aragonesos són més escasses a Diago i hi queden limitades a les circumstàncies de la conquesta: pretensió aragonesa d’abandonar el setge de Borriana, [47]de desmantellar el Puig després de la mort de guillem d’Entença, [48]disgust davant la capitulació de Zaén, [49]oposicions contra l’expedició a Múrcia de Jaume I... [50]Nogensmenys, Diago, que no utilitza tant Zurita i mes aviat el sobreentén, n’és en el fons molt més prop que no Escolano. I no solament per l’analogia dels títols –els dos annals– de llurs obres, sinó sobretot pel mètode crític on el valencià demostra, fins i tot en alguna ocasió, de ser un deixeble avantatjat del mestre. Consegüentment, Diago no admet sense cap reserva la plèiade de llegendes i miracles [51]que adornà l’obra de Beuter i fou encara acceptada per Escolano. Intueix, en un altre lloc, la importància del Repartiment –fet per Jaume I els mateixos dies del setge a València i continuat després de la rendició–, el qual, si se n’haguessin conservat les escriptures, permetria avaluar els més il·lustres avantpassats dels valencians del seu temps, en una esplèndida anticipació [52]dels esforços que des de Bofarull fins avui mateix s’han fet en aquest sentit, no sense la polèmica en els nostres dies de la major o menor composició nacional –catalana i aragonesa– de la pionera població conqueridora. Anticipació més definitiva encara, per tal com Diago, davant el testament de Jaume I –vist per Zurita i publicat per Viciana [53]– es fa ressò de la clàusula en què el rei, per desentendre’s de qualsevol deute que li volguessin imputar per això, esmenta clarament l’abandó de molts dels «heredamientos» que van ser atorgats als cavallers que participaren en la conquesta de la ciutat de València, tot obligant-se, en conseqüència, Jaume, a confiscar-los i a fer-ne un nou repartiment, amb la qual cosa tractava d’estimular l’arribada d’uns altres pobladors. [54]Punt aquest que no mereix més comentari que la mateixa clàusula, la qual, almenys en part, problematitza la validesa definitiva, en un o altre sentit, del Llibre del Repartiment. Des del seu criticisme, Diago, doncs, discuteix al mateix Zurita i també, és clar, a Beuter i a Escolano –«un cierto moderno», en una expressió clarament menyspreativa per a l’autor de les Décadas–, les cronologies de les preses de Xàtiva i Biar, massa altes en els citats autors, davant la realitat històrica que Diago deixa definitivament per a sentència. [55]

Precisament per aquest caràcter crític que predomina a l’obra de Diago, [56]el cronista valencià amb millor tècnica, sense que per descomptat siga rebec al Conqueridor, no abunda en adjectius altisonants per al rei Jaume. S’estima més, en tot cas, que les obres i la història parlen, i, a l’hora de fer l’obligat panegíric del rei, que tot valencià que se n’orgullesca no pot defugir, opta pel camí més fàcil: inspirar-se fidelment en Zurita. [57]

JAUME I I ELS ANYS DE LA DECADÈNCIA HISTORIOGRÀFICA