Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

Però els perills que podia portar l’excés de relativisme tampoc no són admissibles en qualsevol pensament que ha de saber mirar amb bons ulls el passat que l’ha portat fins al seu present i que l’enviarà més enllà, cap a un futur en part desconegut i, per suposat, no controlat. Què difícil és mantenir un equilibri enmig dels nyics i nyacs entre passat, present i, fins i tot, un possible futur que vol endevinar-se! Personalment en aquella presentació vaig defensar l’avenç de la investigació i l’evolució històrica. Faltaria més! Però vaig posar unes condicions per a caminar sobre segur. Creia –i crec– que les noves generacions han de fer-se amb el poder –és la seva obligació–, però han de respectar els temps passats i investigar-los des de nous aspectes. I sobretot no han d’aprofitar-se egoistament d’allò que ja s’havia dit abans. Tampoc han de deixar de citar aportacions investigadores –arXIVístiques incloses– que ja varen fer-se anteriorment i que es pensa que ja ningú recordarà. En tot cas, això s’ho creu tot aquell mediocre i oportunista historiador que sempre existeix. Perquè molt sovint altres varen començar a caminar abans que ell i aquest no se n’adona que serà denunciat finalment.

Si passo de l’alemany goethe al castellà Antonio Machado, potser que tanqui el cercle començat amb aquestes línies. Perquè sempre hi ha camins traçats i els nous rodamons investigadors no deuen abusar dels historiadors que els precedeixen sense esmentar-los com cal, sense respectar la base anterior –més o menys sòlida– que llença als darrers a noves visions en el sentit òptim de la paraula. Perquè, en el sentit pèssim, funambulistes de la paraula s’abonen al plagi dissimulant-lo de vegades, citant l’autor trepitjat en algunes ocasions i en altres citant com a propis materials d’arxius ja investigats i que no els pertanyen. El temps posa tothom en el seu lloc i la mala feina feta per aquests ambiciosos rodamons es veurà a la fi.

El que dic ha passat, passa i passarà en el dissortat i holywoodenc món universitari en el qual vivim. Quan canviaria més d’un batibull si aquests oportunistes –que es mostren fins i tot com manses ovelles quan són llops– pensessin per un moment que ells també moriran i que els seus treballs –per dir-ho d’alguna manera– poden ser víctimes de semblants actuacions en el futur!

Per tot això vull agrair que una editorial de la categoria de les Publicacions de la Universitat de València m’hagi suggerit reeditar el meu llibre de 1984 Jaume I a través de la història. Antoni Furió va insistir en aquesta qüestió i el llibre es recupera així vint-i-cinc anys després de ser publicat. Ara bé, com l’autor encara viu, he mantingut el text original però he afegit tot un estudi posterior en aquesta edició. Així podrà veure’s, sobretot a València, quins fruïts ha donat l’evolució de la història medieval del segle XIII, que no són pocs. Per tot això recomano al lector que es miri aquest llibre amb tot l’afecte. Podrà contemplar les diverses generacions d’historiadors que al llarg dels segles varen qualificar a Jaume I de distintes maneres segons el pensament que imperava en els diferents temps dels cronistes esmentats. I podrà adonar-se’n de l’increment d’estudis –valencians sobretotque ha aportat la investigació jaumina en els darrers trenta anys.

Abans d’acabar aquesta nota vull agrair molt el suggeriment que se m’ha fet perquè així puc protegir el meu Jaume I a través de la història. De fet aquest llibre és un cas gairebé excepcional. Diria que és tota una referència històrica que –valgui l’expressió– no ha creat escola ni en el món català, ni en el mallorquí, per no dir l’aragonès sempre més allunyat de Jaume I. Penso que si aquest model valencià s’hagués aplicat a cronistes i historiadors catalans i mallorquins, el resultat no hagués estat molt diferent malgrat les matisacions que ben segur s’haguessin fet al llegir les visions d’aquests.

Dit tot això, crec que el lector ha de començar a endinsar-se en aquest llibre sobre Jaume I, i al final podrà veure els avenços que hi ha hagut en la historiografia sobre l’època del Conqueridor.

INTRODUCCIÓ

Crec que el lector que pensa arribar fins a la fi del llibre amb què ara s’enfronta es mereix, si mes no, un petit aclariment del perquè d’aquesta obra, ja que els estímuls per a la realització d’un estudi poden ser molt diversos i de vegades no necessàriament responen a una planificació deliberada. Pot ser que mecanismes una mica fortuïts hagen catalitzat aquesta vegada el meu treball.

Tenia escrita de prou temps enrere la síntesi de la Conquesta de Jaume I i vaig pensar de publicar-la inicialment a manera d’article per a la revista L’Espill. El seu editor, Eliseu Climent, que tingué una conversa amb mi en aquest sentit, em féu llavors una contraoferta més temptadora: l’estudi –pensava ell– podia unir-se, com un número independent més, als petits treballs de la seva nova col·lecció «Quaderns 3 i 4», de creació recent. Hi accedí encantat, però li vaig indicar la necessitat que la dita síntesi fos precedida d’un curt pròleg, que faria jo mateix, per tal d’aconseguir una clara finalitat: no introduir tot d’un cop i bruscament el lector en el centre del tema de la Conquesta, sinó conduirlo envers aquella a través d’unes reflexions prèvies, evidentment molt breus, sobre la historiografia multisecular que grosso modo ha tractat d’aquesta qüestió, amb la condició de poder comparar-la amb la problemàtica dels nostres historiadors d’avui.

No podia ni sospitar, en aquella amena xerrada, que el meu curt pròleg havia d’ultrapassar les tres-centes pàgines mecanografiades amb més de cinccentes denses notes a peu de pàgina. Això s’esdevé de vegades quan l’historiador, que ha intuït un nou camí, a les primeres esbrollades historiogràfiques veu acomplerta amb escreix la seva idea inicial, la qual cosa l’obliga a un replantejament del projecte, i aquest projecte ateny així una envergadura insospitada. En aquesta ocasió em tocà a mi de carregar amb l’esforç, però també amb la il·lusió, d’una cosa nova que no m’havia plantejat al principi amb rigorosa precisió. Per aquest motiu, al poc temps, en una nova entrevista amb Eliseu Climent, les idees començaren a prendre un altre to. Havia d’abandonar, amb el seu beneplàcit d’editor, la publicació del meu petit treball a la col·lecció «Quaderns 3 i 4», i substituir-la per una obra molt més ambiciosa, la que el lector té entre les mans.

Així, tot mantenint l’oferta inicial de la síntesi de la conquesta –la qual queda reduïda ara a la part tercera–, aquell pròleg és en realitat la base d’aquest llibre: la història de la historiografia sobre la Conquesta de Jaume I, que he intentat fer el més exhaustiva possible, tot sabent de bestreta que aquest concepte és gairebé impossible d’aconseguir totalment, alhora que he tractat, amb tots els mitjans de què disposava, que el treball no fos una mera ostentació bibliogràfica, tan erudita com estèril, sinó que tingués un contingut més ampli a través del qual anar analitzant les molt diverses facetes que al llarg dels segles es van acumular sobre el nostre Conqueridor i sobre la seva època, fita sempre indiscutida en tota la nostra història. Perquè hi ha una cosa que és ben comuna entre els historiadors valencians de tots els temps, independentment del color de les ideologies: l’amor per Jaume I, considerat sempre com el punt de partença en el procés d’integració de València a l’Europa occidental. Ningú, en cap moment, no ha fet gala d’atacar el rei Conqueridor i fins i tot les indubtables defallences, que a nivell de l’estreta moral cristiana dels cronistes eclesiàstics podien ser clars pal·liatius en el procés d’exalçament del rei, foren assuavides, quan no desvirtuades o àdhuc omeses, en les narracions que aquells li dedicaven.