Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

Però amb la centralització venia la castellanització, un procés que arrancava d’abans, des de final del segle XV, si més no, però que la victòria política de la dinastia acceleraria i consagraria des dels papers oficials del nou estat fins als registres parroquials de les esglésies del país. Indubtablement la castellanització, que venia de lluny, féu que els nostres millors erudits estiguessin més atents a les produccions foranes que no a les pròpies, i fins i tot que aspiressin a integrar-s’hi no solament castellanitzant l’expressió lingüística sinó també la matèria dels estudis.

He dit els nostres millors erudits perquè només els de segona fila, aquells que difícilment podien connectar amb el món de la Il·lustració europea, els abnegats i laboriosos religiosos valencians, van ser els únics que dedicaren els seus afanys a la història del país, però, amb els pressupòsits anteriors i llur digna mediocritat, no podien donar més fruits que els que van donar: aportar materials historiogràfics a l’espera d’una segona generació, la qual fugi cap a la capital d’Espanya i es desentengué de la pròpia història.

Als nostres dies, l’admirat historiador Antoni Mestre ha fet un semblant esforç aportant noves llums sobre la personalitat del seu paisà i polígraf gregori Maians, sense cap dubte l’ànima més prístina de la Il·lustració valenciana, espanyola i certament de talla europea. Mestre ha destacat les arrels austracistes de la família Maians –que arribà a emigrar a Barcelona amb l’arxiduc després de la desfeta d’Almansa–, llurs protestes contra el domini absolut dels castellans, llurs evocacions dels furs, des de l’òptica del jurista, tendents fins i tot a rescatar el dret privat, l’amor a la llengua materna, els amplis coneixements de la història i la literatura del país, que el fan fins i tot fil conductor de la Renaixença catalana. I tot això explica (amb la seva acerba crítica metodològica que no perdona ni dissimula cap error) l’acusació d’antiespanyol i heterodox que l’obligà a marginar-se a oliva, tot abandonant els quefers de bibliotecari reial a Madrid. [26]

Tanmateix, hi ha també una altra biografia de Maians que no és underground. Cal no oblidar que Maians obté el càrrec de bibliotecari reial, cosa que no aconseguí el degà Martí, acusat més clarament d’austracista. I que temps després dimití voluntàriament de l’esmentat càrrec, per bé que –és cert– l’ambient se li tornés hostil a Madrid quan el seu geni hipercrític –i amb raó– atacà companys de professió, més a prop, potser per pidolaires o per aduladors, de les àrees d’influència del poder.

Tampoc no podem obviar que és Maians el gran editor de totes les obres del criticisme del Barroc castellà –Mondéjar, Nicolás Antonio [27]–, ni el fet que ell mateix no solament escriu en castellà (la qual cosa s’esdevé també al Principat en aquells temps) sinó que la temàtica dels seus treballs versa sobre temes tan suggestius com ara els Orígenes de la lengua española, Vida de Cervantes, [28]i d’interès molt més estatal i àdhuc europeu –per tractar-se del segle XVIII– que del propi país, i que, comptat i debatut, les manifestacions més ferventment foralistes i lingüístiques a favor de la política i la cultura pròpies no provenen tant de la seva ploma com de la del seu germà, Joan Antoni Maians, en uns moments cronològics propers a la mort de Gregori, o fins i tot després, que és quan més es posa de manifest a la correspondència amb Vega Sentmenat [29]i l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on veu Mestre una influència valenciana en la pre-Renaixença. És a dir, que sense menystenir l’enorme ascendent de gregori sobre Joan Antoni, no s’ha de descartar, sobretot a la mort del seu mentor, la personalitat d’aquest darrer, generacionalment més jove i en anys de més flexibilitat cultural i política. [30]Sense interpretar aquestes línies com un atac a la figura de Maians –res més lluny del meu desig–, cal preguntar-se si realment gregori féu tot allò que va poder quant a la conservació de la llengua i de la pròpia literatura, [31]o més aviat encoratjà terceres persones en tant que ell dedicava el seu talent a millors i més «nobilíssimos partos». [32]Perquè si Maians fuig de Madrid, fart dels caus político-culturals de l’Estat, i es refugia a oliva, ¿per què no féu el salt definitiu, tot dedicant-se completament als assumptes del seu país, i pretengué, d’altra banda, publicar les obres dels historiadors castellans més insignes a l’Acadèmia que ell fundà?

Així, certament, no hauria estat la figura ressentida de la cultura castellana [33]–retrat amb què massa vegades ha estat descrit–, i sí el gran mentor d’una cultura i d’unes investigacions valencianes, d’altra banda força més fàcil d’aconseguir atesa la proximitat geogràfica i el caliu ambiental.

El temps i la mentalitat de l’època no solament no permetien això sinó que possiblement no ho plantejaven amb diàfana claredat. Un gran polígraf com Maians hauria nadat de gust en el conreu de l’erudició local? ¿Hauria brillat amb idèntic fulgor? Preguntes que òbviament no tenen resposta. Però sí que en té, i potser afirmativa, el fet d’assenyalar que la seva dedicació directa a aquella tasca, més enllà dels pròlegs a plausibles empreses bibliogràfiques o d’estímuls als erudits locals, hauria probablement assentat les bases per tal d’assegurar la continuïtat, al seu solar, de la segona i més brillant generació de valencians il·lustrats. [34]

Altrament, la història local quedava morta, més encara quan –al marge dels intents polítics del regalisme– la puresa de la religió cristiana al segle XVIII valencià, per primera vegada no contaminada amb la presència d’una minoria morisca realment dissident, feia més llunyana la figura de Jaume I, sens dubte l’invicte conqueridor d’un país que ara és absolutament cristià.

La necessitat de la investigació històrica aplicada al segle XIII, per foralista, aràbigo-valenciana i cristiano-musulmana, no passava d’una curiositat erudita, exempta de plantejaments generosos en època i temes, i sobretot mancada d’esplendorosa brillantor per a les ments del segle XVIII, incapacitades realment, per sota de tot esforç arXIVístic, per a poder comprendre una sensibilitat i unes maneres de vida medievals que, per contradictòries i apassionants, resten tan allunyades del fred cartesianisme del racionalisme il·lustrat.

UNA APROXIMACIÓ ERRÒNIA A JAUME I: EL LIBRE DELS FEYTS I JOSEP VILLARROYA

Per aquestes raons precisament, en l’única ocasió en què un il·lustrat, ja a la darreria del segle XVIII, s’enfronta a la figura de Jaume I, el fracàs més absolut presideix la seva obra, sense per això deixar de tenir una certa influència en la producció historiogràfica subsegüent, la qual la secunda no tant en l’acceptació total de les seves tesis com en l’inici d’una trajectòria que problematitzaria, des de diversos angles, el Libre dels feyts. La Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey D. Jayme de Aragón no es el verdadero autor de la Crònica o Comentarios que corren a su nombre, de Josep de Villarroya, [35]si avui és ací evocada és més pel que suposà de pionera en els estudis sobre la crònica que no per la certesa de les conclusions. Per a Ferran Soldevila, que ha tingut l’ocasió de comentar-les a bastament a la generosa presentació que ofereix de la persona i l’obra del Conqueridor, [36]el racionalista Villarroya comet tota una sèrie d’equivocacions quan intenta demostrar que el rei Jaume no pogué ser l’autor de les seves memòries en base a tres argumentacions importants:

1a) Els moltíssims errors històrics i anacronismes que hi apareixen, refusats per Soldevila amb l’autoritat de Zurita i de tots els estudis històrics que de llavors ençà han comparat crònica i documents. [37]Entossudir-se en l’actitud contrària d’impugnació sistemàtica del Libre dels feyts és condemnar-se, certament ací, a l’error històric, des de Pere Marsili al segle XIII, autor de la versió llatina de la crònica, traduïda de l’original català i modificada en alguns passatges per haver-los cregut equivocats, fins a Antonio Ubieto, l’última i més recent anella d’una cadena de correctors, si no de detractors injustos de les verídiques memòries del Conqueridor. [38]