Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

[24]Decret d’abolició dels furs, 29 de juny de 1707 (Novisima Recopilación, Libro III, título 3, ley 1, recollit a l’apèndix documental del llibre de Carme Pérez Aparicio: De l’alçament maulet al triomf botifler, València, Tres i Quatre, 1981, pp. 164-166).

[25]Antoni Joseph Cavanilles: Observacions sobre la Historia Natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, 1795-1797. Reimpressió facsímil, València, 1972.

[26]Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit. (sobretot les pp. 218-293).

[27]Per exemple: Vida de Nicolás Antonio en Censura de Historias Fabulosos, obra póstuma de Nicolás Antonio... (València, 1742); Prefación a Obras Chronológicas de D. Gaspar íbáñez de Segovia, Peralta i Mendoza... Marqués de Mondéjar (València, 1744); Prefación a Advertencia a la Historia del P. Juan de Mariana, su Autor D. Gaspar Ibáñez de Segovia, Peralta i Mendoza... Marqués de Mondéjar... (València, 1746.)

[28]Per exemple: Oración de alabanza de las obras de Don Diego Saavedra (València, 1725); Orígenes de la lengua española, 2 vols. (Madrid, 1737); Vida de Miguel de Cervantes Saavedra (Madrid, 1737); «Vida de Fr. Luis de León», dins Fr. Luis de León, Obras y Traducciones poéticas (València, 1761); Reglas de Ortografía de la lengua castellana... (València, 1765); Defensa del Rei Witiza (València, 1772). Per tal de no cansar el lector hauríem d’assenyalar, entre les moltes obres seves, treballs per la Gramática latina, o les biografies, si més no, de dos valencians il·lustres, Tosca i Vives, escrites en llatí: «Vita Thomas Vicentii Toscae», dins Tosca, Compendium Philosophicum (València, 1754); Joannis Ludovisci Vivis opera omnia, cum Vita Vivis scripta ab eadem Majansio (València, 1782).

[29]Per exemple, la carta de Joan Antoni Maians a Vega Sentmenat de 18 de febrer de 1783, en una clara reivindicació de la pròpia cultura. (Citat per Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 283-285.)

[30]Són dinou els anys que separen gregori –nascut el 1699 i mort el 1781– de Joan Antoni –1718-1801–, i per bé que siga molta la influència del primer sobre el segon, hi ha tota una generació entremig. Joan Antoni morirà a les portes ja dels canvis del segle XIX.

[31]El «Cuide’m vostè de Joan Antoni», frase que pronuncia Maians en morir i que és referida pel seu germà Joan Antoni a Vega Sentmenat; l’observació davant d’uns versos de Jaume Roig que fa Maians als Orígenes de la lengua espanola –«No puede juzgar de la dulzura de estos versos el que no sepa pronunciarlos»–; la necessitat de mantenir la pròpia llengua per a la «inteligencia de las leyes, escritos antiguos i libros; i para entender mejor la Doctrina Christiana», o el coneixement que demostra Maians dc la literatura i història pròpies, amb la possessió d’una gran riquesa de manuscrits i obres valencianes, no crec que vagin més enllà de detalls anecdòtics, més els primers que no el darrer, en comparació amb la seva producció –tota ella forana si hi aplicàvem els consells que a tercers (galiana) dóna Teixidor –vegeu nota 15–, o fins i tot amb els esforços d’homes més propers, en el sentit lingüístic, al país: Carles Ros o galiana. Vull insistir en el fet que tot això no es critica en moments en què la castellanització és important, tant que Maians, per facilitat d’enteniment, quan pensa traslladar-se a València el 1766, suggereix respecte de la seva família que «ahora importa mucho que nuestros muchachas y muchachos egerciten la lengua castellana». Totes aquestes dades a Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 274, 275, 281, 281, 274-275.

[32]Expressió de Martí en jutjar la Vida de San Gil de Maians en 1723 tot aconsellant al seu –llavors– deixeble més alts vols (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., p. 65). ¿Podria aplicar-se això també a la història local en Maians?

[33]Fins i tot frases tan fortes com les que escriu en carta de 25 d’abril de 1763 al bisbe de Barcelona, Asensio Sales, no són terminants: «Yo no pierdo ocasión de comprar libros catalanes i valencianos que de cada dia desaparecen más por falta de repetir las impresiones i el desamor que generalmente se tiene a ellos. Con razón sienten los Barceloneses la metamorfosis de su Diputación. Los Castellanos quieren quitarnos aun la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo el género humano» (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., pp. 291-292). Són expressions massa dures, que no responen a una ploma freda, i que ben bé podrien reflectir –conjunturalment– algun contratemps sofert per Maians en aquells moments. Ja que la veritat és que, llevat d’esporàdics indicis de publicar les cròniques medievals catalanes, consells més en boca de Joan Antoni Maians (ja clarament des del 1783), gregori persistí en el conreu de la cultura hispànica, amb temes, per exemple, com ara el de la Defensa del Rei Witiza (València, 1772). D’un altre prisma, aquesta frase –com d’altres– ha servit a Joan Fuster per parlar del «curiós castellanisme anticastellà de Gregori Maians i Siscar [que] representa la contradictòria situació lingüístico-social de la seva classe en termes ben instructius». (Joan Fuster: La decadència al País Valencià, Barcelona, Curial, Barcelona, 1976, p. 149, nota 9.)

[34]Com Pérez Bayer, Cerdà Rico, Cavanilles. Per a Joan Antoni, la fredor en el conreu de les lletres a València es deu al fet que «todo està reconcentrado en la Corte». (Antoni Mestre: Historia, fueros..., op. cit., p. 288.) Fallava evidentment una segona generació, abocada a Madrid, però la primera, encapçalada per gregori Maians, tot i residir més sovint al país, ¿havia donat tot el seu rendiment en la producció regnícola?

[35]Amb el títol del text. València, 1800. D’altra banda, Josep Villarroya, a més a més de la Colección de cartas histórico-críticas..., intentà d’avançar-se amb una altra obra a l’interès que al segle XIX, i encara més al XX, si bé l’una i l’altra centúria des d’òptiques una mica distintes –romàntica i positivista-documental–, despertaren els antics furs del regne, abolits pels decrets de Nova Planta. Vegeu en aquest sentit: Josep Villarroya, Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano, València, 1804.

[36]Ferran Soldevila: «Josep de Villarroya i la Crònica de Jaume I», al «Prefaci al llibre dels Feyts del Rei en Jaume o Crònica de Jaume I», dins Les quatre grans cròniques..., op. cit., pp. 36-45.

[37]Vegeu, si no, les paraules de Zurita: «Entre las otras que tenemos, la más antigua y de más ciertas y verdaderas relaciones, y de más autoridad, es la historia que se compuso de las hazañas y conquistas del rey don Jaime el primero, que está ordenada en su nombre, y se tiene comúnmente por cierto que el mismo rey fue el que la compuso, y habiendo el autor de estos Anales conferido las más cosas de ella con los registros que hay de aquellos tiempos, de las cosas del estado del mismo rey, que están en el Archivo Real de Barcelona y con otros infinitos instrumentos y memorias públicas y auténticas, ha averiguado ser una verdaderísima historia.» Citades per Ferran Soldevila: Les quatre grans cròniques, op. cit., p. 39.

[38]Per als judicis negatius del professor Ubieto, expressats al llibre esmentat Orígenes del Reino de Valencia, i les rèpliques que fàcilment se li poden fer, vegeu les pàgines de l’apartat «Els problemes al voltant de la Conquesta. L’estat de la qüestió» d’aquest llibre que té el lector a les mans.

[39]«Porque, como ya el rey atendía no más que a dexar unos substanciosos comentarios de sus conquistas y hechos de armas, pasó de largo por cosas tan notables como aquellas, remitiéndolas a la boz [sic] de la fama, que no las dexó morir.» gaspar Escolano: Segunda parte de la Década primera de la Historia de la insigne y coronada..., op. cit., llibre novè, cap. XXX, columna 1239, núm. 7. Citat per Ferran Soldevila: Les quatre grans Cròniques, op. cit., p. 41.