Varios autores - Pensar històricament

Fa uns dies, Reyes Mate ens explicava que en les societats cristianes de l’Antic Règim era el sentit de la culpabilitat el que, arribat el cas, brollava de la consciència col·lectiva i mobilitzava les persones. I afegia que en les nostres societats, laiques i democràtiques, el substitut d’aquest sentiment és el sentit de la responsabilitat. [21]La idea és interessant, però no acabo d’estar segur de la plena validesa de la distinció pels temps històrics. Fa uns mesos explicava a classe com Carlemany va legislar i mobilitzar forces per combatre les fams del seu temps. Com és lògic, ens vam preguntar per què ho feia. La resposta podria ser el sentit de la culpabilitat, és clar, perquè l’embolcall religiós ho cobria tot, però, dins d’aquest embolcall, ens preguntàvem si no hi podia haver un sentit de la responsabilitat, com exigència moral i social, a més de religiosa, que obligués el governant a vetllar perquè la gent no morís de gana. Em fa l’efecte que, acostumats a observar la història humana des de l’òptica del domini i l’explotació, oblidem preguntar-nos sobre el sentit de la responsabilitat. Identifiquem el poder amb el diable, com feien els anarquistes, oblidant que els antics ja diferenciaven entre potestas i auctoritas.

En la passada legislatura es va obrir un debat entorn de l’ensenyament de valors morals a l’escola. La posició oficial de la jerarquia de l’Església a Espanya és que aquesta esfera li pertany, i que s’ha d’impartir per docents seleccionats per ella en el marc de l’assignatura de religió. La posició del Govern socialista és que la moral no és monopoli de ningú i que l’Estat té el dret i el deure d’educar els ciutadans en la moral pública, els valors de la democràcia i els drets humans: els continguts de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, a la qual la jerarquia catòlica s’oposa. Em sembla que els historiadors no hem contribuït al debat. Hauríem d’haver fet costat a la posició del Govern i, després, reivindicar l’ensenyament de cultura religiosa, sense control de l’Església. I això per dues raons: primer, no volem que els nostres estudiants naveguin per l’oceà de la ignorància. I segon, volem ciutadans que, tant si comparteixen com si no els valors religiosos, els respectin. Però això només ho aconseguirem (al marge de quina sigui l’actitud de la jerarquia de l’Església) si els expliquem que valors com els de la igualtat, la llibertat i la fraternitat no van sortir per obra de màgia de la ment de filòsofs i revolucionaris del segle XVIII, sinó que al darrere hi havia una llarga llista de pensadors, alguns dels quals eren precisament clergues cristians. Poso per cas Joan de París i Marsili de Pàdua. Aquesta seria una manera d’ajudar a superar ancestrals i caïnites divisions.

DARRERS CONSELLS

Per acabar, uns consells breus d’un monjo agnòstic que sovint no compleix el que predica:

No sigueu víctimes del servilisme del treball. Cal aturar-se i descansar. La historiadora i amiga Eva Serra em va dir un dia: no em vull morir sense haver llegit Goethe. Doncs això!

No vulgueu córrer massa, serieu foc d’encenalls.

Practiqueu el diàleg, el millor per a la recerca de la veritat.

Estigueu orgullosos de la vostra feina. En ella hi ha una exigència ètica radical de solidaritat amb els qui ens han precedit i de rebel·lia contra la indignitat de l’oblit, que és la mort.

Construïu la memòria del poble per seguir existint, i per defensar-nos de les versions i representacions que en fan els altres.

Sapigueu que mai no tenim la darrera paraula. Tot el que construïm és provisional. Tingueu, per tant, humilitat intel·lectual, cosa poc freqüent en el gremi.

Una darrera anècdota sobre aquesta virtut. Una vegada vaig coincidir amb un famós historiador en un col·loqui. El monjo coordinador de la trobada, molt murri, li va dir «senyor X, he buscat la seva biografia a Internet i estic meravellat de la seva enorme producció, però encara més del fet que vostè té amics a tort i a dret, a dreta i esquerra». En el sopar em va semblar entendre com ho aconseguia: se situava per sobre del bé i del mal, i per ferho eliminava les diferències ètiques. Entre altres meravelles, va dir: «els espartaquistes van acabar militant a les files de la Secció d’Assalt del Partit Nazi alemany, i els membres de la CNT, en el Sindicat Vertical franquista».

«Home», vaig objectar, «em sembla que tots, tots, no, un bon grapat van morir per les seves idees». No li va fer efecte: ell ja els havia igualat. És clar que només enganyava els que volien ser enganyats.

[1]Se’n conserva una còpia entre les lletres de Gerbert d’Orlhac, que aleshores era secretari d’Hug Capet.

[2]Gaston Wiet, «Le Traité des famines de Maqrizi», Journal of the Economic and Social History of the Orient, 5, 1962, pp. 1-90.

[3]Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric. Dietari 2004-2005, Barcelona, Proa, 2007, p. 208.

[4]Edward H. Carr, ¿Qué es la historia?, Barcelona, Seix Barral, 1967.

[5]Ídem, p. 106.

[6]Prenc la idea de Garcia-Oliver, op. cit., p. 202.

[7]Maurice Berthe, Famines et épidémies dans les campagnes navarraises à la fi n du Moyen Age, París, SFIED, 1984, 2 vols.

[8]Mike Davis, Los holocaustos de la era victoriana tardía, València, Publicacions de la Universitat de València, 2006. Agraeixo a Enric Ucelay que em suggerís la lectura d’aquesta obra.

[9]Teresa Segura i Atle Rostad, al curs d’història de la fam.

[10]Pierre Vilar, «Réflexions sur la crise de l’ancien type. Inégalité des récoltes et sousdéveloppement», dins Conjoncture économique, structures sociales. Hommage à Ernest Labrousse, París-La Haia, Mouton, 1974, pp. 37-58.

[11]Sylvie Brunel, Famines et politique, París, Presses de Sciences Politiques, 2002. El meu punt de vista és diferent del de Sylvie Brunel. Penso que la major part de les fams del segle XX són conseqüència de la pobresa, la qual té causes estructurals que reposen en la política econòmica mundial on la ideologia hi juga un paper important.

[12]Jasper Becker, Hungry Ghosts. Mao’s secret famine, Nova York, The Free Press, 1996.

[13]Miron Dolot, Les affamés. L’holocauste masqué. Ukraine 1929-1933, París, Éditions Ramsay, 1986.

[14]Enguany, Laura Orlandini, estudiant del curs d’història de la fam, ha desenvolupat aquest tema a través de les memòries del revolucionari Victor Serge, que va estar a Rússia en els anys vint.

[15]Jean Suret-Canale/Marie-Françoise Durand, Comprendre la faim dans le monde, París, Messidor/Éditions sociales, 1984.

[16]Ferran Garcia-Oliver, d’oïda, se n’ha fet ressò al seu París particular, València, Eliseu Climent, 1993.

[17]Suzanne Citron, Le Myte national: l’histoire de France en question, París, Éditions Ouvrières, 1987.

[18]Garcia-Oliver, El vaixel de Genseric, p. 116.

[19]Prenc la cita d’Ídem, pp. 128-129.

[20]El llibre de Robert B. Marks, Los orígenes del mundo moderno. Una nueva visión, Barcelona, Crítica, 2007, és una bona ajuda per situar el lloc d’Europa en el món. Agraeixo a Juan Carlos Garavaglia que me’n suggerís la lectura.

[21]Reyes Mate, «Falsament innocents», El Periódico, 28-03-2008, p. 6.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.