Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

Perduda per a l’investigador actual, la primera part de la Crònica de Martí de Viciana, en la qual l’autor havia plasmat una síntesi de la història política del regne segons les seves pròpies al·lusions de les altres tres parts, la major qualitat de Viciana no s’infereix de les pàgines que degué dedicar-hi a Jaume I, avui totalment desconegudes. És el conjunt de la seva obra el que ens permet d’emetre aquest judici. I són només les escasses pàgines de la tercera part –dedicades a breus semblances dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona, i a un estudi històrico-geogràfic de les principals viles, monestirs i ordes religiosos del regne– les que ens permeten d’entreveure-hi un apunt biogràfic del Conqueridor, que difícilment serveix de pal·liatiu per tal de conjecturar la gran llacuna que del regnat de Jaume I té avui el Viciana.

També per a Viciana la figura de Jaume és susceptible de tots els tòpics que, si més no des del segle XIV, circulen en la historiografia. Alt i bell en l’aspecte físic, valerós, vencedor, just, equànime, generós i bon cristià, són els més preciats guardons del rei, [32]sense que els rampells de còlera o venjança li serveixin de deslluïment. [33]Però l’historiador que hi ha en Viciana, malgrat les deficiències que pugui mostrar, afegeix una novetat: la de l’excepcional conjuntura que emmarca els esdeveniments d’una vida. Tot fent evidentment abstracció –o per desconeixença– de les contrarietats que esquitxaren el segle XIII, el Dos-cents és una Edat d’or, en una autèntica premonició d’allò que en múltiples ocasions la historiografia –fins i tot la no gaire llunyana– ha qualificat com l’època de la plenitud medieval, sobretot pel que fa als tèrbols temps posteriors de la cada vegada més discutible crisi de la Baixa Edat Mitjana. I per ser una Edat d’or –argumenta Viciana– no podia el rei Jaume ser-ne una excepció, ni la Corona d’Aragó tenir un rei inferior a la llarga llista de personalitats –papes, sants, monarques, savis– amb què Viciana il·lustra el qualificatiu aplicat al segle. [34]Per primera vegada en la historiografia valenciana, a pesar de ser molts els mereixements del monarca, el major sentit crític d’un historiador –tot i els tòpics acceptats– faria dependre, encara que providencialment, el regnat i la persona d’un rei –mers esdeveniments per esplendorosos que fossin– de la tendència, superior, d’una conjuntura.

La influència de Zurita en el desenvolupament qualitatiu de la historiografia valenciana

La publicació dels Anales de la Corona de Aragón de Zurita (la primera edició de la qual és de l’any 1562, però que la definitiva, amb l’ampliació d’algunes matèries i amb més profusió de notes documentals, data de 1581) [35]representà una fita important, per la seva influència, en la historiografia valenciana, si més no des de dues òptiques significatives.

En primer lloc, perquè els Anales de Zurita plantegen cruament, al llarg de molts passatges, la dramàtica tensió entre la noblesa –fonamentalment els rics homes aragonesos– i la reialesa –Jaume I i els seus successors–. Així, podem afirmar, sense cap dubte, que moltes de les notícies que al principi del capítol anterior s’ofereixen al lector sota l’epígraf del «malestar aragonès del segle XIII» es troben a Zurita, que en ocasions ha seguit gonzález Antón, en una interpretació ben emmarcada pels corrents històrics actuals. Com més ens hi endinsem, aquesta pugna, sorda o declarada, plantejada per Zurita inicialment des del regne d’Aragó però sense oblidar totes les àmplies ramificacions que s’eixamplen a València, té una riquesa de matisos que mai no copsaran els seus seguidors valencians en aquest tema: Escolano i Diago, els quals ofereixen, sobretot el primer, no gaires inspirades síntesis de la detallada narració dels Anales.

En segon lloc, la problemàtica referida hi és presentada amb tota l’objectivitat, ja provada en el gran cronista aragonès (que tant es diferencia del seu exaltat paisà Blancas) [36]i abonada, més sovint en l’edició de 1585, amb les citacions de les fonts historiogràfiques i documentals que l’autor hi utilitzà, fins al punt que, quan el cronista no arriba a estar convençut de la notícia i/o llegenda que narra, en descarrega la responsabilitat en la font emprada, amb el displicent comentari de «según estos afirman», o «según muy ciertas conjeturas». [37]La modalitat féu escola i crec que és a la base dels nostres dos més grans cronistes: Escolano i Diago, encara que ambdós mantenen grans diferències en el plantejament i la resolució de llurs treballs. [38]

a) La síntesi d’Escolano

De decebedor podria ser qualificat el primer, d’acord amb la impressió que proporciona la lectura de les pàgines inicials que dedica, en les Décadas, [39]al regnat de Jaume I, escasses en nombre i en la qualitat del contingut. Una ràpida volada sobre aquestes pàgines ens permet de veure-hi la pobresa de la major part dels vuit capítols destinats al Conqueridor, dins el tercer llibre de la primera Dècada, en què també analitza Escolano els regnats del pare i el fill del nostre rei: els dos Peres, el Catòlic i el gran.

Precedit d’un capítol introductori –el quart–, on el cronista narra ràpidament els esdeveniments de Jaume I, des de la mort del seu pare a Muret fins al començament del setge de València, i ultima, després de la presa de la capital valenciana, la visió del seu regnat amb massa celeritat (capítols VIII-XI), solament els avatars del setge i el lliurament de la ciutat del Túria (capítols V-VII) són objecte d’una atenció adequada. En aquesta destaquen no únicament els fets d’armes, que gaudeixen de gran predilecció en l’autor, sinó també la creació dels primers rudiments polítics –lleis noves, furs...– i eclesiàstics –dotació de l’església major, nomenament del primer bisbe...– del nou regne, davant dels quals Escolano detecta la protesta aragonesa.

No podem dir que ací la seva anàlisi és òptima –ja que és notòria la descompensació entre les gestes militars i els aspectes político-eclesiàstics–; no obstant això, ho és en relació a la mera juxtaposició dels esdeveniments precedents i posteriors al seu centre d’interès. Una mica més i el lector a penes pot assabentar-se dels problemes de la infantesa i la joventut de Jaume, de les dificultats que ja tingué aleshores amb alguns nobles aragonesos, de la conquesta de Mallorca, de l’inici de la campanya al País Valencià des de Morella-Borriana a la batalla del Puig. I encara que un poc més detallada, en la problemàtica dels infants per l’herència dels regnes de Jaume (amb les llargues baralles dels nobles aragonesos –i alguns de catalans–, totes esquitxades per les notícies al voltant dels últims episodis de la conquesta valenciana), de les insurreccions musulmanes d’Alazrach i els seus companys, o del matrimoni de l’infant Pere amb Costança de Sicília, hi trobem a faltar el superior ofici i la mestria de Zurita, que no eclipsa en cap moment al llarg d’aquest estudi. [40]

Però fer aquesta forta crítica seria injust sense les oportunes matisacions que ja vénen donades per la contemplació del conjunt de les Décadas d’Escolano. L’autor no ha tractat, en les pàgines que hi dedica a Jaume, de fer una anàlisi definitiva del regnat, sinó de realitzar-ne només un perfil, a la manera dels treballs de síntesi de les nostres modernes enciclopèdies, per tal de descarregar els detalls i aprofundir en les explicacions quan als llibres posteriors de la seva primera i única Década anirà tractant de les diverses viles, institucions, monestirs i esglésies del regne. Llavors reprèn la narració i, tot parlant de Morella, Borriana o Peníscola, per citar exemples molt representatius, aprofundeix en la conquesta particular de cada vila. No hi ha, doncs, res a objectar a la globalitat de l’obra, però queda en peu la insuficiència del quadre general introductori, pobre de matisos, tant a causa del mètode utilitzat com per la comparació amb Zurita que és susceptible de fer-se en aquesta temàtica.