Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

2a) Les «muchísimas especies que debieron callarse» referents a la vida privada dels personatges principals de l’acció. Villarroya creu que d’haver estat realment Jaume I l’autor –i no una tercera persona que pretén de simular-ho– no hauria contat certes confessions íntimes i fins i tot amorals –per a l’estreta mentalitat del XVIII– (com ara que Pere el Catòlic havia «jagut ab una dona» el vespre de Muret, o que cometé nombrosos adulteris...), ni s’hauria delectat amb detalls anecdòtics per a un governant, quan són precisament aquests detalls –afirma Soldevila– els que en testimonien l’autenticitat com a autor del llibre i posen la nota de color en una narració que Villarroya voldria massa racionalista.

3a) Les omissions injustificades de memorables esdeveniments que tingueren lloc en la vida del rei i que el fet d’obviar-los –creu l’il·lustrat valencià– és prova de la no intervenció del monarca en la redacció de l’obra. S’hi vol referir Villarroya als miracles que la tradició i la història han situat en el regnat de Jaume I, com ara el dels corporals de Daroca. Soldevila, en aquest punt, a més d’atacar la mentalitat religiosa de Villarroya, accepta les explicacions d’Escolano, [39]en base a una cosa que avui Burns [40]considera més certa: que el Libre dels feyts relata sobretot els fets d’armes gloriosos de l’autor i passa per alt molts esdeveniments que no es relacionen directament amb l’objectiu central de la narració. En la crònica del Conqueridor, no cal buscar tota la història del regnat, i menys encara les parcel·les que la sensibilitat de cada historiador, des de premisses cronològiques i en conseqüència ideològiques, volen veure-hi reflectides. El Libre dels feyts és sobretot un fresc, senzill però magistral, de les campanyes i de la vida militar del protagonista, amb els triomfs, decepcions i dificultats per què travessà la seva vida.

Encara que amb una dialèctica summament peculiar per les argumentacions racionals, més que no per la crítica literària i històrica, només en alguna cosa encerta Villarroya: que realment el pròleg i els passatges finals de la crònica, amb la descripció de la mort de Jaume I, provenen d’una altra ploma que no és la del rei, i que bé pot ser Pere Marsili o bé el copista del manuscrit més antic que avui es conserva: mossèn Celestí Destorrents. Ben poc bagatge positiu, al capdavall, el de Josep Villarroya enfront de les seves clares i nombroses relliscades.

Amb ell, la Il·lustració es tancava amb un fracàs historiogràfic que, com a teló de fons, servia de símbol a tota una concepció històrica, massa suficient i autoconvençuda del seu saber, sense sospitar que la falta de sensibilitat li havia fet acceptar, com a balanç final de la seva gestió, una falsificació –les trobes de Febrer– i menystenir i rebutjar un original –el Libre dels feyts–, sobre el qual recau el dubte de qui és el veritable autor. Com a compensació, pobra però acumulativa, l’erudició, freda i distant, d’un segle decebedor.

[1]Atès que és Jaume I l’autor del Libre dels feyts i en aquests moments ningú no en manté dubtes –vegeu nota 35–, Rodríguez, en la seva Biblioteca Valentina, recopilació d’un gran nombre d’escriptors valencians, hi fa una semblança del Conqueridor, malgrat el fet que pel seu naixement el rei no siga situat entre els autors valencians. Els adjectius aplicats a Jaume I, des de capità cristià fins a Cèsar, exhaureixen ací tota la gamma de possibilitats i recorden molt Blai d’Arbuixec, si bé no contenen l’exageració de l’oratòria retòrica d’aquell, carregada d’al·lusions a figures bíbliques. En realitat, per la cronologia, Arbuixec i Rodríguez són dos homes del segle XVII, amb totes les diferències en favor del pre-il·lustrat trinitari, autor de la Biblioteca, però aquests punts de contacte són evidents quan la semblança del rei Jaume I feta per aquest darrer autor (després d’al·ludir a la seva obra, als seus furs, a les seves fundacions eclesiàstiques...) acaba amb una divagació sobre l’espasa Tizona del Conqueridor, objecte central del sermó que féu Arbuixec el 1666. Rodríguez, doncs, acaba confessant quelcom que caracteritza tot escriptor o orador valencià: la passió pel gran rei, «pues si en ellos [les llaors] hubieramos andado prolixos, quien nos calumniará? Siendo ciertíssimo, que después de Dios, le devemos lo mejor que gozamos, que es nuestra Patria» (F. Josep Rodríguez: Biblioteca Valentina, València, 1747, pp. 573-579.)

[2]Per aquest temes, podeu consultar Vicent Peset: «València i la renovació científicocultural d’Espanya (1687-1727)», dins Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració, Barcelona, Curial-Tres i Quatre, 1975; Sebastià García Martínez: Els fonaments del País Valencià modern, València, 1968; José María López Piñero: La introducción de la ciencia moderna en España, Barcelona, 1969; Antoni Mestre Sanchis: Historia, fueros y..., op. cit.

[3]Jacint Segura: Norte Crítico con las reglas más ciertas para la discreción en la historia, y un tratado preliminar para instrucción de históricos principiantes, València, 1733.

[4]Iosephus Emmanuel Miniana: De bello rustico valentino libri tres, sive Historia de ingressu austriacorum foederatorumque in regnum Valentiae, la Haia, 1752. Malgrat ser Minyana fervent partidari de Felip V, la seva obra es va publicar a Holanda, auspiciada per Maians i, a més a més, anys després de la seva mort, en 1730. Atesa la seva llibertat de judici, Minyana no pensà publicar-la amb el seu nom. (Antoni Mestre: Historia, fueros y..., op. cit., p. 61.)

[5]Amb totes les crítiques –potser excessives– que Maians i actualment Antoni Mestre han dedicat al pare Flórez, no hi ha dubte que la seva obra marcà una fita en aquest sentit. (Enrique Flórez: España Sagrada..., 29 vols., Madrid, 1747-1775.) Excessives perquè un treball d’una tal envergadura, amb tots els defectes que hom vulgui, difícilment tenia possibles imitadors.

[6]Aquest autor, a més de dedicar-se a historiar moltes vides dc sants, Josep Vicent ortí i Mayor recordà, en diverses Demostraciones y Relaciones escrites, les efemèrides festives, pel «Feliz triunfo que ganó nuestro Catholico Monarca Felipe V en la fortunada expedición de Brihuega, y batalla de Villaviciosa» (València, 1711); «La venida de sus Magestades y Sereníssimo Principe Don Luis a Valencia...» (València, 1719); el «Recibimiento que hizo la Ciudad de Valencia al Sereníssimo Señor Infante Don Carlos...», el 1731 (València, 1731); los «Augustos desposorios del Señor Don Carlos..., Infante de España y Rey de las dos Sicilias... con la Sereníssima Señora Doña María Amelia Christina...» (València, 1738); la «Proclamación de nuestro Gran Monarca el Señor Don Fernando VI de Castilla y III de Aragón...» (València, 1746). (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., vol. 2, pp. 312-313).

[7]En dos volums l’autor realitza una àrdua empresa: la recopilació, amb succinta biografia i obres escrites, de tots els escriptors del país. En això havia seguit i millorat, sens dubte, la Biblioteca Valentina, que des de la darreria del segle XVII havia preparat F. Josep Rodríguez. (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., 2 vols., 1747-1749.)

[8]Agustí Sales: Memorias históricas del antiguo Santuario del Santo Sepulcro de Valencia, València, 1746; «Carta sobre la suposición de las Actas de San Lorenzo, atribuidas a San Donato Abad Servitano», a la Censura de Historias fabulosas de Nicolás Antonio, publicada per gregori Maians (València, 1742). Una important relació de les seves obres a Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., vol. II, pp. 304-307. Tal i com Ximeno indica, quan Sales fou nomenat cronista oficial de València «empezó a disponer una Historia, dándole principio desde la Fundación de nuestra Ciudad por los Fenices de Tiro, año 8 del Reynado de David; y trabajando con mucha aplicación, ha ordenado chronológicamente los sucesos. Pero como es preciso, para los que fueron posteriores a la Conquista del Rey D. Jayme, ver muchíssimos Instrumentos de los Archivos de Barcelona, Zaragoza, y demás de esta Ciudad, y Reyno, ha suspendido la prosecución hasta lograr algunas asistencias, ó tener orden de su Magestad, que en este mismo año de 1747 ha sido enterado en el assunto...» (p. 307). Compari el lector aquestes paraules amb els arguments que aporto més avall i que expliquen, en suma, el punt mort a què arriba la historiografia del segle XVIII. Hi cal el permís del rei i assistències, econòmiques en primer lloc, evidentment. Amb tot, Diago mamprengué l’acció un segle abans: dissortadament ell no era il·lustrat i la crítica historiogràfica dels nostres dies sembla no parar tanta atenció en la seva obra. Maians, que sí que era un il·lustrat, auxilià Agustí Sales amb consells i alguns materials de l’antiguitat (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 224-225), quan encara anava per la cort com a bibliotecari reial el 1738; després, a València, edità la historiografia castellana.