Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

[34]Martí de Viciana: Crónica de la ínclita..., tercera part, op. cit., pp. 55-58.

[35]Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón. Edició preparada per Àngel Canellas López, Saragossa, Institución «Fernando el Católico» (CSIC), 1976. (Vegeu la presentació a càrrec del professor Canellas, el qual analitza les diverses edicions dels Anales.)

[36]Hieronymo de Blancas: Aragonensium rerum commentarii, Caesaragustae, 1588.

[37]Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón. (Vegeu l’estudi preliminar d’Ángel Canellas López, pp. XXI i XXIV.) Un concret exemple valencià d’açò el podem observar al capítol XXXVII del llibre III dels Anales: «De la batalla que vencieron los cristianos cerca del castillo de Chío a donde nuestro señor obró el milagro del maravilloso misterio de los santísimos corporales de Daroca...». A més que Zurita no hi explica el miracle sinó que el dóna per sobreentès, descarrega la seva responsabilitat en afirmar que «según Pedro Antonio Beuter y otros escriben...» (p. 536). Viciana, per bé que entre les seves fonts d’informació cita només amb noms «Anthonio Beuter curioso scriptor de las cosas de Valencia, [el qual] hizo de ello special memoria en la chronyca de España», li’n dedica, al contrari, cinc pàgines. (Martí de Viciana: Crònica de la ínclita..., op. cit., tercera part, pp. 65-70.)

[38]Cal no oblidar, tot i no haver-lo citat en el text, l’ascendència que en aquests dos darrers cronistes, però més en Escolano, tingué l’historiador Miedes, aragonès també però molt connectat amb els assumptes valencians en tant que ardiaca de Sagunt i canonge de la seu. Bernardino gómez Miedes: De vita et gestis Jacobi Expugnatoris, Primi Regis Aragonum, València, 1582. Lògicament la seva obra també ha influït en molts d’altres autors posteriors. Soldevila, en ocasions, la utilitza.

[39]Són anomenades Décadas perquè cada dècada, com el seu nom indica, és dividida en deu llibres. Escolano va poder acabar la primera dècada, que arribà fins a Pere el Gran inclusivament (llibre tercer), i seguien després uns altres llibres sobre la riquesa, els monuments artístics, la descripció de viles... (llibres IV-IX). El llibre X, el dedicà excepcionalment a la història valenciana del XVI i primers anys del XVII: germanies i moriscos. Aquesta primera Década, l’única que aconseguí d’enllestir, quedà dividida en dues parts, de cinc llibres cada una. La seva segona Década, que no passà de ser un projecte per la mort de l’autor, havia de recollir la història des d’Alfons el Liberal a Ferran el Catòlic. Una anàlisi de tot això, que, d’altra banda, només es limita a comentar l’índex de l’obra d’Escolano, a Vicent Castañeda i Alcover: Los cronistas valencianos, op. cit., pp. 35-38.

[40]Gaspar Escolano: Primera parte de la Dècada primera de la Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, València, Pere Patrici Mey, 1611, llibre tercer, caps. IIII-XI, columnes 456-543.

[41]Gaspar Escolano: Segunda parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre vuitè, cap. V «Como la villa de Morella fue sacada de poder de moros, y vino a manos del Rey Don Jayme», columna 695.

[42]Gaspar Escolano: Segunda parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre desè, columnes 1430-2003.

[43]Gaspar Escolano: Primera parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre quart, cap. XIX, «Que las condiciones del murciélago son las que ha de tener un gran capitán: y que todas resplandecieron en el Rey Don Jayme, por lo qual le tomó por empresa». (Vegeu apèndix documental, núm. 1.)

[44]Francesc Diago: Anales del Reyno de Valencia, Valencia, Pere Patrici Mey, 1613, vol. I.

[45]Francesc Diago: Apuntamientos recogidos por el P. M. Fray Francisco Diago para continuar los Anales del Reyno de Valencia desde el rey Pedro III hasta Felipe II, València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1936-1946, 2 vols.

[46]El llibre setè dels Anales de Diago abraça les pàgines 272-392, que hi són numerades només en recte, és a dir, en l’anvers del full. En l’actualitat, aquestes pàgines serien el doble a l’hora de comptabilitzarles.

[47]Fins al punt que el portantveu aragonès que li proposa al rei la fugida –Balasc d’Alagó– ha d’anar «guardándose de que le entendiessen los obispos y ricos hombres de Cathaluña, porque no avían de aprovarle». (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 291r.) Poc temps després, també Diago referirà, una vegada ha caigut Borriana, la proposta derrotista del bisbe de Lleida i de guillem de Cervera d’abandonar la vila (p. 293 r-v).

[48]Amb aquestes paraules narra Diago el moment culminant de l’acció «y acudiendo los ricos hombres por la mañana, dixeron al Rey que se retirarían a un aposento, y verían lo que conveniese. Y visto ya, fueron todos juntos al Rey, y don Blasco de Alagón le dixo que el acuerdo del Consejo avía sido, que atento que le avia de costar mucho la conservación del castillo de Santa María, y el tenia pocos averes, seria acertado dexar por aora la empresa de la conquista de Valencia para otro tiempo». (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 307.)

[49]Que ja va contar el rei Jaume I a la seva crònica, i Diago transcriví les gràfiques paraules del Llibre dels feyts. (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 315 r-v. Vegeu nota 29, cap. XI.)

[50]Així jutja Diago l’adversa actitud dels aragonesos a les corts de Saragossa de 1265, per tal d’atorgar-li el servei: «Pero huvo luego tantos altos y baxos por un montón de agravios, aunque muchos dellos no mas que imaginados que los ricos hombres le pedían antes de otorgarle cosa...» (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 371 v.)

[51]Sense que això signifique un enfrontament amb la tradició del miracle de Llutxent i els corporals de Daroca, Diago, en referir-s’hi, afirma que «cuéntase el milagro raro que dizen de los corporales de Daroca, que allí obró el Señor». Ací raro pot entendre’s com no freqüent i no necessàriament hi hem de veure un epítet pejoratiu o, en qualssevol dels casos, dubitatiu. Amb tot, Diago no hi dedica en la seva narració l’extensió dels cronistes anteriors, ja que polemitza sobre la data de la batalla i finalment descarrega la responsabilitat en el seu company d’orde, mossèn Antonino Ponz, el qual es troba treballant sobre aquesta història (Francesc Diago: Anales..., op. cit., pp. 325-327). Evidentment Antonino Ponz escriví un llibre sobre Maravillas del Santíssimo Sacramento, y Milagro, con que el señor las califica, en confirmación de lo que la Fe enseña, de la Santa Eucaristía (València, 1613). Citat per F. Josep Rodríguez a la seva Biblioteca Valentina (València, 1747), p. 67. Vicent Ximeno anota aquesta i altres obres més, relacionades amb el tema. (Escritores del Reyno de Valencia, València, 1747, vol. I, p. 301). Aportacions més crítiques del miracle a Roc Chabàs: El miracle de Llutxent i els corporals de Daroca, edició Facsímil, València, 1981.

[52]El mèrit més gran rau en el fet que Diago mai no veié els volums del Llibre del Repartiment, tot i que precisament en féu vots de l’existència. «Y pluguiera a Dios se conservara la lista y memoria de aquellos trezientos y ochenta cavalleros, para que por ella tuvieramos noticia de todos los que en esta ciudad y su Reyno merecen ser mirados con ojos de decendientes suyos.» (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 319.)

[53]Martí de Viciana: Crónica de la ínclita..., op. cit., tercera part, pp. 73-74.

[54]Francesc Diago: Anales..., op. cit., cap. XXXIII, p. 328 r-v.

[55]La presa de Xàtiva seria, segons Diago, el 1244 i la de Biar el 1245. (Francesc Diago: Anales..., op. cit., p. 340 r-v.)