Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

[8]En el sentit de ben paregut, agradable i valerós. Vegeu el capítol XII, «De les faiçons del rei en Jaume que pres Mallorques e València». «Aquest rei En Jaume d’Aragó fo lo pus bell hom del món: que ell era major que altre hom un palm, e era molt bé format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara, e vermella, e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents, belles e blanques, que semblaven perles, e els ulls vairs, e bells cabells rossos, semblants de fil d’aur, e grans espatlles, e llong cors e delgat, e els brasses grossos e ben feits, e belles mans, e llongs dits, e les cuixes grosses, e les cames llongues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus llongs e ben feits e gint causans. E fo molt ardit, e prous de ses armes, e forts, e valent, e llarg de donar, e agradable a tota gent e molt misericordiós; e hac tot son cor e tota sa volentat de guerrejar ab sarraïns», dins Llibre del Rei en Pere, op. cit., p. 421.

[9]Dinastia a la qual Muntaner vol realment exaltar. Crònica de Ramon Muntaner, dins Les quatre grans cròniques, op. cit. Vegeu especialment els capítols I i VI. D’altra banda, l’expressió «casal d’Aragó», aplicada a la dinastia catalano-aragonesa, és la legítima en aquells temps i és perfectament lògic que un català com ara Muntaner la utilitzi, d’igual manera que Desclot. Això no és, doncs, cap argument, entre d’altres d’esgrimits per l’autor per a pretendre –tal i com fa Ubieto– problematitzar el lloc de naixement de Desclot en base al crit de guerra d’alguns dels seus personatges: «Aragó, Aragó». (Vegeu Antonio Ubieto Arteta: «Un historiador valenciano recuperado: Bernat Desclot», dins Orígenes del Reino de Valencia, op. cit., vol. II, pp. 227-241.)

[10]Crònica de Ramon Muntaner, op. cit., cap. XXVIII, p. 690.

[11]Tal i com assenyala aquest autor, ja el 1372 la ciutat de València decretà que el 27 de juliol s’hi celebràs l’aniversari del «molt excel·lent, sant e virtuós senyor rey En Jacme». Robert I. Burns, S. J.: The spiritual life of James the Conqueror King, op. cit., traducció catalana, citada també, p. 6, nota 3.

[12]El 1633 hi hagué un projecte per a la canonització de Jaume el Conqueridor. Vegeu Ch. de Tourtoulon: Don Jaime I el Conquistador, rey de Aragón, conde de Barcelona, señor de Montpeller, según las crónicas y documentos inéditos (València, 1873), vol. II, apèndix B, pp. 414-415.

[13]Francesc Eiximenis: Regiment de la cosa pública, Barcelona, 1927, pp. 35-36.

[14]És simptomàtica ja la prevenció que en els consells inicials als jurats hi fa Eiximenis sobre el problema musulmà, que s’ha de vigilar. Suggestiu, sobretot, de cara al futur. obra citada en nota anterior, pp. 18-19.

[15]Noms tan representatius per a la història castellana com ara els d’Àlvar garcia de Santamaría, Diego Enríquez del Castillo, Alfonso de Palencia, Fernán Pérez de guzmán, Andrés Bernáldez, mossèn Diego de Valera y Hernando del Pulgar, entre d’altres, justifiquen aquesta afirmació. També Catalunya, malgrat les dificultats per què travessà al llarg del segle XV, continuà, encara que amb menys força, la tradició historiogràfica dels dos segles anteriors. Per citar-ne un exemple, important per tal com Zurita el tingué en compte i el seguí en ocasions als seus Anales i perquè conté referències a València: Pere Tomich: Històries e conquestes dels Reys d’Aragó e Comtes de Catalunya (Valencia, Anubar, 1970, reimpressió facsímil de l’edició dc Saragossa de 1534). Vegeu el treball de Juan Sáez Rico: «Valencia en las “Històries e conquestes dels Reys d’Aragó e Comtes de Catalunya”, de Pere Tomich», dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano, Actes de 1971, València, 1980, vol. II, pp. 7 19-725.

[16]Dins d’aquestes, Almarche dóna uns quants títols que, d’altra banda, no toquen realment l’època del Conqueridor. (Francesc Almarche i Vàzquez: Historiografía valenciana, València, 1919.) Hinojosa, per la seva part, ha editat una molt breu crònica del segle que, pel que fa al rei Jaume, beu a les fonts de les catalanes medievals –de Jaume I, Desclot i Muntaner– i li aplica els epítets ja tòpics: bo, fort, bataller, savi, prosperat... (Josep Hinojosa Montalvo: Crònica de Pere Maça, València, Universitat de València, 1979.) Menys entitat té encara la notícia històrica dels reis d’Aragó, estudiada per Àngel Canellas, el qual l’atribueix a un valencià. (Àngel Canellas López: «Contribución a nuestra historiografia medieval. Una noticia històrica de los Reyes de Aragón», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón (Saragossa), vol. 3 (1947-1948), pp. 193-241.)

[17]Dietari del Capellà d’Anfós el Magnànim, introducció i transcripció per Josep Sanchis i Sivera, València, 1932. Abraça en realitat gran part del segle XV.

[18]I, sens dubte, entre els afanys de la literatura del XV la preocupació històrica no ocupa lloc important. Amb tot, he detectat al·lusions en aquest sentit a Jaume Roig, el qual, al Llibre de les dones, realitza un lleugeríssim –i més que res curiós– esbós històric de la ciutat de València, la qual «molt més crexqué per Jaume’l Bo, rei d’Aragó, quant l’hac guanyada e l’hac poblada de clerecia, cavalleria, artizat poble, constant, inmoble, gent valentíssima, terr’ameníssima, tota de rec». (Jaume Roig: Llibre de les dones, o Spill, text, introducció, notes i glossari per Francesc Almela i Vives, a «Els Nostres Clàssics», Barcelona, 1928, p. 115.)

[19]La caiguda en desgràcia de Pere Belluga, el millor tractadista foral del segle XV, és eloqüent en el sentit que la nova dinastia castellana assajava una política autoritària, distinta al foralisme creat des del segle XIII. L’anècdota interessa també perquè, en el contenciós que s’hi relata. Belluga es basa en uns furs que tenen les seves arrels, en Jaume I. Concretament en les corts de 1437, inaugurades pel lloctinent general Joan de Navarra –el posterior Joan II–, Belluga, «profundo conocedor del derecho y la “Costum”, alegando viejas disposiciones forales y retrotrayendo la cuestión incluso a tiempos de Jaime I, mantiene la obligación que tienen todos los oficiales –incluso los reales– de ser sometidos a inquisición al termino de su gestión pública, con el fin de que pudieran responder de haber procedido en aquella recta y justamente». Però el batlle general, sobre el qual hom volia fer recaure la inspecció, s’hi oposà recolzat en l’autoritat de Joan de Navarra. El desenllaç s’accelerà amb l’expulsió de Belluga del regne –marxà a Almansa, tot un símbol premonitori–, encara que després fou rehabilitat per Alfons el Magnànim, a la cort del qual, a Nàpols, i a petició inicial del valencià, acudí Belluga. Evidentment, el gest del Magnànim no és rebutjable amb la rehabilitació, doblada fins i tot del suggeriment del rei que Belluga titulés l’obra que havia conclòs precisament a l’exili Speculum principum, en el sentit que en el futur pogués donar norma de conducta als governants (segons conta Roca Traver). Però tampoc no ho han de ser les friccions autoritàries que l’havien precedit, en uns moments d’avanç de l’autoritarisme, tan distints d’aquells altres d’Alfons el Benigne, capaç de donar la raó a Vinatea en assumpte molt més espinós que no la legalista pretensió de Belluga. Segurament la conjuntura era distinta i el país tenia més gran defensa foral al segle XIV, per bé que precisament les jurisdiccions alfonsines i àdhuc la posterior actuació de Pere el Cerimoniós preparessin el terreny als monarques del segle XV. (Vegeu en aquest sentit: Francesc Roca Traver: «Pedro Juan Belluga», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón (Saragossa), vol. IX (1973), pp. 134-137.)