Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

[56]Crec que aquesta expressió cal defensar-la, tot matisant-la, si hom vol. En qualsevol dels casos hom ha de distingir en Diago l’historiador, que sintetitza fonts clàssiques i cronicons, sense un tamís totalment escaient, de l’investigador d’arxiu que exhuma documents inèdits. El primer fou el dels sis primers llibres dels Anales anteriors a Jaume I; el segon, l’autor del llibre setè, llibre que traça una biografia molt crítica del Conqueridor. El Diago a la recerca del document és el crític que no vol contar coses fora del seu any, que no desitja fer expressa llista de llinatges o institucions fora del seu temps i que davant l’opinió de cert modern –Escolano– que menysté els arxius, que només conserven registres de plets, ell hi ha fet una autèntica peregrinació per tots els del regne i fins i tot pel Reial de Barcelona, de tal manera que ha esdevingut «segador en este Reyno en materia de historia, y campos enteros ha segado a hoz llena...». (Vegeu totes aquestes argumentacions al «Capítulo primero, en que se da razón de las diligencias que el author ha hecho para componer estos Anales...» Francesc Diago, Anales..., op. cit., pp. lr-2r.) Evidentment, aquest segon Diago hauria brillat amb gran fulgor en la continuació dels seus Anales després de la mort del rei Conqueridor. El caràcter de les fonts documentals així li ho hauria permès i hem de lamentar la seva mort prematura i el pàl·lid succedani que signifiquen els seus Apuntamientos. Si hagués continuat la seva obra probablement seria certa l’afirmació que «hubiera colocado al Padre Diago, sin duda alguna, a la cabeza de los historiadores regnícolas», en paraules de F. Josep M. de garganta, prologuista dels Apumtamientos... (op. cit. en nota 45, vol. I, p. XIV). Al marge de les peripècies que acompanyaren els papers de Diago no publicats, el fet que els seus Anales foren importants, sobretot en la darrera part, ho prova a més a més el fet que hi hagué intents de continuar-los, més que no de reformar-los. No seria estrany això en el mestre mossèn Vicent gómez, atesa la seva proximitat cronològica a Diago, ja que morí el 1638, tal i com indiquen garganta (Apuntamientos..., op. cit., vol. i, p. XV) i Ximeno (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno de Valencia, València, 1747, vol. i, p. 343). Però més estrany seria, si no ho explicava la seva qualitat, la dedicació de Teixidor per tal de trobar papers del seu predecessor en l’orde i sobretot per continuar els Anales, tal i com ho expressa L. de Ontalvilla (Pasqual Boronat). (L. de Ontalvilla: «EI P. Fr. José Teixidor y Trilles. Apuntes bio-bibliogràficos», com a pròleg a les Antigüedades de Valencia de Josep Teixidor, vol. I, València, 1895, p. XVIII.) Demano paciència de bestreta per aquesta llarguíssima nota, que acaba amb una hipòtesi interrogant. Sense, és clar, menystenir la importància del criticisme històric a la darreria del segle XVII –a València– i de la primera meitat del XVIII –el qual es descriu pàgines més avall–, ¿no cometem certa injustícia amb Diago, ara? Amb unes altres paraules, l’humil Teixidor no seguí, recolzat sobre bases molt més crítiques, la tradició conventual de recerca de documents del seu germà d’orde Diago, a través també d’una sèrie de ponts que acaben en Jacint Segura i el seu Norte Crítico (també ell dominic)? ¿Hem de buscar l’origen de tot interès pel criticisme històric i documental en fonts foranes al país, castellanes o fins i tot europees, polaritzades per Maians? ¿O potser desconeixem, més que no pensem, la història cultural del nostre segle XVII, que només desperta per a la historiografia cap al final, i parlem excessivament de decadència tal i com ara és obligat de fer i el següent epígraf del text d’aquest llibre ha de posar de relleu? Evidentment el criticisme històric de Martí i Maians impactà sobre Teixidor i ell mateix ho reconeixeria en carta al pare Galiana –dominic també i historiador–, el qual l’havia posat al corrent dels qualificatius que Maians havia dedicat al pare Tegedor [sic], amb el qual havia tingut ben poc tracte. Per això mateix Teixidor es troba «cubierto de rubor al leer la cláusula de Mayans en que me nombra con el irrisorio dictado de maestro. Con este cavallero no he tenido inclusión y sólo una vez le hablé en esta librería...» i respon als elogis amb l’elogi a Maians i a la seva Prefación a las Obras Chronológicas de Mondéjar, publicada a València el 1744 que tan decisivament l’influí segons Antoni Mestre. Per això confessa –vint anys després de la Prefación– que si no tingués una edat tan avançada, 71 anys, el seu ànim, no decaigut però sí embarassat per l’ancianitat, maldaria per «...ver todos los archivos de este Reino y hacer una copiosa colección según la instrucción que nos da en dicha Prefación...» (Teixidor a galiana, València, 20 de febrer de 1764). (La carta i l’estudi de la influència de Maians sobre Teixidor, a Antoni Mestre: Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografia del XVIII, València, 1970, p. 242.) Però l’impacte fou tardà –en podríem argumentar com a causa la humilitat del dominic per a explicar la seva lenta irrupció en el cercle maiansià–, quan ja Teixidor furgava a la documentació, d’ençà que fos nomenat arXIVer del cenobi valencià el 1723 i, conseqüentment, hagués adquirit a través del seu predecessor en el càrrec, el pare Lluís Izquierdo, la tradició documental i històrica d’una llarga llista de dominics, els quals posseïen en llur convent de Predicadors de València una de les millors biblioteques del regne, on hom podia trobar, sens dubte, molts dels papers de Diago. En conseqüència, ¿poden atribuir-se a casualitat expressions similars en l’un i l’altre dominic? Diago sega documents en camps sencers «y todo lo he querido ver por mis ojos: porque fiarse de los agenos, se tuvo siempre por negocio peligroso...» (Anales..., op. cit., p. 2r). Teixidor només accepta els bons autors quan «citándome instrumentos, leo estos si puedo, y viendo que con ellos se conforman... pero si escriven sin citar, ya fio mui poco». (L. de Ontalvilla, op. cit., p. XXII.) La hipòtesi, amb l’esperó que podria representar la història cultural del país al segle XVII, pot o no ser rebutjada. Però el que sí que és cert és que els Anales de Diago, i els seus Apuntamientos, tinguerenunaambiciódecomposició–ambindicisdecrítica–quenosuperarienelserudits valencians del XVIII. ¿Potser rau en aquest fet el més gran respecte que per Diago sembla tenir Maians davant la superficialitat d’Escolano?

[57]Compareu aquestes línies, que transcrivim, amb el text de Zurita: «Se sirvió Dios dar fin a sus ideas en esta ciudad a veynte y siete de Iulio deste año de mil y dozientos y setenta y seis, para que en el único y continuo de la eternidad, que no admite noche, recibiesse de su soberana y liberal mano el premio de los trabajos que avia passado en la conquista de los Reynos de Mallorca, Valencia y Múrcia, en la reducción dellos a la Fe Christiana, en la erección de dos mil Iglesias con que los avia illustrado, y en treynta batallas campales que avía tenido contra moros. Tuvo muy merecido por esto el titulo de gloriosíssimo, que es el de mayor grandeza y gloria que se puede dar a un Monarcha, y se havia dado en España a los Reyes godos. Y con tan justo blasón y juntamente con el de invictissimo le honraron los que después sacaron a la luz la Historia que el propio havia compuesto de sí mismo a imitación de Iulio César.» (Francesc Diago: Anales..., op. cit., pp. 391v-392r.) Vegeu Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón..., op. cit., pp. 770-771.

[58]Vegeu nota 12.

[59]Precisament a la dedicatòria als jurats amb què encapçala l’obra, Marc Antoni ortí, que excepcionalment hi escriu en la llengua del país, al·ludeix a les crítiques que rep en aquells moments per redactar el llibre, de tema festiu netament valencià, en castellà. La justificació la troba, com abans d’altres autors, en la major difusió i possibilitat de comprensió. Però allò més substanciós no és tant açò com el fet que ortí s’estranya d’aquesta actitud «perquè si en algun temps (y no tan antich que yo no·l haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quant en les juntes de la Ciutat, Estaments, y altres comunitats, algú dels valencians que·s trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés se enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tan al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà...». Confessió que parla per ella mateixa de la castellanització creixent del País Valencià, ja en aquests anys. (Marc Antoni ortí: Siglo quarto de la conquista de Valencia, València, Joan Baptista Marçal, 1640, p. 2v.) Els paràgrafs relatius a la llengua han estat citats i agudament comentats per Fuster (Joan Fuster: Nosaltres els valencians, Barcelona, 1964, pp. 142-143).