Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

Per tot això, al compàs de l’ampliació del codi valencià s’hi enregistrà una oposició cada vegada més gran per part dels senyors heretats a València que, atrinxerats rere llurs propis furs (els quals els asseguraven no solament el predomini jurídic, sinó també el social i l’econòmic), havien fins i tot d’aprofitar les circumstàncies de la política exterior de la Corona d’Aragó per tal d’intentar imposar llurs criteris –preferentment durant les dificultats de Pere el Gran a Alfons el Liberal.

L’alineació dels aragonesos a favor del malaguanyat infant Alfons, fill del primer matrimoni del rei, dins la problemàtica dels impolítics repartiments territorials de Jaume I, que té serioses repercussions per a València quan el 1257 el regne, sense perdre encara la identitat, és agregat a Aragó tot formant part del lot del primogènit; la revolta general que significà a València la retirada a la localitat de Quart dels aragonesos Pedro Fernández de Azagra, Ximeno de Urrea, Artal de Luna i molts altres, arran de la promulgació dels Furs de 1261; la negativa dels aragonesos a fer suport al seu rei Jaume en l’expedició a Múrcia de 1264, que se li oposaren a les corts de Saragossa i Ejea en què el monarca demanà el necessari servei monetari, amb arguments –entre altres– com ara que el Fur d’Aragó no era respectat a València; el rerafons nobiliari de la llarga pugna (1271-1275) entre l’infant Pere, hereu de la corona, i Sánchez de Castro, bastard del rei; les derivacions dels aragonesos a València, involucrats amb una darrera rebel·lió musulmana que desemboca en 1275 en el daltabaix cristià de Llutxent; el plantejament aragonès del «problema valencià» en el Privilegi General de Saragossa d’octubre de 1283, tendent a assimilar el regne de València al d’Aragó, i la contraofensiva de Pere el gran a València pel desembre del mateix any, amb el Privilegi Magne, que responia més aviat a una mentalitat econòmico-comercial i político-liberal; la creació d’un justícia general al regne de València, a imatge del d’Aragó, arrancat a Pere el gran en 1284 en l’endemig de la crisi internacional amb França i el papat; el curiós «plebiscit» dut a cap en 1289 per una comissió aragonesa de la Unió per tal de consolidar el Fur d’Aragó... Tot, comptat i debatut, parla de la inestabilitat política valenciana del segle XIII, [9]la qual, després del parèntesi del prudent regnat de Jaume el Just (1291-1327), només queda resolta amb els furs alfonsins de 1329-1330, però al preu que el rei Alfons el Benigne concedís tan àmplies gràcies i prerrogatives en l’esfera jurisdiccional –inclòs el mixt imperi– que resultava més beneficiós el fet de sotmetre’s als nous furs valencians que persistir en els aragonesos. [10]

EL PUNT D’EQUILIBRI DE MITJAN SEGLE XIV

Tanmateix, el pes específic aragonès a mitjan segle XIV ja no era el mateix de cent anys abans, ja que l’acceptació dels furs alfonsins es troba en la darrera línia que els nobles, radicats ja a València, mantenen: no defensar, en principi, tant la permanència dels furs aragonesos com l’expansió a València dels seus privilegis particulars, tot maldant per obtenir una mena d’estatut de dominadors territorials basant-se en tot cas en allò que comença de ser ja història: la conquesta.

Si socioeconòmicament les diferències respecte del passat eren ja importants, més ho van ser en els aspectes culturals i polítics. Decididament, el pes de la capital –on el 1283 es va crear un Consolat de Mar–, de les seves activitats econòmico-comercials i del seu predomini lingüístic català, naturalitza, mal que els pese, la noblesa aragonesa de l’interior, tot disminuint la seva capacitat d’acció. Per això, en les Unions de 1348 contra Pere el Cerimoniós, Mateu Rodrigo matisa amb tota claredat el concepte que fins ara hom tenia de la Unió valenciana, vista massa vegades com «una excrecencia de la Unión de Aragón», afirmant que, enfront d’Aragó –amb permanents reivindicacions senyorials–, la Unió de València és un moviment ciutadà, del patriciat urbà, oposat a una noblesa que difícilment podia exigir més després del favorable arbitratge dels furs alfonsins, però que encara podia escapolir-se de certs pagaments i contribucions que se li demanaven per tal d’afrontar les finances municipals. [11]

És curiós, en aquest sentit, comprovar com una mica després de fracassat el moviment unionista, en els plets entre la ciutat de València i els nobles valencians, però de llinatge aragonès, s’hi continue argumentant en base als temps ja llunyans de la Conquesta. Així, Lope de Luna, comte de Luna i senyor de Paterna, en el procés que dirimeix amb València en 1357 per la seva negativa al pagament de la contribució de murs i valls, encara farà constar que Paterna pertanyia al fur d’Aragó i, per tant, que ell era exempt d’aquella exacció perquè «los richs hòmens, nobles, infançons, cavallers, e hòmens altres en gran multitud del regne d’Aragó, com quasi poques gens hi agués d’altra terra, fon guaayat e conquest lo dit regne de València, e així és notori els dits regnes», a la qual cosa el síndic valencià haurà de replicar incisivament: «Ignora-ho que així sia com és passat, per què no u creu. Atorga emperò que·l dit regne fon pres per lo dit senyor rey e per ajuda general de tots sos sotsmeses.» [12]

El representant de la ciutat situava de bell nou en la seva justa mesura la realitat dual del País Valencià, conquerit per tots els súbdits del rei Jaume i convertit en regne independent però federat als altres socis de la Corona d’Aragó, precisament en base al dualisme de la conquesta. Sense la presència catalana, el regne de València hauria caigut en mans de la noblesa aragonesa: els esdeveniments anteriorment esbossats parlen per ells mateixos. Però sense el contrapunt aragonès, el país, que majoritàriament té una afinitat més gran amb el Principat –des de l’economia a la cultura–, potser hauria estat un regne políticament infeudat, com fou el cas de Mallorca.

L’AFIRMACIÓ DEL PARTICULARISME VALENCIÀ DEL SEGLE XV

Contràriament, la major llibertat d’acció política li permeté –paral·lelament amb el creixement de l’economia tèxtil i comercial, clarament consolidada a les darreries del segle XIV pels entorns de la gran ciutat que ja era la capital [13]– anar adquirint una progressiva consciència personalitzada respecte de la mateixa Catalunya. De «nacionalitària» l’ha qualificada recentment Antoni Ferrando en una suggestiva reflexió sobre la consciència idiomàtica i nacional dels valencians, [14]que troba els primers elements particularitzants en Eiximenis (1383) i Canals (1395), s’accelera amb l’entronització dels Trastàmara al Compromís de Casp i culmina, aprofitant la crisi catalana de mitjan segle XV, en l’esplendor de la València del rei Catòlic, temporal miratge més que no sòlida realitat, desaprofitada per la política «descapitalitzadora» i absolutament rendista que el patriciat urbà dominant –financer de la Corona, abans que creador de riquesa real– dugué llavors a cap. [15]

I, així, la València daurada de la segona meitat del segle XV fou, doncs, el fruit d’una curta conjuntura, més feliç en la florida artística i literària que no en els guanys econòmics i polítics, esterilitzats aquests primers pel fet d’invertirse capitals en empreses expansives nacionalment improductives, i fracassats els segons per no poder trobar un punt de comú acord els diversos regnes de la Corona d’Aragó, el pes específic de la qual dequeia globalment en el conjunt més general de la Monarquia Hispànica creada des de 1479.

Des d’aleshores, el particularisme havia de ser, en conseqüència, encara major, i és curiós de comprovar en aquest sentit com, en 1512 –en el moment en què el regne només envia un síndic a les Corts generals de Montsó, i sense cap delegació de poder per part de la ciutat a causa de la greu situació econòmica que afrontava el país [16]–, la capital s’embolica en una polèmica sobre la qüestió de la precedència política i cancelleresca del regne de València respecte de Catalunya, en la línia iniciada per Pere Belluga en el seu Speculum principum (1441), ja que encara que