Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

[20]Laurentius Valla: Historiarum Ferdinandi Regis Aragoniae, reimpressió facsímil de l’edició de 1521. Pròleg, índexs de llocs i persones de Pedro López Elum, Textos Medievales, 41, València, 1970.

[21]Lucio Marineo Siculo: Crónica d’Aragon, reimpressió facsímil de l’edició valenciana de 1524, Barcelona, Edicions L’Albir, 1974. En el fons, aquesta crònica, impresa anys després de la seva elaboració, no passa de ser poc més que un arbre genealògic de les dinasties reials, amb traços dels seus més reeixits fets polítics. De Jaume I, pel que fa a València, només se’n dóna notícia de la Conquesta, sense més aclariment (f. XXIX).

[22]Amb el control del municipi de València, de les Corts i de la generalitat per part, sobretot, del Rei Catòlic (vegeu nota 15 del capítol primer).

[23]Aureum Opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie, editat per Lluís Alanyà (València, 1515). Reedició facsímil el 1972, amb índexs de María Desamparados Cabanes Pecourt (València, 1972), p. 17.

[24]Impresa a València el 1557. Per a un coneixement de les diverses traduccions i edicions de la Crònica, vegeu Ferran Soldevila: «Prefaci al Llibre dels Feits del Rei en Jaume o Crònica de Jaume I», dins Les quatre grans cròniques, op. cit., pp. 62-64. (És obvi, d’altra banda, que l’esmentada publicació faria més fàcilment manejable les memòries del rei, sobretot per la seva cronologia, a Escolano i Diago, encara que Viciana va poder beneficiarse’n. Però no Beuter.)

[25]No volem dir amb això que als nostres cronistes dels segles XVI-XVII no hi hagi una certa càrrega política. N’hi ha, és clar, però no d’enfrontament amb el poder establert, sinó, si de cas, a la inversa. D’altra banda, aquesta relativa politització no es realitza a la recerca d’efectes pràctics per tal de conèixer millor el funcionament de les institucions polítiques de l’època, en base a recopilacions forals, un dels precedents inicials de les quals és l’Aureum Opus, ja esmentat. Aquesta tasca resta, pels mateixos anys del desplegament de les cròniques valencianes, en mans d’uns altres autors. Així, a les publicacions dels Furs de 1482, dels Fori Regni Valentiae de 1547-1548, cal afegir-hi sobretot les recopilacions de Pere Jeroni Taraçona: Institucions dels furs i privilegis del regne de Valencia eo sumari e repertori de aquells, València, 1580, i Bartomeu onofre ginart: Repertori general i breu sumari per orde alphabètic de totes les matèries dels Furs de València, fins les corts del any 1604 inclusiva i dels privilegis de la dita ciutat i regne, València, 1608.

[26]Uns útils, encara que ràpids, apunts biogràfics a Vicent Castañeda i Alcover: Los cronistas valencianos, discurs llegit davant la Reial Acadèmia de la Història, Madrid, 1920.

[27]Encara que impresa l’obra de Viciana en aquests anys, la preparació, per confessió de l’autor, va ser realitzada des de l’any 1517. (Vegeu Castañeda i Alcover: Los cronistas valencianos, op. cit., p. 25.)

[28]L’edició príncep dels Anales de la Corona de Aragón de Zurita, deguda a l’editor Pedro Bermuz, fou feta a Saragossa i datada el 30 de maig de 1562. I si bé és cert que Viciana enllestí la publicació de la seva crònica l’any 1566 –la quarta part relativa a les germanies i impresa a Barcelona–, la tercera part surt a la llum l’abril de 1564, la qual cosa significa que Viciana l’escriu molt abans i, sens dubte, sembla desconèixer l’obra de Zurita de 1562, que, per altra banda, no és la definitiva. (Vegeu nota 35.)

[29]Vegeu la nota preliminar de Joan Fuster a Pere Antoni Beuter: Primera part de la Història de València, que tracta de les antiquitats de Espanya i fundació de València, ab tot lo discurs fins al temps que lo Inclit Rey Don Jaume Primer la conquistà (València, 1538), reimpressió facsímil, València, 1971, prologada per Fuster.

[30]Vegeu nota 37.

[31]observeu en aquestes línies que transcric el caràcter de predicador paternal que Beuter atribueix a Jaume I en una mena de panegíric que més sembla un sermó destinat als fidels que no un balanç crític del regnat: «Grandíssimo fue el llanto que por la muerte del Santo Rey se hizo en todas sus tierras, y assí como las tristes nuevas yvan de mano en mano, de tierra en tierra, assí parecía que una nuve dolorosa y escura cubría los lugares. Perdiendo un tan esclarecido Rey. Solía hallandose las fiestas en poblados menores, predicarles a los pueblos el mesmo, informándoles como havían de siempre tener su fe en Iesu Christo Dios y hombre verdadero, y seguir su doctrina con caridad perfecta, esperando en el galardón divinal, por lo qual antes havían de padecer mil muertes, que ni en un solo fingimiento parecer a los moros, ni llegarse a sus ritos, o cerimonias: despues de havelles dado doctrina christiana, socorría sus necessidades con las limosnas. Quién le pidió justicia, y no se la hizo? Quién quiso dél merced, y se fue vazío? Quién le apellidó, que no le aprovechasse? Rey que más le tenían respecto de padre que de señor, quien no le lloraría? Con los santos tenga Dios su alma en la gloria, y en paz aguarden las cenizas de su real cuerpo el día grande de la resurrección para el juicio, de corona en los cielos. Amén. Laus Deo.» (Segunda parte de la Crónica general de España, y especialmente de Aragón, Cathalunya y Valencia. Donde se tratan las cobranças destas tierras de poder de moros, València, Joan de Mey, 1550. Aquesta segona part més la primera, anterior a Jaume I, fou reeditada el 1604 per Pere Patrici Mey. Ací citem aquesta darrera, p. 318.) Amb tot, el text no presenta la radicalització posterior contra la minoria musulmana, ¿potser per la influència erasmiana de Beuter, o perquè encara hi ha esperança en la solució del problema morisc quan hom imprimeix l’obra?

[32]Vegeu la semblança de Jaume feta per Viciana: «Tornando a nuestro venturoso rey Don Jayme tratan los scriptores de su tiempo que tuvo estas costumbres y excelencias, es a saber. Que fue en el ánima buen christiano, benefactor de las yglesias, fue grande de cuerpo, de altaria, de nueve palmos, hermoso de rostro, humano, comunicable, y benigno, en sus hechos venturoso, siempre vencedor y nunca vencido, amador de virtuosos, y amado de sus pueblos, porque con todos se comunicava, otorgó muchas libertades a sus pueblos. Y a los que le servían y seguían en las guerras les dava y repartía casi todo lo que tomava. Y assí quando mas dava mas ganava para más dar a sus criados, vassallos y valedores. Tenía mucho miramiento a quien havia de encomendar los cargos y officios de su casa y de sus reynos. En las dignidades que havía de proveer de personas, primero dentro de sí y después con los de su consejo hazía el esamen de la vida y fama del otro tiniendo siempre respecto más a la virtud que a importunaciones. E que jamás se halló hombre que de su presencia y merced se partiesse quexoso, porque tenía este don de Dios, que a los unos con obras y mercedes, y a los otros con palabras amorosas a todos satisfazía». (Martí de Viciana: Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, tercera part, València, 1564, reedició facsímil, amb índexs de Sebastià garcía Martínez, València, 1972, p. 58.)

[33]És el cas del conflicte amb Teresa Gil de Vidaure en què la noble dama arribà a apellar a Roma argumentant legítim matrimoni amb Jaume. El testimoni aportat per Na Teresa, el bisbe de girona, conta Viciana que fou brutalment agredit pel monarca. Tanmateix, el cronista no fa cap càrrec al rei i es limita, al contrari, a transcriure les cartes que Jaume I escriví al papa Climent IV (que l’havia excomunicat per aquest motiu) «por ser las cartas tan exemplares». (Martí de Viciana: Crònica de la ínclita..., tercera part, op. cit., pp. 60-62. Vegeu nota 133 del capítol sisè.)