Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

Per tot el que hem dit, i per coincidir-ne l’edició amb el centenari, l’únic intent de presentar una síntesi de la història de la ciutat de València des de la seva fundació –el d’Esclapés–, realitzat al segle XVIII, tampoc no passà de ser gairebé una guia descriptiva de la capital, amb lleus esbossos dels moments històrics més decisius. [11]Més escàs impacte tingueren certament les notícies que arreplegà Josep Marià ortiz relatives a la Conquesta de la ciutat, i que, no obstant això, tenen algun interès. [12]

Després, Teixidor, a les Antigüedades de Valencia, [13]o Marc Antoni d’orellana, a la Valencia Antigua y Moderna, [14]són dos clars exemples d’una erudició –necessària, si hom vol, però secundària respecte d’uns altres temes–. En tot cas, aquestes obres, sobretot la de Teixidor, considerada més valuosa, aporten gran nombre de documents en els vasts exordis que realitzen respecte dels objectius monumentals i artístics de llurs estudis; de tal manera que l’investigador acutal ha d’anar desgranant-los del conjunt d’uns treballs que, concretament en Teixidor, són molt crítics i basats fonamentalment en documentació arxivística. [15]En això Teixidor seguí Diago, potser amb més gran aportació de documents i certament amb crítica excessiva, no exempta en ocasions d’errors.

Perquè, curiosament, aquests erudits, que menyspreaven en la majoria dels casos els esforços historiogràfics anteriors a llur època pel fet de no ser crítics i d’haver acceptat els falsos cronicons, contenen també equivocacions quan tracten marginalment qüestions relacionades amb Jaume I. Així, Ximeno i Teixidor –i fins i tot els germans Maians– accepten l’autenticitat de les trobes de Febrer, encara que pensen en possibles interferències d’Esquerdo. [16]Teixidor, doncs, pel seu zel a corregir Beuter i Escolano fonamentalment –sempre és més suau amb Diago, tant pel fet de ser germà d’orde com per la seva més gran qualitat–, s’equivoca, encara que siga amb documents en mà que compulsa amb el Libre dels feyts, quan nega la possibilitat de l’entrada de Jaume I a València el 28 de setembre, tot mantenint la tradició del 9 d’octubre en un dels pocs capítols que dedica al rei Jaume, [17]qualificat per ell, com per tots els il·lustrats del XVIII i incloent-hi Maians, com «nuestro invictíssimo Conquistador», sense cap altre atribut.

EL REMOT PRECEDENT DE LA COMPILACIÓ ECONÒMICA: VICENT BRANCHAT

Només una excepció en el Set-cents sembla escapolir-se del caràcter necrològic de la historiografia valenciana, per bé que tracti també molt de passada l’època del rei Jaume. El Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio..., de Vicent Branchat, [18]tot i ser una obra on predomina la riquesa documental sobre l’estudi elaborat, presenta un al·licient que manca en gairebé totes les seves companyes de segle.

Ací el material tractat és viu i té una autèntica significació històrica, ja que el seu origen rau en la comanda oficial que el 1777 li féu la monarquia per tal que esbrinés amb claredat quins drets i rendes econòmiques li corresponien a través de la recopilació de tots els furs, usos i costums favorables a les regalies de la Corona, que excepcionalment no foren abolides pels decrets de Nova Planta. [19]L’interès de la monarquia per delimitar les funcions econòmiques de l’intendent (que substituí el batlle i evità així problemes jurisdiccionals amb l’Audiència) i de cobrar ensems amb més efectivitat unes rendes, de què en ocasions hom ha perdut la memòria, proporciona al treball l’al·licient de no ser només una peça de museu i a l’historiador del nostre temps tota una col·lecció de documentació econòmica, que abraça tota l’època foral des dels orígens amb el rei Jaume.

Però en Branchat no hi ha solament un aplec documental que, amb excepció de les anteriors publicacions dels furs de què es beneficia, és el més important fins aquell moment. Evidentment hi ha alguna cosa més, ja que l’autor, quan estudia el Reial Patrimoni, es veu obligat a iniciar la tasca des de la seva formació, la qual cosa el duu a l’època de Jaume I, perquè, al capdavall, els drets reials tenen «título justo y legítimo» en la conquesta del regne. [20]Per això Branchat comença la seva anàlisi des de la butlla de la Croada, aprovada pel papa gregori IX, i de les Corts generals de Montsó de 1236 –on es van prometre les donacions espirituals i materials per tal d’incentivar la Conquesta–, les quals són estudiades tot seguit, i enregistrem la novetat (respecte de Diago, que la intuí) del coneixement del Llibre del Repartiment. [21]El seu treball, estrictament econòmic, aborda després amb més matisos allò que Diago ja veié quan comentà el testament del rei Jaume: la revocació dels heretaments que foren abandonats pels posseïdors per no quedar-se a residir al país, de la qual cosa el monarca no és culpable, no solament perquè els pobladors havien de complir amb el pacte-promesa d’afincar-se al regne, sinó sobretot perquè un rei ha de vetllar per la salvaguarda de les seves terres, pròsperes com més crescut sigui el nombre d’habitants.

Amb tot el desconeixement que un home del segle XVIII té de l’època medieval, i potser sense voler-ho, Branchat transfereix a Jaume els tòpics ideals que ha d’atresorar un monarca il·lustrat: el rei és, més que conqueridor, savi, preocupat per la «felicidad civil de la república», la qual consisteix en l’increment econòmic, visible, per al segle dels censos demogràfics i de les repoblacions de terres incultes, [22]en la quantitat progressivament crescuda dels seus habitants. Per això, en el funcionari il·lustrat que és Branchat, la raó d’Estat, de la qual el rei és el primer servidor, [23]justificaria l’acció de Jaume I independentment dels pactes forals esmentats, els quals no es van concloure, d’altra banda, després del primers anys del Repartiment. Ja que, com abans Diago, però amb més insistència ara, Branchat assenyala que almenys fins a l’any 1271, en el privilegi qualificat de definició general, no fou estabilitzada la propietat, que inicialment es concedí en el Repartiment, la qual cosa problematitza de bell nou la validesa definitiva quant al nombre i origen dels colonitzadors assentats als cèlebres registres.

RESPOSTES A UNA INCÒGNITA: EL FRACÀS DEL MÓN MEDIEVAL EN LA MODERNITAT IL·LUSTRADA

No obstant la fisonomia més moderna de l’esforç de Vicent Branchat, ací l’excepció confirma la regla, i la llangor de la historiografia del Set-cents resta en peu tant com la pregunta del perquè d’una frustració, molt més gran per tal com el futur dels estudis històrics a principi de segle semblava molt prometedor.

Les respostes poden ser-hi moltes i crec que fins i tot complementàries, i totes se centren evidentment en el caràcter de la centúria que acollí llavors els nostres historiadors. Convinguem que, tot buscant etiquetes per al segle XVIII, el Set-cents es podria definir com el segle de la centralització borbònica, de la incontestable castellanització lingüística, de l’erudició infatigable, del regalisme religiós i, en fi, de la racionalització o període de les llums. I cada un d’aquests clixés explica en part el fracàs final del conreu històric propi.

Certament els decrets de Nova Planta, la conseqüent centralització i fins i tot el despotisme de la nova dinastia s’adiuen força malament amb els estudis d’un passat foralista que havia estat abolit per «derecho de conquista». [24]Tret d’interessats encàrrecs oficials com ara el de Branchat, o àdhuc el de Cavanilles, [25]era més que dubtós que el nou règim col·laborés amb el despertar d’una historiografia que pogués problematitzar-lo. Els monuments no contesten i la història arqueològica fou, en suma, el millor terreny adobat.