Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

[9]Josep Vicent ortí i Mayor: Fiestas centenarias con que la Insigne, Noble, Leal y Coronada Ciudad de Valencia celebró el dia 9 de octubre de 1738 la Quinta Centuria de su christiana conquista (València, 1740). Una altra Relación de Fiestas del quinto Centenario de la Conquista de Valencia... es deu a F. Thomás guell, de l’orde dels predicadors. (Vegeu Francesc Almarche: Historiografia valenciana..., op. cit., pp. 369-371.)

[10]Ortí qualificà la seva relació d’exacta, «y pudiera aver llamado exactíssima...» (Vicent Ximeno: Escritores del Reyno..., op. cit., vol. II, p. 313.

[11]Pasqual Esclapés de guillo: Resumen historial de la Fundación y Antigüedad de la Ciudad de Valencia de los Edetanos, vulgo del Cid. Sus progresos, ampliación y Fábricas insignes, con notables particularidades, València, 1738. (Això explica, en el nostre cas, que les pàgines dedicades a la conquesta i a Jaume I siguin poques i molt senzilles.)

[12]La seva irrellevància ha consistit en el fet que el seu petit treball mai no va ser imprès i ha arribat a la posteritat gràcies a la còpia manuscrita que, al principi del segle XIX, en féu Bartomeu Ribelles. Recentment María Luisa Cabanes ha publicat el text conservat per Ribelles, denominat Archigrafía, i assenyala que l’interès de l’obra rau en el fet que «puede ser considerada como un pequeño estudio de diplomàtica...», realitzat per un «escribano de la ciudad de Valencia que debió vivir a mediados del siglo XVIII». (María Luisa Cabanes Català: «Un pequeño tratado de diplomàtica de José Mariano Ortiz», Saitabi (València), XXX (1980), pp. 73-81.) Per a tenir més precisió sobre l’autor, que visqué de 1735 a 1799, vegeu els apunts biogràfics i la notícia dels tretze treballs que, si més no, deixà Josep Marià ortiz. (Just Pastor Fuster: Biblioteca valenciana..., València, 1830, vol. II, pp. 183-185.) Per cert, que Pastor Fuster, el qual destaca l’afició històrica i arXIVístico-documental d’Ortiz, hi deixà notícia d’una «Argeografía Valentina espanola: manuscrito que cita el Autor á fojas 42 del descubrimiento de las leyes palatinas» (p. 185). Sembla certament el mateix treball que ara ha publicat María Luisa Cabanes. D’altra banda, a més del seu tractament diplomàtic, és vàlid el text per les correctes notícies històriques que dóna de la Conquesta de València a l’apartat «Aragón y Valencia, siglo XVIII», i que palesa el fet que l’autor ja coneixia el Llibre del Repartiment. No cal, evidentment, advertir que Aragó significa ací Corona d’Aragó, tal i com era entesa a l’època, i que les notícies de la Conquesta a ortiz són conjuntes per a aragonesos i catalans. (Vegeu la nota 4, capítol cinquè.)

[13]Josep Teixidor: Antigüedades de Valencia, 1895, 2 vols.

[14]Marc Antoni d’orellana, Valencia Antigua y Moderna, València, Acción Bibliogràfica Valenciana, 1923.

[15]De no ser la temptació de continuar els Anales de Diago, Teixidor, sense arribar a plantejar-se la possibilitat de realitzar grans construccions d’història valenciana (ja que ell s’acontenta de degollar historietes i faules), és l’erudit valencià més proper al conreu de la història pròpia. Vet ací, per exemple, les seves paraules al pare Galiana: «V. P. que es mozo i capaz, aplíquese a ilustrar las cosas del Reino; pues esto no ai que esperarlo de los extraños, que aunque quieran no pueden escrivir con acierto de las nuestras si no es copiando lo ya impreso, que es continuar lo que dije de Escolano. Déjese de trabajos a favor de extraños, estime el honor de su nativa Patria i reino: vindique en cuanto pueda lo que de él se halla desestimado por falta de noticias seguras.» (Fragment de carta de Teixidor a galiana, de 22 d’abril de 1764. Citat per L. de ontalvilla al pròleg a les Antigüedades de Valencia de Teixidor..., op. cit., pp. XXIV-XXV.) És, per cert, indubtablement, la mateixa carta –hi coincideixen signant, data i destinatari– que just al fragment anterior cita Antoni Mestre per tal de ratificar la influència de Maians sobre Teixidor en la tasca de recopilació documental: «Ya dige a V. P. estando aquí que si me encontrara en la edad de veinte i cinco años, visitara aunque fuera a pie, todo el Reino, sus montes, ríos, valles, fuentes, lugar por lugar, registrando sus archivos...» (Vegeu Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., p. 243.) La carta íntegra és publicada a la revista El Archivo (València), vol. VI (1892), pp. 352-358. Vegeu la nota 31.

[16]EI cas més espectacular és el de Teixidor, el qual arribà a reputar les Trobes de Mossèn Febrer com el manuscrit «genealógico más verídico i antiguo que ai en la Península de España». (També de la carta del 22 d’abril de 1764. Citat per L. de ontalvilla, op. cit., p. XVII, i Francesc Almarche: Historiografia..., op. cit., pp. 318-319.) Teixidor començà en aquest sentit un treball, «Comentos y notas a las Trobas de Febrer», citat com Trobes de mosén Jaume Febrer... per Just Pastor Fuster: Biblioteca Valenciana..., València, 1830, vol. II, p. 77.

[17]Josep Teixidor: Antigüedades..., op. cit., cap. XIII, pp. 93-98. El rei Conqueridor entrà a València poc temps després. Almenys n’hi ha constància documental des del 30 de setembre. (Vegeu Maria del Carme Barceló: «El dia de Sant Dionís», Valencia Atracción, octubre, 1977, p. 15.)

[18]Vicent Branchat: Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reyno de Valencia y de la jurisdicción del Intendente como subrogado en lugar del antiguo bayle general, València, 1784-1786, 3 vols.

[19]Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit. «Motivos de escribir y plan de obra», vol. III, pp. I-XIV.

[20]Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit., vol. III, p. 12. És ben curiós que Branchat, per tal de defensar la legitimitat de la conquesta de València, entre les autoritats esgrimides invoque Juan Solórzano, jurista i membre del Consell d’Índies, i la seva Política Indiana (editat a Madrid, 1930). És a dir, que hi faça una transferència a València de la polèmica encesa al llarg del segle XVI sobre la justa possessió de les Índies. (Vegeu en aquest sentit, Richard Konetzke: «Títulos jurídicos de la colonización en America», cap. II de La América Latina II. La época colonial, Madrid, Historia Universal, Siglo XXI, 1979, pp. 2233.) A més a més d’indis, per ser terres que ens arrabassaren els musulmans, estava més que justificada la conquesta, segons argumenta Branchat.

[21]Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit., vol. III, p. 3, nota 9. El Repartiment ja és conegut al segle XVIII. Vegeu notes 12 d’aquest capítol i 12 del capítol IV.

[22]Com és sabut, és el segle XVIII el que, des de l’Estat, para atenció sistemàtica a la demografia i fomenta colonitzacions agràries. Recordem, per exemple, la d’Olavide a Sierra Morena. (Vegeu gonzalo Anes: El Antiguo Régimen: los Borbones, Madrid, 1975; Emiliano Fernández de Pinedo: Centralismo, llustración y agonía del Antiguo Régimen, en collaboració amb altres autors, Barcelona, 1980.)

[23]Heus ací la visió de Jaume I per a Branchat en l’esmentat context: «Porque prescindiendo de que los nuevos pobladores estaban obligados a cumplir la ley paccional que se les impuso al tiempo de la tradición de la cosa, y ellos aceptaron, la razón de necesidad y utilidad pública por sí sola justificaría dicha determinación. Pues conociendo la sabiduría de aquel gran Rey, que la felicidad civil de una república consiste en que esté muy poblada de habitantes, y que un Reyno recientemente conquistado necesitaba de fuertes brazos que le defendiesen de las incursiones de los enemigos de fuera, y de las asechanzas y rebeliones de los Moriscos sujetos; pudo y debió buscar todos aquellos medios convenientes a preservar la decadencia y ruina del Estado, que es la suprema ley que merece el primer lugar en la atención de los Príncipes: para lo qual no había otro arbitrio que evitar la despoblación, repartiendo los bienes de los ausentes y contumaces entre los que fixasen su domicilio en la Ciudad, y contribuyesen a la defensa del Reyno.» (Vicent Branchat: Tratado de los derechos..., op. cit., vol. III, pp. 6-7.)