Varios autores - Pensar històricament

Després la conversa va derivar cap a la qüestió nacional. La presència d’amics vinguts de Barcelona ho exigia. [16]Va començar amb una altra pregunta: «Senyor Vilar, a la premsa he llegit una crítica del darrer llibre de Suzanne Citron, Le Myte national: l’histoire de France en question, [17]què li sembla la tesi del llibre?». Vilar no l’havia llegit i va demanar una explica-ció que, a partir de la crítica llegida, li vaig donar: Citron proposa substituir en l’ensenyament escolar francès la tradicional història nacional pel coneixement de les històries dels múltiples pobles que, a causa de la immigració formen la França actual, és a dir, retalls d’història d’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica, a més d’Europa. A Vilar li va semblar una monstruositat.

Fins aquí hi havia consens. Vilar defensava, com a base de l’ensenyament, ensems la història universal i les històries nacionals. Darrere de les seves paraules es podia veure l’autor de la Catalunya dins l’Espanya moderna, i de la breu Historia de España que tots havíem llegit. Ens va explicar després el seu descobriment de Catalunya i del nacionalisme català, la seva llarga estada a Barcelona quan la República i el repte que es va donar d’explicar-se històricament el catalanisme. A mi la conversa em seduïa perquè dec a Vilar la convicció que el sentiment nacional es pot explicar històricament, és a dir, racionalment. Però, a partir d’un punt determinat, el camí es va torçar: va ser quan vam passar de la història a la política.

No puc recordar en raó de què, però Vilar va profetitzar: «Els catalans sou pactistes. Encara que no us agradi dependre de Madrid, us hi acomodeu i busqueu sempre la manera de sobreviure dins d’Espanya. No teniu consciència de ser un país ocupat. Per contra, els bascos en tenen consciència i per això s’hi revolten. En conseqüència, els bascos entraran a Europa essent un país lliure, un Estat sobirà, i vosaltres hi entrareu formant part d’Espanya». Collons! Perdoneu. Va ser més que un gerro d’aigua freda. Que Vilar defensava les posicions independentistes basques, ja ho sabíem, però sentir-nos dir que els catalans ens hi posàvem bé per allò que ja sabeu, va ser massa. Vilar va explicar les seves estades al país basc, l’ascens polític de les organitzacions independentistes basques i l’origen basc de la seva estimada esposa, morta anys enrere. Ens ho deia per mostrar-nos que estava ben informat i potser també perquè entenguéssim que hi havia una implicació personal en les idees. Però la conversa s’havia agrit, i llavors vaig cometre un error fatal: li vaig etzibar, «Senyor Vilar, aquesta anàlisi basada en el fet de sentir-se o no sentir-se país ocupat no em sembla massa marxista». Observació pretensiosa i injusta, Vilar havia ensenyat moltes vegades que, partint de l’anàlisi de les estructures, per estudiar el sentiment nacional calia arribar a la mentalitat i la psicologia. Però ja era massa tard per rectifi car. M’ho va demostrar aquella nit deixant-me de parlar en català i passant al francès. De passada, suposo, m’indicava que, com a català, era tou. De fet, uns dies abans, en un seminari a la Sorbona, quan jo parlava dels comtats catalans a l’època carolíngia vaig tenir un moment de vacil·lació en l’ús del mot Catalunya per al segle X i Vilar, al costat, em va dir en veu baixa, però no sense energia, «digui Catalunya».

D’aquella llarga i apassionada conversa retinc que l’experiència vital pot pesar molt, fins a ser determinant, en la formació de les idees. També retinc que seria bo abstenir-se de parlar del que no sabem, aprendre a dialogar escoltant i saber introduir una sana dosi d’ironia en la conversa. Jo no en sé, i sospito que el mestre Vilar, tampoc. Fa poc una estudiant dotada d’un esperit crític esmolat em retreia: els professors no sabeu deixar de parlar, tant si us donen dues hores com si us en donen quatre, no pareu de parlar. També retinc que el bon historiador no és necessàriament un bon polític i, per descomptat, no pot ser profeta, la qual cosa no vol dir que hagi de renunciar a somiar el futur. En algun lloc Vilar ha escrit: no es pot descartar que Carles el Temerari algun dia torni a cavalcar. En teoria té raó, però, com a profecia, seria molt arriscada. És clar que Vilar, en la distància curta, en la conversa privada, era, com tothom, arriscat. La gran diferència és que quan escrivia ho feia amb la dosi de prudència i mesura necessària. Tenia, per tant, la humanitat del mestre.

PASSAT INTEL·LIGIBLE

Quan era un jove historiador, els historiadors que ens consideràvem progressistes, érem marxistes o marxians. Tots, seguint Vilar, parlàvem de mode de producció. Després, qui més qui menys es va fer revisionista i, com per art de màgia, el mode de producció va desaparèixer, diria, de les nostres vides. Tanmateix, segueixo pensant que és necessari un embolcall conceptual que aglutini el factors essencials del treball, la producció i la distribució de la riquesa. El problema és la importància determinant que li donàvem, que obscuria altres factors també importants. No esmerçàvem prou atenció, em sembla, a les ideologies, creences i sentiments. Convençuts que la lluita de classes era el motor de la història, ens interessàvem pels moviments socials, però no precisament pel sofriment humà. L’estimat Pi-erre Bonnassie, en canvi, mostrava molt d’interès per la sort i dissort de les persones, preocupació que alguna vegada, amb ànim despectiu, li va valer el qualificatiu de marxista romàntic, que avui, vist com han anat les coses, consideraria un honor.

L’important és fer intel·ligible el passat. Per això em sembla necessari complementar la macrohistòria i la microhistòria. Us posaré un exemple límit de com un fet concret pot ajudar a fer més intel·ligible el passat. Manllevo la paraula al meu amic valencià Ferran Garcia-Oliver: «Després d’haver-se tret la vida el Führer, dins del búnquer de la Cancelleria, se segueixen en cadena els suïcidis: que Magda Goebbels, la mare del Reich i esposa del terrible ministre de Propaganda, siga capaç de fer-ho, després, però, d’enverinar els seus fills per tal d’impedir que visquin en un món sense nazisme, explicita el grau de fanatisme i demència dels dirigents i al seu torn del règim i la societat que li donà suport». [18]

L’historiador té l’obligació de servir la societat. Per fer-ho, en el nostre cas, seria bo de tenir present la nostra doble pertinença de catalans per la Nació i espanyols per l’Estat. Vilar, per si calia, ens ho va ensenyar. Això s’hauria de traduir en més atenció a la història catalana i peninsular, si més no perquè el problema de la plurinacionalitat de l’Estat ha de ser alguna cosa més que un problema polític d’avui. Si no ho fem, després no ens hauríem d’esborronar si hi ha polítics com el senyor José María Aznar, que a la Universitat de Georgetown va dir que qui vulgui entendre el problema d’Espanya amb el terrorisme «es preciso que retroceda 1.300 años, a los inicios del siglo VIII cuando España fue invadida por los moros y rechazó convertirse en una pieza más del mundo islámico y comenzó una larga batalla para recuperar su identidad. Este proceso de reconquista fue muy largo, 800 años». [19]

Nosaltres, a la UPF, hem optat per primar la Història del Món, i està bé que ho fem pensant en la deriva de la mundialització, però, a la fi , nosaltres som el que són els nostres actes. No hauríem d’oblidar, per tant, d’on venim, sinó recordar que un temps vam cantar amb Raimon allò de qui perd els orígens perd la identitat. I no era perquè sí. Si l’Espanya de les autonomies és com és, també deu ser una mica per això. Hem de seguir pensant, per tant, que la història pot ajudar a entendre els problemes de convivència dins l’Estat espanyol, i a desenvolupar en els estudiants el sentit de la responsabilitat necessària per afrontar-los. No critico, per tant, la importància entre nosaltres de la història del món, sinó que em queixo del preu que en paguem. No defenso una visió reductora. Ben al contrari, seria bo ensenyar als nostres estudiants que tots emprem dues mesures, la que afecta realitats més íntimes i properes, i la més general, de manera que el més gran pot ser el més petit i el més petit, el més gran. Descobriríem així que el lloc dels catalans, els espanyols i els europeus ha estat generalment modest en la història del món. [20]