Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

[60]Marc Antoni ortí: Siglo quarto de la conquista..., op. cit., p. 4.

[61]Felip Mateu i Llopis: El «Sumari de la successió dels ínclits Reys de Valencia» y el Dr. D. Lorenzo Matheu y Sanz. (Tirada a part, de l’Almanaque de Las Provincias, València, 1942, pp. 1-4.) La paternitat d’aquest sumari també és recollida per Pastor Fuster amb aquestes paraules «Sumario de los Señores Reyes de Aragón, manuscrito. Lo cita Ortí en la vida de Aranda, al folio VIII». Just Pastor Fuster: Biblioteca Valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días, València, 1827, p. 271 del vol. I.

[62]La notícia a Vicent Ximeno, el qual l’arreplega de F. Josep Rodríguez (Biblioteca Valentina, València 1747, p. 295). Però Ximeno, en enumerar Ics obres de Matheu la colloca al dotzè lloc amb aquest títol i el saborós comentari que el segueix: «Traducción de la Historia que escrivió el Señor Rey D. Jayme, de la Conquista de Valencia. Si está bien traducida, importaría mucho saber quien la tiene, y publicarla, para entender bien el lemosín riguroso, en que la escrivió el Rey Conquistador» (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno de Valencia, València, 1749, vol. II, p. 88). Frases que no necessiten cap comentari i que parlen a bastament del caràcter de la Il·lustració del segle XVIII.

[63]Llorenç Matheu i Sanz: De regimine Urbis et Regni Valentiae, sive selectarum interpretationum ad principaliores Foros eiusdem, Tractatus, 2 vols. (València, 1654-1656). Una segona edició, ampliada, com a Tractatus de Regimine Regni Valentiae..., en un sol volum (1667). Tratado de la. celebración de cortes generales del reino de Valencia, Madrid, 1677. (Amb tot, les referències a privilegis i furs del Conqueridor hi són constants, sobretot en el De regimine i en el Tractatus, el qual anomena Jaume I «invictissimus Dominus», i la Conquesta «foelici expugnatione». (Tractatus..., cap. I, apartat 1, núm. 10, p. 3.)

[64]Crec que quan hom parla de neoforalisme, en el sentit d’una recuperació dels regnes no castellans després de la crisi de 1640-1660 (recuperació econòmica, política i àdhuc cultural), no para prou esment en una cosa que avui li ha de servir de cert contrapès: que les exaccions monetàries i els allotjaments de soldats són fortes a la segona meitat del XVII (i, en part, la guerra dels Segadors hi troba les causes explicatives), no compensades per convocatòries de Corts. En el cas valencià, les darreres –recordem-ho– Corts se celebraren el 1645. La bibliografia especialitzada en aquests temes hauria d’haver tingut en compte les dures crítiques que els foralistes de principi del segle XIX –Ribelles i Borrull– feren de les obres de Matheu y Sanz. Per bé que aquestes crítiques foren extremades, en una conjuntura clarament passional com el context de 1810, no s’ha d’oblidar la interpretació dels furs i Corts que Matheu y Sanz fa en base, segons els seus crítics del segle XIX, a una excessiva dependència envers la realitat, més fantasmagòrica que no palesa, de les minvades corts del Sis-cents. Sobre aquest punt remet el lector a l’anàlisi dels tractadistes forals de principi del Vuit-cents, que faig més avall.

[65]«Ja lo invictíssim, e Sereníssim Rey Don Jaume, primer d’est nom en Aragó, clar espill de nostres Prínceps, idea de heròichs, y valerosos Capitans, gloriosa emulació dels passats sigles, lustre, y honor dels presents, y exemple únich als devenidors, en qui florí en un temps la generalitat de Alexandre, la valentia de Davit, lo esforç de Sansó, la bellea de Absaló, de Salomó la prudència, dels Cèsars les victòries, la pietat dels Macabeus, dels Hèrcules la fortalea, y la alabança de tots junts. Ja aquel Josué español, Anníbal aragonès, gedeó Christià e batejat Scipió...» (gaspar Blai Arbuixec: Sermó de la conquista de València. Predicat en la Sancta Església Metropolitana de dita Ciutat a 9 de octubre, any 1666, València, 1666. Reimpressió facsímil, editat per Curial, Sueca, 1975, pp. 5-6.)

[66]Sobre aquest punt podeu consultar els treballs següents: Francesc Almarche i Vázquez: Historiografía valenciana, València, 1919, pp. 317-332; Josep Ribelles: Bibliografia de la lengua valenciana, vol. III, Madrid, 1939, pp. 344 i ss. Tots dos autors donen una informació bastant clara de l’estat de la qüestió, des de la credulitat en les Trobes dels erudits del segle XVIII, passant pels primers indicis de desconfiança en mossèn Bartomeu Ribelles, el 1804, fins a l’atribució a Esquerdo que fa Manuel de Montoliu i que no és, per altra banda, segura.

III. LA FRUSTRACIÓ D’UNA ESPERANÇA: JAUME I EN EL CRITICISME HISTÒRIC

Contrariàment, la renovació finisecular dels estudis científics i humanístics –la cual s’afirma amb les tertúlies de les Acadèmies, la figura del degà Martí, el treball honest però desigual dels trinitaris Josep Rodríguez [1]i Manuel Minyana, i desemboca en el criticisme reformista de la il·lustració, plenament representat per gregori Maians [2]– permetia d’arrecerar una esperança fundada en els avanços històrics valencians i, més concretament, en aquest tema, en la revaloració historiogràfica del rei Jaume. No debades, en fi, el Norte Crítico de Jacint Segura [3]dotava els cercles intel·lectuals de la capital i el regne d’una metodologia clarament connectada amb les novetats europees que des dels darrers anys del Sis-cents havien revalorat l’erudició històrica, tot promocionant-li la necessària crítica cronològica i diplomàtica.

PANORÀMICA REAL DE LA HISTORIOGRAFIA DEL SEGLE XVIII

Nogensmenys, la valoració de la historiografia del segle XVIII, en el conjunt valencià i més encara en el concret requadre de Jaume I, es –i ho afirme– decebedora en relació, per exemple i sense anar més lluny, a Diago. Ja que els historiadors del segle XVIII són sobretot erudits, incapaços d’estudiar una època o un regnat com anys enrere, tret potser del cas excepcional de Minyana, el millor historiador en el sentit actual de la paraula, quan aborda una època i una temàtica –la Guerra de Successió– d’impacte fins i tot contemporani. [4]

Però aquesta línia no prospera, sinó que s’hi imposen unes característiques que, pel que sembla, són comunes als nostres estudiosos regnícoles. En primer lloc, per la quasi exclusivitat de clergues que hi ha en les seves files o per la peculiar religiositat de la Il·lustració inicial, hi sovintegen un gra massa les vides de sants o les històries de convents, per bé que siguen sants valencians i per bé que hi ha ja la necessitat, responent a la crítica del moment, de depurar les fonts hagiogràfiques. [5]A més a més, hom escriu nombrosos opuscles commemoratius de l’arribada a València del rei, o dels prínceps, o dels desposoris de membres de la família reial: en una paraula, d’esdeveniments polítics coetanis i segurament rendibles. [6]I quan hom aborda la història del passat, la que podria qualificar-se de laica, hom s’estima més la recopilació de fonts i escriptors que seran útils per a un futur immediat, o la crítica a detalls erudits mancats d’un interès transcendent, tret de la curiositat pel particularisme que l’hipercriticisme dels esperits eleva a una categoria superior. S’hi fa, doncs, més urbanisme i arqueologia d’una història fòssil que no pas història de la vida real del passat.

Que ningú no veja en les meues paraules una crítica absolutament negativa a la historiografia del segle XVIII sinó solament la constatació d’una realitat, que fou, no obstant això, útil en ocasions per als historiadors posteriors: el cas de la immensa obra dels Escritores del reyno de Valencia de Vicent Ximeno no pot ser més excels, alhora que abnegat. [7]Però en conjunt el clixé descrit és exacte. Les Memorias del Santo Sepulcro, o la demostració del pseudo-Donato, obres d’Agustí Sales, [8]cronista de la ciutat, si no eren per al terreny concret de la història religiosa, no desperten avui la nostra imaginació, d’igual manera que tampoc no ho aconsegueixen les pàgines que Josep Vicent ortí i Mayor escriví arran de l’efemèrides per la commemoració del centenari de la Conquesta, a pesar de dedicar-s’hi més directament a Jaume I i d’haver-hi fet una descripció del recinte de la ciutat de València en el temps del Conqueridor. [9]Però llavors aqueixa era la moda. En conseqüència ortí fou molt elogiat per Ximeno en base a l’exactitud de la seva investigació. [10]