Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

[2]M. C. Barceló, P. López Elum i M. Rodrigo Lizondo: «Recensión de los Orígenes del reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista», Hispania, núm. 144 (1980), pp. 204-208.

[3]El temps transcorregut entre l’enllestiment d’aquesta obra i la seva impressió ha suposat que algun títol molt recent no ha estat incorporat al llibre. En honor de la veritat, són molt pocs aquests casos. Amb tot, podem recordar els petits articles de Ramon Ferrer Navarro: «La Repoblación de una comarca alicantina: La serranía de Alcoy»; i «Repoblación de tierras alicantinas por Jaime I», l’un i l’altre a Anales de la Universidad de Alicante, núm. 1 (1982), pp. 9-27, i núm. 2 (1983), pp. 33-48. o el fet de la traducció del llibre de Robert I. Burns: The Crusader Kingdom of Valencia. Reconstruction on a Thirteenth-century frontier, Cambridge, Massachusetts Harvard University Press, 1967, amb el títol: El Reino de Valencia en el siglo XIII. Iglesia y Sociedad, València, Del Cenia al Segura, 1982, 2 vols.

PRIMERA PART VALÈNCIA I LA SEVA HISTÒRIA: LA CONQUESTA EN LA HISTÒRIA. REFLEXIONS PRÈVIES

I. LA CONQUESTA, UNA CONJUNTURA AMB REPERCUSSIONS HISTÒRIQUES

La conquesta de València, gairebé coetània a la de Mallorca, planteja potser més grans problemes. Molts factors han contribuït a convertir-la en una qüestió de primer ordre per a tot historiador, agreujada en l’actualitat pel dissortat apassionament que avui envolta tot allò que fa referència a la nostra terra. Però el conreu de qualsevol disciplina científica obliga a mantenir el cap fred i a intentar d’analitzar les raons d’un procés que, polèmic ja en els moments fulgurants de les gestes militars, ha tingut tan serioses repercussions fins als nostres dies.

DOS PROCESSOS CONQUERIDORS AMB CERTES DIFERÈNCIES: MALLORCA I VALÈNCIA

Per bé que només sigui grosso modo, una comparació amb la precedent empresa de les Balears, que també dugué a cap Jaume I, permet de veure les diferències que l’una i l’altra conquesta –mallorquina i valenciana– van presentar i que contribuïren a configurar –fins a cert punt– una tensió històrica un poc distinta. Ja que, per damunt de les mútues afinitats en base a les tàctiques guerreres utilitzades, [1]l’assentament de la població urbana inicial, segons els esquemes del Repartiment, o el procés colonitzador (lingüístico-català, religiós-cristià i fins i tot econòmico-feudal), aquestes presenten dues dissemblances.

Quant a la primera, hom pot observar un grau diferent en el tracte que els conqueridors mantenen envers els vençuts. Si la conquesta mallorquina es caracteritza per la més gran violència, sense arribar a la formalització de pactes per a la rendició de la capital, i prossegueix la colonització de l’illa amb un procés de genocidi musulmà relativament ràpid, fins al punt que el pes de la població mora decau de manera accelerada; la de València, on abundà més la rendició prèviament acordada que l’expugnació dels castells, contempla un mecanisme colonitzador una mica més suau i, potser és just de dir-ho, lent. Només en 1609-1615, amb l’expulsió dels moriscos, acaba el problema de la inassimilació islàmica, més bruscament resolt abans a Mallorca.

La petitesa de l’illa, no comparable a l’extensió valenciana, la seva situació geogràfica com a «cap de creus», [2]amb la imperiositat del seu control absolut davant la sempre possible ofensiva de la pirateria, la colonització propiciada pels interessos del patriciat comercial català, menys oposat al segle XIII als desigs de la reialesa i més propens a l’obtenció de ràpids guanys econòmics, són factors que possiblement permeteren més densament la repoblació del territori, a base sobretot del potencial humà de Catalunya, doblat per la pèrdua progressiva de l’element musulmà. Aquest sempre podia enrarir la seguretat illenca, substituït –quan calgués– per un contingent cada vegada més elevat d’esclaus, alguns d’ells moros desarrelats, fruit de les ràtzies mallorquines de la baixa Edat Mitjana i sempre més útils en llurs relacions sòcio-econòmiques amb els propietaris que el serf o el vassall medieval.

Al contrari, l’amplitud territorial del País Valencià, difícilment susceptible de ser repoblat d’un cop, [3]la major possibilitat de defensa, des d’Aragó, Catalunya o àdhuc Castella –si calia– malgrat l’ampli litoral que ofereix excel·lents possibilitats a les agressions pirates, i sobretot la composició dual de la població conqueridora –amb nobles aragonesos que basen el seu poder en l’expansió territorial i en la població servil musulmana, la qual ben aviat passaran a defensar destorbant fins i tot les operacions de neteja en els primers anys de l’assentament cristià [4]–, són causes que expliquen millor la ralentització, que no la inexistència, de l’agressió al musulmà. Aquesta, amb tot, es produí i justificà sobradament les rebel·lions islàmiques que esquitxaren, després de la conquesta, els darrers anys del regnat de Jaume I.

La segona dissemblança, la distinta composició de la població conqueridora –a Mallorca i València–, que en les seves fàcies urbana o rural ha pogut condicionar en major o menor grau la relació amb els musulmans sotmesos, planteja des del principi una problemàtica diferent a cada lloc. Mentre que la conquesta de Mallorca és una empresa genuïnament catalana, a la qual els aragonesos no col·laboren, rebecs a tota expansió ultramarina, la de València fou una acció conjunta catalano-aragonesa, per bé que, en els inicis, el regne d’Aragó contemplava el País Valencià com la seva eixida natural al mar.

Tanmateix, després dels primers compassos al nord (Ares i Morella), la direcció, sempre en mans del rei, integra el país cada vegada més a Catalunya, i són Borriana (1233) i València (1238) les fites decisives de la neutralització de l’inicial avantatge aragonès. I és que, al capdavall, la conquesta d’un país àmpliament costaner i urbanitzat, com ara el valencià, aprofitarà més a una puixant economia comercial amb important estructura municipal, com és la catalana, que no a Aragó agropecuari. Més encara quan des de la segona meitat del segle XIII els incipients canvis socials i fins i tot econòmics, que van desembocar en la primera crisi feudal del Tres-cents, assenten les bases del començament de l’anquilosament dels nobles aragonesos, «más aferrados a unas tradiciones que la época no permite mantener ya», expressió molt gràfica per tal com prové d’un historiador tan poc sospitós com l’aragonès gonzález Antón. [5]

EL MALESTAR ARAGONÈS DEL SEGLE XIII DAVANT LA FRUSTRACIÓ DE LES SEVES EXPECTATIVES VALENCIANES

Però la frustració aragonesa en el seu pretès –però no obtingut– monopoli valencià i la crisi político-social de la seva noblesa, ja clarament dibuixada des de mitjan segle XIII, provocaren fortes tensions al regne de València, creació política de Jaume I, nascut de les pressions contraposades dels dos grans grups de població conqueridora –aragonesos i catalans– sense que en un principi el predomini d’uns i altres pogués decantar cap a un costat el pes específic de la nova conquesta. Amb tot, la promulgació en 1240 d’un conjunt de lleis qualificades de «fuero municipal con propósito de hacerlo extensivo a todo el reino» [6]–el Costum– i la seva conversió en Furs en 1251 –amb noves disposicions, entre les quals la més important és la substitució des de 1261 del primitiu caràcter de graciosa concessió reial del Costum pel concepte contractual dels Furs– significaren clarament la «ruptura amb la mentalitat (d’inspiració aragonesa)». [7]

Els Furs de València donaren la batalla a la legislació aragonesa –Fur de Saragossa o Aragó–, de tal manera que les diferències d’aplicació de l’un i l’altre codi a les localitats valencianes, abans i després de 1240, són extraordinàriament eloqüents: entre 1233-1240, de vint-i-tres cartes pobles, setze ho van ser a fur de Saragossa, sis a costums de Lleida, i una segons el dret musulmà, totes a la zona castellonenca; de 1240 a 1276, davant unes quinze cartes pobles a fur d’Aragó, n’hi ha més de trenta a fur de València; de 1276 a 1284, finalment, divuit nous llocs de València accepten els Furs, i s’eixamplen a Castelló, sense comptar en contrapartida amb cap cas aforat a Aragó. És un fet, doncs, el desig de territorialitat del Fur a tot el regne, més favorable al tron que el privilegiat fur d’Aragó. [8]