Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

en la qual –cosa– jamés en negunes corts se ha donat sentència expressa, bé que tacite s’és declarat en favor de aquest regne perquè en totes les preposicions de les corts generals, senyaladament en la cort darrerament celebrada en aqueixa vila [s’hi refereix a les de Montsó de 1510] sa Magestat l’orde de la proposició tostemps ha proposat lo regne de València al condat de Barcelona e en totes los privilegis e gràcies que ixen de la Cort e passen per cancelleria tostemps està primer nomenat lo regne de València quel contat de Barcelona, [17]

al·lusió quasibé despreciativa per a una entitat política que té una categoria molt superior: la de Principat.

L’OFENSIVA DE L’AUTORITARISME MONÀRQUIC I LA IMPOSSIBLE POLÍTICA D’UNITAT SOTA ELS ÀUSTRIES

La monarquia autoritària, que havia fet una gran passa en la gestió política del Reis Catòlics, i que iniciava un procés ascendent amb el cesarisme de Carles V, a la recerca de l’Estat modern subordinador dels mosaics medievals, havia de ser la gran beneficiària d’aquestes discòrdies bizantines, ja que mai, tot al llarg de l’Edat Moderna –segles XVI i XVII–, va haver-hi un període de sincronització política entre els diversos regnes que formaven la Corona d’Aragó. (Si bé és veritat que tampoc no n’hi havia hagut durant l’època medieval.) I menys encara entre aquells i la resta de pobles peninsulars. Considerem-ne uns exemples. [18]Així, el fracàs de les Comunitats a Castella, després de la derrota de Villalar l’abril de 1521, facilità encara més el triomf sobre unes germanies, només incipients a Catalunya, més importants a València i radicals a Mallorca, però sense arribar-s’hi a crear una formació comuna davant la reialesa. [19]

Tampoc la crisi de la població morisca, que en gran mesura condicionà encara en el XVI la reacció contrareformista de Felip II, al llarg de tota la franja mediterrània peninsular, i accelerà en alguns llocs la problemàtica del viratge de 1568, encunyat per Reglà, va tenir-hi repercussions simultànies, i fou més primerenca a granada (fora de la Corona d’Aragó) que no a València, Aragó o Catalunya. Evidentment, l’abundant població morisca dels dos primers països i el seu emplaçament al litoral contrastava amb el menor impacte numèric d’aquests darrers, mancat de costes, d’altra banda, a Aragó. [20]

Per això l’expulsió (1609-1615) havia d’afectar molt més decisivament el País Valencià que no Catalunya, la qual cosa explica, anys després, la menor reacció del primer, respecte del segon, en la conjuntura de la Unió d’Armes de 1626. Després, València, encara que registre algunes alteracions el 1647 i 1648, incloses les Corts de 1645, coadjuvarà amb Mallorca, gràcies al lliurament de lleves, a la repressió de l’alçament català de 1640. En tot cas, i deixant de banda el precedent social que, de cara al conflicte civil de començament del segle XVIII, significà a València la segona Germania de 1693 sota el neoforalisme de Carles II, només a partir de 1705 es veié certa unitat d’acció catalano-valenciana dins del context de la guerra de Successió a favor de l’arxiduc Carles.

Però sempre, en els moments més àlgids, la solució contrària als desigs de la ciutat de València i del seu dens entorn marítimo-comercial s’estructura partint de les terres centrals de l’interior, antany repoblades pels aragonesos del segle XIII. Siguin les operacions antiagermanades, siguin les de la guerra de Successió, per les fronteres de l’interior, i encara aprofitant la menor resistència que aquestes oferien a l’element estrany al país, s’hi cola la victòria de la monarquia autoritària i de l’absolutisme, interessadament identificada amb el més dòcil dret públic castellà.

ELS SEGLES DE LA CENTRALITZACIÓ DE L’ESTAT: ELS COSTOSÍSSIMS ESFORÇOS PER LA RECUPERACIÓ HISTÒRICA VALENCIANA

La centralització amb els decrets de Nova Planta semblà eliminar aquesta polèmica, tot decantant-se a favor dels interessos nobiliaris i territorials, doblats del castellanisme jurídic i lingüístic del nou Estat. Però la problemàtica del dualisme persistí soterrada, incapaces, tant les febles protestes polítiques –per exemple les dels jurats Lluís Blanquer i Josep ortí– com la més puixant Il·lustració cultural, de fer alguna cosa més que un gest testimonial o historiogràfic.

Només durant el segle XIX, i després de ser superats els primers anys de l’enderrocament de l’absolutisme monàrquic, que coincidiren en alguns casos amb un reverdiment foralista en línia quasi tradicionalista, la Renaixença es preocupà des de mitjan centúria pels problemes fins ací esbossats, però només en el marc històric, i fins i tot positivista, de fets que s’havien esdevingut en el passat més o menys immediat però que no afectaven llavors la realitat política de la Restauració. Ja que, com se sap, a diferència de la Renaixença a Catalunya, la valenciana, amb un suport sòcio-econòmic de la burgesia agrària desamortitzadora, no es polititzà en sentit autonomista.

Hom hagué d’esperar els primers anys del nostre segle per tal que, propulsats pel grup València Nova, s’hi iniciessin els primers símptomes d’un valencianisme polític –Assemblea Regionalista Valenciana de 1907–, certament connectats amb el català però amb l’oposició dels partits polítics majoritaris: conservador i blasquista. A més a més, la Llei de Bases Aranzelàries, d’un any abans, havia enfrontat els interessos lliurecanvistes de l’agricultura d’exportació del país, encapçalats per la Federació Agrària de Llevant i superiors als dels industrials, encara menys rellevants, als grups proteccionistes barcelonins. Per això la gran Exposició Regional de 1909 no esdevingué un canal autonòmic i vingué a representar l’eclosió pública de la burgesia agrària, la qual dominà encara durant anys el mapa polític del País Valencià, malgrat el creixement, fins als anys trenta, de grups autonomistes, precedents d’aquells que, en la conjuntura de la República espanyola i la guerra civil, arribarien a plantejar avantprojectes d’Estatut.

Amb totes les excepcions que cal realitzar-hi –i més si es tracta d’història recent–, el vell plet entre els interessos agràrio-feudals i marítimo-comercials (excessivament esquemàtic, si es vol, però no per això menys operatiu), que arrancava de la Conquesta, en la tesi dualista del professor Reglà, [21]semblava revifar al nostre segle en la pugna burgesia agrària o industrial, lliurecanvista o proteccionista, més o menys autonomista i amb matisos distints per a les seves relacions amb Madrid o Barcelona.

[1]Per a un coneixement del procediment bèl·lic emprat per Jaume I, vegeu Robert I. Burns, S. J.: «How to end a Crusade: Techniques for making peace in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencia», Military affairs, Departament d’Història de l’American Military Institute, Universitat de l’Estat de Kansas, 1971, vol. XXXV, núm. 4, pp. 142-148.

[2]L’expressió en la Crónica de Pere Marsili en edició de Josep Maria Quadrado, Palma de Mallorca, 1850. El text és citat per Àlvar Santamaria al seu important treball sobre la conquesta de Mallorca «La expansión político-militar de la Corona de Aragón bajo la dirección de Jaime I: Baleares», dins Jaime I y su época. X Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Saragossa, Institución «Fernando el Católico», 1979, pp. 93-146.

[3]Tal i com reconeix el mateix rei quan indica ja ben tard, en 1270, que per tal de consolidar la Conquesta caldria almenys uns 100.000 pobladors cristians, «e no trobara que en tot lo Regne de València age poblat de Christians oltra XXX milia hòmens». (Antoni de Capmany: Memorias históricas sobre la marina, comercio y Artes de la antigua ciudad de Barcelona, Madrid, 1779, vol. II, p. 35). Amb aquesta citació no pretenc de caure en l’error que el professor Ubieto s’ha afanyat a assenyalar per tal d’acusar de «falta de oficio» tots els historiadors valencians que han cultivat l’Edat Mitjana. Acusació molt més lamentable per tal com utilitza fora de text una idea, que d’altra banda no es relaciona amb aquest tema, del meu mestre, el professor Reglà. Tot i sabent que el coneixedor de l’obra de Reglà no necessita d’aclariments, he d’afegir que el professor Reglà mai no féu desqualificacions dels historiadors que l’havien precedit, i menys encara dels valencians. Per això la utilització d’aquesta expressió de Reglà (la qual, pel fet de no ser ressenyada amb nota a peu de pàgina al llibre d’Ubieto, sembla obeir més en Reglà al llenguatge col·loquial de col·legues que a l’escrit) em sembla, si més no, desafortunada, ja que pel context fa la impressió que, amb el suport de l’autoritat de Reglà, s’hi fa un atac a la historiografia valenciana en un llibre que, tal i com assenyalo reiteradament, té a la base unes premisses anticatalanes molt definides. Si d’Ubieto podem extraure aquesta impressió, per bé que l’ús de l’expressió hi sigui emmarcada en un to ambigu, en Simó Santonja, fidel seguidor d’Ubieto llevat dels atacs a Jaume I, la frase hi és aprofitada per tal de rebatre Bofarull i els treballs que sobre el Repartiment féu aquell arXIVer. Trist destí el de l’expressió del professor Reglà, utilitzada en una historiografia declaradament hostil al Principat. (Vegeu Antonio Ubieto Arteta: Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su Reconquista, València, 1977, vol. I, p. 9, i Vicente L. Simó Santonja: Jaime I, rey de Valencia, València, 1976, p. 188.)