Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

[4]Jerónimo Zurita: Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, Institución «Fernando el Católico» (CSIC), 1976, vol. I, llibre III, cap. I, «De la rebelión de los moros del reino de Valencia con su caudillo Alazdrach». Tal i com el gran historiador aragonès indica, «A esta determinación –la de expulsió dels moros del regne– resistían los ricos hombres y caballeros que tenían vasallos en aquel reino porque era en gran disminución de sus rentas del interés que tenían estando en poder de los moros» (p. 575).

[5]Luis gonzález Antón: Las Uniones aragonesas y las Cortes del Reino (1283-1301), Saragossa, CSIC, 1975, vol. I, p. 15.

[6]Roc Chabàs: Génesis del derecho foral de Valencia, València, 1902, p. 17.

[7]Germà Colon i Arcadi garcia: Furs de València, vol. I, Barcelona, 1970, introducció, p. 48.

[8]Miguel Gual Camarena: «Contribución al estudio de la territorialidad de los fueros de Valencia», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón (Saragossa), vol. III (19471948).

[9]Una detallada i, sobretot, equànime anàlisi de tota aquesta problemàtica, a Luis gonzález Antón: Las uniones aragonesas y las Cortes del Reino (1283-1301), pp. 13-37; 87101; 175-178; 455-461; 504-507.

[10]Sílvia Romeu Alfaro: «Los fueros de Valencia y los fueros de Aragón: Jurisdicción Alfonsina», Anuario de Historia del Derecho Español (Madrid) (1972). I amb tot cal assenyalar que fins al segle XVII encara hi ha reductes a fur d’Aragó, els quals són cancel·lats a les Corts de 1626. (Vegeu aquest mateix treball, pp. 105-106.)

[11]Mateu Rodrigo Lizondo: «La Unión valenciana y sus protagonistas», Ligarzas (València), VII (1975), p. 159.

[12]Arxiu Municipal de València (AMV). Processos, vv/4, f. 13 v. Dec aquest text a l’amable generositat del professor Mateu Rodrigo, el qual poseeix l’estudi de tot el procés, encara inèdit.

[13]Conclusions que es desprenen de l’interessant estudi del professor Agustí Rubio Vela: «Ideologia burgesa i progrés material a la València del Trescents», L’Espill (València), núm. 9 (1981), pp. 11-38.

[14]Antoni Ferrando Francés: Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, Universitat de València, Institut de Ciències de l’Educació-Institut de Filologia Valenciana, 1980.

[15]Vegeu el meu llibre València en la crisi del segle XV, Barcelona, Edicions 62, 1976.

[16]A l’«Estudio preliminar» que vaig fer a les Cortes del reinado de Fernando el Católico, vaig explicar les causes, al meu parer, de la no assistència dels valencians a les Corts de Montsó de 1512, València, 1972, pp. XVII i XXXI-XXXII.

[17]AMV Lletres Missives, Reg. g3 38, f. 68 r-v. D’altra banda l’argumentació és poc sòlida perquè, en la precedència cancelleresca, fins i tot Sicília i Sardenya arribaren a anteposar-se a Barcelona –per qüestions de rang en titulació–, però és evident que això no impedí que l’una i l’altra illa fossen conquestes de la Corona d’Aragó i estiguessen governades –i gairebé subordinades– als súbdits metropolitans.

[18]El caràcter, a partir d’ací, deliberadament menys detallat en la narració històrica justifica l’absència d’un aparell crític més conegut de tots. Hom ha de tenir en compte que només tracte ara d’emmarcar en pocs trets el gran fresc de la història moderna i contemporània del País Valencià. No descarte més endavant de realitzar incursions i algunes matisacions en aquesta temàtica, i llavors la descripció serà més precisa i la bibliografia més detallada. Hi faig una excepció, no obstant això, amb treballs inèdits, uns altres de difícilment defugibles, o encara algun de molt recent i, doncs, de difusió a hores d’ara escassa.

[19]És de gran interès la revisió que recentment la professora Eulàlia Duran ha fet de les germanies, sobretot per l’estudi comparatiu entre les valencianes i les mallorquines, realitzat per primera vegada, i pel descobriment d’unes «Germanies» a Catalunya, encara que en un estadi d’evolució inferior. Eulàlia Duran: Les Germanies als Països Catalans, Barcelona, Curial, 1982.

[20]Conclusions d’un treball de l’autor d’aquestes línies, amb el títol: «La problemática del cambio político en la España de Felipe II. Puntualizaciones sobre su cronología», Hispania (Madrid), núm. 146 (1980), pp. 529-576.

[21]Joan Reglà: «El dualismo en Valencia y sus desequilibrios», Saitabi (València), XVII (1967). I també Aproximació a la història del País Valencià, València, 1968. La tesi, els orígens de la qual se situaven en la repoblació aragonesa de l’interior i la catalana del litoral, encara que susceptible de ser matisada (compareu el meu article: «En torno a la sugestiva tesis de Juan Reglà: “El dualismo en Valencia y sus desequilibrios”», Boletín de la Real Academia de la Historia (Madrid), vol. CLXXIV, quadern I (1977), pp. 141-170), encara té vigència en un leit motiv més econòmic que no nacional (visió sòcio-econòmica agràriofeudal versus patriciat urbà-«burguesía», amb perspectiva artesano-comercial), malgrat el temps investigador transcorregut i les obres històriques que han anat publicant-se després.

SEGONA PART VALÈNCIA I LA SEVA HISTÒRIA: LA HISTÒRIA EN LA CONQUESTA JAUMINA

JAUME I, UN REI PER A LA HISTÒRIA

Com que la conquesta del País Valencià ha deixat importants petges històriques fins als nostres dies, la història ha tractat, al llarg dels segles, d’aquest problema i, sobretot, del seu gran gestor que fou Jaume I, ja que, per norma, història i historiografia van estretament lligades. Permeteu-me que en relació amb això aporti ara unes notes que, en comparació amb allò que hauria de ser, potser apareixeran una mica girbades, encara que tingui la disculpa de no haver estat plantejades així, amb anterioritat. Vull referir-me concretament a l’enfocament que la figura –i, si és possible, també l’obra– del rei Jaume ha tingut amb el pas del temps, des de la seva època a la nostra.

La feina, que seria ben reveladora si l’arreplega bibliogràfica es feia en cada un dels regnes, comtats i senyorius que li pertocà de governar, resta restringida ací, des dels seus orígens, a l’aportació valenciana, amb algunes excepcions en favor d’aquells treballs que, des d’unes altres òptiques nacionals, han contribuït a completar o, fins i tot, recentment, a «enrarir» la figura i el període del Conqueridor. I aquesta concreció a la historiografia valenciana proporciona a les notes que segueixen a continuació el seu caràcter poc rellevant per dos motius. Primer, perquè en contra d’allò que a simple vista hom podria pensar, la figura, i encara l’obra, del rei als segles anteriors han estat contemplades en general més sota certs trets tòpics, com si d’un passat totalment mort es tractés, que no estudiades amb la finalitat de comprendre, des de l’interès de les coses que han estat, la seva actualitat en el nostre present, tal i com els darrers corrents bibliogràfics entenen avui la història. El segon perquè la historiografia valenciana, en el passat, no abunda precisament en cròniques i publicacions sobre la pròpia història.

II L’ÈPOCA FORAL I JAUME I

JAUME I A LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES

Amb tot, sí que es pot plantejar un esquema de treball partint inicialment de les cròniques catalanes [1]coetànies o una mica posteriors al moment de la Conquesta. Com era d’esperar, aquestes cròniques emeten un judici favorable a la figura de Jaume I i, en qualsevol dels casos i tot i essent autobiogràfica, és, paradoxalment, [2]la mateixa crònica del rei –el Libre dels feyts– la més objectiva en les afirmacions.

Per bé que algun historiador recent ha tractat d’invalidar la crònica del monarca, aquesta es revela molt útil per tal d’entendre els successos que s’hi esdevenen, i encara que en ocasions puga –com hom diu vulgarment– agranar cap a casa, la ingenuïtat, o més aviat senzillesa del rei, ens presenta una personalitat capaç d’accions heroiques però també de moments de tendresa, al costat de pensaments fins i tot cruels. [3]En el fons, la crònica és reflex fidel de l’època i de l’home que la viu: religiós, però pecador; bondadós, però iracund; afable, però cruel. I en aquesta senzilla complexitat d’un rei medieval, que a més a més encara es debat per afirmar el seu incipient poder al si d’uns regnes massa dominats encara pels seus barons feudals, és la manera com cal entendre la crònica i l’home, en la globalitat de la seva problemàtica, tal i com ho ha fet Robert I. Burns, [4]i no des de posicions unilaterals en base al resultat de la seva gestió en cada un dels regnes, ja que, fins i tot des d’aquest angle, pot passar que tampoc no s’afirmen coincidències de criteris. [5]