Ernest Belenguer - Jaume I a través de la història

Però després de Diago la historiografia sobre Jaume I pateix una gran parada, sense que l’interés directe i seriós per la figura del monarca es renove fins al segle XIX, pel cap baix. De moment, i pel que fa al Sis-cents, aquesta absència difícilment resta pal·liada. Sens dubte no ho aconseguiran els barroers projectes de santificar el rei en 1633 que ja he esmentat anteriorment. [58]Ni tampoc ho faran les esplèndides festes que la ciutat de València dedica a la seva memòria en el quart centenari de la conquesta, seguint un inveterat costum que arranca de 1338. Perquè, a més que el petit llibre (que per encàrrec dels jurats redacta en aquella ocasió Marc Antoni ortí per tal de commemorar la fastuositat de l’esdeveniment) apareix en castellà [59](i això no és una fidelitat a la tradició històrica de València), el segle quart de la conquesta té un cert valor distint a qualsevol altre d’anterior. Per descomptat, com a les commemoracions prèvies (i ortí recorda les de 1338, 1438 i 1538, aquesta darrera celebrada per Beuter), l’«ínclito Rey Conquistador don Iayme» ha estat l’instrument de l’alliberament del jou musulmà, però només en aquest any la glòria és encara més gran per «ser el primero de los que se celebraran despues que la Magestad de Filipe Tercero, padre y predecessor de Filipo Quarto el grande, que felizmente reyna, acabo de extirpar la diabólica semilla que en estos Reynos avía quedado del tiempo de la conquista, con la expulsión general del ano 1609». [60]En una paraula, l’efemèrides, més que no una evocació de Jaume, va dirigida cap a la politització interessada a favor de la dinastia regnant per part d’un autor que escriu a les ordres de les autoritats del moment i mirant la monarquia, la qual cosa proporciona una dada més per tal d’explicar la «normalitat» de la castellanització lingüística en els anys en què la pressió política d’olivares assoleix el punt més elevat.

Pitjor encara, si és possible, és la memòria del rei Jaume a la segona meitat del segle, passada ja la fastuositat indicada i amb les dificultats de tota mena per què travessa la reialesa i el país. Els indicis historiogràfics que a simple vista coneixem així ho testimonien, ja que considere que no omplin el buit ni l’actualització, amb nova redacció en 1656, de l’arbre genealògic dels reis de València, en el sumari dels quals hom qualifica Jaume de «venturós conquistador», segurament obra de Matheu i Sanz, [61]ni la notícia d’un sorprenent manuscrit que redactà el mateix autor traduint del català al castellà el Libre dels feyts (la qual cosa semblaria absurda sense considerar els precedents ja coneguts), [62]ni de bon tros els seus estudis jurídics, en absolut centrats en Jaume I i que, si bé són enormement interessants, des de la praxi institucional, [63]també posen en relleu la necessitat de llur coneixement, en l’època de tot un neoforalisme que no contemplà, tanmateix, cap convocatòria de Corts i sí moltes concessions de serveis fora d’aquelles. [64]

Més encara, la decadència d’aquests anys facilita des de la predicació de sermons barroquitzants, que commemoren la Conquesta i glossen el rei amb les més extremades hipèrboles, [65]fins a la confecció de falsificacions com ara la de Les trobes que escrigué Mossèn Jaume Febrer dels linajes dels Nobles de la Ciutat y Regne de València, que hom pretenia fer creure que dataven del temps de la Conquesta (la qual cosa seria de qualssevol de les maneres una dada més de l’interès del XVII per l’època de Jaume I, de no ser per la falsedat d’aquestes «trobes»). En realitat, les Trobes són atribuïdes, sense afirmació categòrica, a onofre Esquerdo, o algun altre personatge de la darreria dels Sis-cents. [66]

[1]Són fonamentalment les de Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner, ja que la de Pere el Cerimoniós no aborda la qüestió. No obstant el fet que no són obres d’autors valencians en el sentit d’haver nascut al País Valencià, el caràcter de cap de les maneres particularitzant de les terres valencianes respecte de Catalunya al llarg del segle XIII i primers anys del XIV (temps en què els funcionaris de la monarquia exerceixen les seves missions sense cap trava arreu de la Corona d’Aragó, i molt més entre Catalunya, València i Mallorca), el fet de ser un dels seus autors el rei Conqueridor, comú a tots els seus regnes i d’especial significació a València i Mallorca, i els altres dos tenir una excepcional relació i contactes amb el regne de València (probablement Bernat Desclot, identificat com Bernat Escrivà, fou durant anys escrivà de la cúria de Gandia; Ramon Muntaner es casà a València i arribà a posseir una alqueria a Xirivella on començà de redactar la crònica i exercí, finalment, el càrrec de jurat de la ciutat de València), i sobretot l’enorme riquesa que de notícies sobre València hi aporten, més certament a la de Jaume I que no a les de Desclot i Muntaner, justifiquen a bastament la inclusió d’aquestes grans cròniques medievals, l’edició i estudi preliminar de les quals es troben a Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III. Les quatre grans cròniques (revisió del text, pròlegs i notes per Ferran Soldevila, Barcelona, 1971).

[2]Com és ben sabut, és normal que tota mena de memòries siguen d’alguna manera manegades. Açò, a més a més d’uns altres factors que més avall es comenten, ha condicionat els judicis fortament negatius del professor Ubieto contra el Libre dels feyts al seu llibre Origenes del Reino de Valencia ja citat. Tanmateix, un pregon coneixement de la personalitat de Jaume I, tal i com el posseeix Robert I. Burns, invalida aquestes opinions. (Vegeu en aquest sentit les primeres pàgines de l’apartat «Els problemes al voltant de la Conquesta. L’estat de la qüestió», d’aquest mateix llibre.)

[3]Per més fart que estigués Jaume I del seu fill bastard Ferran Sànchez de Castro, el qual remenava tothora les aigües de la revoltosa noblesa aragonesa, no deixen de ser molt dures les frases que pronuncia en conèixer la seva mort a mans de l’infant Pere: «a nós plac-nos molt quan ho haguem oït». Crònica del rei Jaume I el Conqueridor, dins Les quatre grans cròniques, op. cit., paràgraf 550, p. 186.

[4]Robert i. Burns, S. J.: «The spiritual life of James the Conqueror King of Aragon-Catalonia, 1208-1276. Portrait and self-portrait», The Catòlic Historical Review, vol. lxii, núm. 1 (gener, 1976). Traducció catalana «La vida espiritual de Jaume el Conquistador», dins Jaume I i els valencians del segle xiii, València, E. Climent Editor, 1981, pp. 3-49.

[5]Això explicaria el fet que normalment la figura de Jaume I sigui ben vista per historiadors catalans i valencians, mentre que els aragonesos hi serven certa coïssor i el fan responsable d’una política antiaragonesa. Amb tot, fins i tot en aquests historiadors hi ha grans diferències, entre Giménez Soler i Ubieto, clarament hostils, i l’objectivitat de Zurita, o, als nostres dies, González Antón. Més endavant són analitzades les obres de cada un d’aquests historiadors, i el lloc historiogràfic en què les situo tot remetent el lector a aquells passatges.

[6]Amb tot, evidentment són menys que els 95 dedicats al regnat de Pere el Gran, 93 dels quals abracen els esdeveniments de quatre anys (1281-1285), cosa que revela l’enorme detallisme a què descendeix Desclot amb el seu biografiat. (Vegeu Llibre del Rei en Pere, dins Les quatre grans cròniques, op. cit.)

[7]Segons la tesi de Miquel Coll i Alentorn (Bernat Desclot, Crònica, a cura de Miquel Coll i Alentorn, a «Els nostres clàssics», Barcelona, 1949-1951), acceptada per Soldevila, Bernat Desclot, identificat com Bernat Escrivà, s’estigué ja des dels deu o quinze anys a València i Xàtiva, conegué la llengua dels musulmans i durant anys fou escrivà dc la cúria de Gandia. I tot i no ser definitiva la seva hipòtesi d’una família catalana que en gran part emigrà al País Valencià i hi tingué àmplies connexions, sembla més que probable. La tesi de Coll i Alentorn es pot trobar resumida a la conferència que pronuncià l’autor a la seu de Lo Rat-Penat el 21 de juny de 1959. (M. Coll i Alentorn: «El cronista Desclot i el Regne de València», Publicacions dels cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat-Penat, núm. 8, València, 1959.) Més problemes plantegen les disquisicions del professor Ubieto respecte de la identitat d’un Desclot que es manté encara entre els interrogants per les escasses notícies que ell ens en donà a la Crònica. (Vegeu Antonio Ubieto Arteta, «Un historiador valenciano recuperado: Bernat Desclot», dins Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su Reconquista, Saragossa, 1979, vol. II, pp. 227-241).