Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

La crònica de Bernat Desclot presenta lògicament un distanciament més gran respecte de la figura del rei, ja que difícilment una autobiografia és substituïda per la narració d’un tercer, que a tot estirar pot aspirar a guanyar en crítica històrica allò que perd en frescor. Però no és aquest el cas de Desclot. La seva història, enfocada bàsicament sobre la vida i l’obra de Pere el gran –per això el títol de la crònica: Libre del Rei En Pere–, atén els esdeveniments anteriors com a necessaris precedents del leit motiv, i la figura del rei Jaume hi queda força més difuminada. No tant perquè el cronista no hi dedique a la seva època un nombre considerable de capítols –63 en total [6]–, sinó perquè la gran part d’aquests capítols, en vida del rei, hi estan vistos en funció del ja aleshores veritable protagonista: l’infant Pere.

Per això hi destaquen els antecedents de la qüestió siciliana: el matrimoni de l’infant amb Costança, la campanya de Múrcia, on intervingué l’hereu, o les successives revoltes dels sarraïns a València, que acabarien sent totalment reprimides a l’inici del regnat de Pere. I ací fa valdre Desclot els seus amplis coneixements sobre els problemes musulmans en base a la seva llarga estada a la frontera meridional. [7]Enfront d’ells només la conquesta de Mallorca és tractada amb amplitud –i segurament Desclot hi aprofita l’existència de treballs previs sobre el tema– mentre que la campanya de València hi és resolta en un sol capítol, i no de gran exactitud.

Com es pot comprendre, per tot això, la tensió que hom observa al Libre dels feyts entre el rei Jaume i els seus nobles –principalment aragonesos– és ací més larvada, tot esperant, en qualsevol cas, el ressorgiment, amb detall, durant els difícils anys de Pere el gran. Comptat i debatut, poca atenció i minuciositat de la crònica envers els aspectes pròpiament jaumins, mal compensada pel primer retrat historiogràfic que de les seves faccions ens hi ofereix Desclot, en el sentit en part tòpic amb què passarà a la posteritat. [8]

Allò que en Desclot és encara un indici –menor atenció a Jaume I però inici d’una tradició històrica–, en Muntaner és, avançat el primer terç del segle XIV, una autèntica realitat. Certament les conquestes de Mallorca, València i fins i tot Múrcia apareixen bastant resumides en la seva crònica, per bé que anys després part d’aquell regne de Múrcia s’incorporàs definitivament a València, amb Jaume II, en els casos d’oriola, Elx i Alacant.

L’interès de Muntaner per Jaume I no rau tant en els fets, per a ell ja massa històrics, del període de la Conquesta, com en el fet que de Jaume sorgeixen totes les ramificacions esplendoroses del «casal d’Aragó», [9]des de Pere el gran a Jaume el Just, amb la subsegüent expansió mediterrània. D’aquí la mitificació, que no és solament física sinó també espiritual. Jaume I ha estat un miracle de Déu, com els avatars de l’embaràs de la seva mare i el seu naixement, les dificultats de joventut davant la díscola noblesa, els gloriosos fets d’armes i fins i tot la seva santa mort demostren, de tal manera que, en la seva darrera hora, «l’ànima se partí del seu cors e se n’anà en Paraís». [10]I la presumpció de Muntaner quant a la santedat de Jaume I –d’hic sanctus rex arriba a ser qualificat el rei a la crònica– té èxit des del segle XIV, tal i com Burns [11]i Tourtoulon, [12]entre altres, han indicat.

JAUME I I EL PARTICULARISME VALENCIÀ: DEL RECORD HISTÒRIC A L’OBLIT HISTORIOGRÀFIC

La segona meitat del segle XIV, que ha assumit ja el qualificatiu de Muntaner, sembla tanmateix oblidar-se en gran part del rei Jaume. Els importants esdeveniments que tenen lloc a la meitat de la centúria, referits fins i tot a València, la relativa llunyania d’aquests temps respecte dels anys de la Conquesta, i tal vegada el punt d’equilibri que troba el país després del conflictiu període anterior, expliquen sens dubte que el Conqueridor comence a entrar en els llindars del passat històric. «Lo molt alt senyor rei d’Aragó en Jaume» és sobretot un rei «de bona memòria».

Més important que no el mateix monarca, citat ben poques vegades per Eiximenis fins i tot en el seu famós pròleg del Regiment de la cosa pública (1383), dedicat als jurats valencians, és «València la Gran», ciutat i regne, en una afirmació tan afalagadora i incipient del particularisme abans esmentat com premonitòria de la superioritat històrica de la llarga durada –o estructura– sobre la conjuntura, per important que aquesta sigui.

Jaume I, en tot cas, ha estat l’instrument de què Déu s’ha servit per tal de mantenir definitivament la València de «tostemps» allunyada del món dels infidels i dotar-la, a més, amb la millor normativa legal del regne. [13]Per això el rei és sant i de bona memòria; però més que no el passat, amb totes les citacions erudites de què va carregada l’obra d’Eximenis, cal mirar el futur, sobre el qual pot influir la prudent gestió dels actuals jurats. [14]

I el futur immediat del segle XV serà encara més oblidadís per al Conqueridor. És força curiós de constatar, en aquest sentit, l’absència d’una veritable preocupació històrica, o en tot cas historiogràfica, al llarg del Quatre-cents valencià, al costat de l’exuberant literatura de creació: poètica i narrativa. I ho és encara més atesos els precedents de les cròniques anteriors que he comentat, sobretot la més moderna de Pere el Cerimoniós, la qual, per la seva força dramàtica i la vivesa del retrat dels personatges, és amerada de certa càrrega humanista, com si intuís, simultàniament al canceller Ayala a Castella, els temps ja no molt llunyans del Renaixement. A més a més, la florida historiogràfica del segle XV castellà [15]fa més sensible l’absència de la narració històrica valenciana, atesa la facilitat de contactes –comercials i implícitament culturals– entre la metròpoli per excel·lència de la Corona d’Aragó, que és ara València, i les ciutats italianes, seus successives d’un Renaixement que a Nàpols, i sota Alfons el Magnànim, inicia fins i tot un primer esbós d’història crítica amb Lorenzo Valla.

El perquè d’aquesta llacuna no és fàcil d’esbrinar. En darrer terme, sempre es podrà argumentar que és un problema de falta d’individualitats, fora de cròniques realment irrellevants, [16]incloent-hi el mateix Dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim, la més important sens dubte. [17]Però això no és òbviament una resposta, atesa l’abundància creativa del XV. És possible que siga aquesta dedicació poètica –i literària, en general– la que ha absorbit les energies d’uns altres camps. [18]

I la hipòtesi pot revelar-se més vàlida si paràvem compte en el caràcter poc traumàtic de la història valenciana del XV. L’estabilitat social, econòmica i fins i tot política –no exempta de sordes tensions, com en una altra ocasió he assenyalat– va generalment tan malament amb les introspeccions historiogràfiques com tan bé s’avenen aquestes amb les èpoques de dificultats, neguits i estancament que, contràriament, comporten una anàlisi del perquè de la situació present en el passat més o menys immediat, a la recerca dels errors que han suposat la delicada situació per què hom travessa. En una paraula, el particularisme valencià del XV, testimoni de l’expansió literària, sembla pretendre gairebé alegrement oblidar la pròpia història i, és clar, els lligams històrics i de tota mena que l’insereixen a la Corona d’Aragó.

No hi és aliè possiblement l’encara més gran oblit que de la figura de Jaume I i els seus successors sembla tenir-se, atès el triomf dels Trastàmara al Compromís de Casp, nova dinastia que en actes com el desterrament de Pere Belluga [19]deixa ben palès que poc té a veure amb l’extingida línia de reis catalanoaragonesos, els quals ja no hi són presents per premiar els esforços historiogràfics dels seus cronistes. Davant el Casal d’Aragó de Muntaner ha triomfat ara el Trastàmara, i els historiadors de la Corona d’Aragó –alguns d’ells italians, amb tot l’avantatge renaixentista que tresoregen– s’afanyen a cantar-ne les glòries, des de la biografia de Ferran I d’Antequera, de Valla, [20]a l’aportació de Lucio Marineo Sículo, amb Ferran II el Catòlic. [21]