Varios autores - Pensar històricament

PENSAR HISTÒRICAMENT

ÈTICA, ENSENYAMENT I

USOS DE LA HISTÒRIA

Marició Janué i Miret

(ed.)

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,

ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,

en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic,

per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text, els autors, 2009

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Il·lustració de coberta: La Musa Clio, Museo del Prado, Madrid

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Fotocomposició i correcció: Communico, C.B.

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7675-1

ÍNDICE

PORTADA

PORTADA INTERIOR PENSAR HISTÒRICAMENT ÈTICA, ENSENYAMENT I USOS DE LA HISTÒRIA Marició Janué i Miret (ed.) UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

CRÈDITS Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. © Del text, els autors, 2009 © D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2009 Publicacions de la Universitat de València http://puv.uv.es publicacions@uv.es Il·lustració de coberta: La Musa Clio, Museo del Prado, Madrid Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera Fotocomposició i correcció: Communico, C.B. Realització ePub: produccioneditorial.com ISBN: 978-84-370-7675-1

PRESENTACIÓ: «PENSAR HISTÒRICAMENT»

TÉ LA RECERCA HISTÒRICA UNS LÍMITS ÈTICS? NOTES I RECORDS D’HISTÒRIA, ÈTICA I POLÍTICA

CUATRO NOTAS SOBRE EL PAPEL DEL HISTORIADOR EN LA SOCIEDAD

SOBRE LA ENSEÑANZA DE LA HISTORIA EN LOS SIGLOS XIX Y XX

LA HISTÒRIA QUE S’ENSENYA I LA HISTÒRIA QUE S’APRÈN ALS INSTITUTS: PROBLEMES I REPTES DE FUTUR

PENSAR HISTÓRICAMENTE AL OTRO

EL NACIONALISMO ESPAÑOL: LOS RESORTES DE UNA HEGEMONÍA POLÍTICA Y CULTURAL

EL USO DE LA HISTORIA EN EL DEBATE PÚBLICO EN FRANCIA EN EL ÚLTIMO CUARTO DE SIGLO

LA VOZ DEL AUTOR EN LA HISTORIOGRAFÍA

PRESENTACIÓ: «PENSAR HISTÒRICAMENT»

Marició Janué i Miret

Universitat Pompeu Fabra

Aquest llibre recull les ponències que es van presentar a les IV Jornades de Debat de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives «Pensar històricament», que se celebraren a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona) els dies 24 i 25 d’abril del 2008. [1]Com a ningú no se li escapa, el títol de les Jornades és manllevat d’una coneguda conferència del malaguanyat mestre Pierre Vilar al final de la dècada de 1980, on recollia pensaments suggeridors al voltant de les exigències de l’anàlisi històrica, una qüestió recurrent en la seva obra. [2]També, més tard, el seu últim llibre de reflexions i records es va publicar amb el mateix nom. [3]L’obra de Vilar refl ecteix una inquietud ètica que podem sintetitzar en la seva idea que la fi nalitat darrera i essencial de la història ha de ser ajudar els éssers humans. [4]La iniciativa de dedicar les Jornades a la temàtica «Pensar històricament» va sorgir d’un grup de doctorands de l’IUHJVV preocupats per les implicacions ètiques de l’ofici de l’historiador. Així doncs, l’objectiu d’aquestes Jornades va ser una mica peculiar en relació amb les anteriors: en lloc d’aprofundir en un fenomen històric determinat, es tractava de reflexionar, a l’entorn de les implicacions individuals i socials sobre l’ofici de l’historiador, com aquest ha pensat i pensa el passat, les inferències que n’ha tret i en treu, els interessos dels quals ha estat o és còmplice i dels vincles que en l’exercici de la seva professió ha establert i estableix amb el poder i amb el canvi social.

Les jornades es van estructurar en tres blocs temàtics –per bé que estretament interconnectats–, respectivament, sobre les exigències ètiques del treball històric, sobre la funció de la història en l’ensenyament i sobre els usos polítics de la història. Emmarcada en el primer bloc, la ponència de Josep Maria Salrach sobre els límits ètics de la recerca històrica reivindica la història com un camí de salvació individual i col·lectiva, d’assoliment de llibertat a través del coneixement. Per a Salrach, aquest camí reclama a l’historiador un component d’honestedat que ha d’assumir individualment. Des que hi ha Història, hi ha hagut historiadors i intel·lectuals que, de manera conscient o no tan conscient, han servit les ideologies i els règims més terribles o n’han estat còmplices. Per tant, l’historiador no hauria de menystenir la influència del seu treball a les esferes del poder. L’autor ens proposa que, més que no pas jutjar aquells qui en el passat van donar suport a ideologies i sistemes polítics, econòmics o socials que avui considerem poc humans, cal analitzar els condicionants, raonaments i mecanismes que els portaren a fer-ho. L’article de Salrach, sense entrar en judicis morals, ni en l’establiment d’un estricte decàleg professional –segurament, tan poc possible com desitjable–, ens recorda que la tasca dels historiadors ha de contribuir al fet que els homes del futur puguin valorar d’una manera més profundament lliure el significat de tot allò que s’ha esdevingut.

Seguidament, en la seva contribució, Francisco Fernández Buey reflexiona a l’entorn del paper de l’historiador en la societat sobre la base de les anàlisis que n’han fet destacats «historiadors-filòsofs» d’orientació marxista. Fernández Buey defensa un historiador combatiu civilment compromès. D’acord amb W. Benjamin, sosté que l’historiador mai no s’ha de prestar a ser l’instrument de la classe dominant. Argumenta en contra tant de la història entesa com a mera narració, com de la filosofia especulativa de la història i els grans relats. Per a l’autor, l’historiador ha d’evitar escriure una història dels «vencedors», que la presenti com una presumpta successió de fets que necessàriament havien de conduir al present que vivim. En canvi, ha de posar en relleu la interacció dialèctica entre civilització i barbàrie. Seguint A. Gramsci, Fernández Buey defensa el sarcasme com a forma estilística de l’historiador-filòsof dels subalterns, que sap que allò que escriu sobre el passat incideix en el present. Tot i això, nega que la reflexió que ha d’enllaçar passat i present hagi de tenir la forma d’un nou adoctrinament dels «perdedors» de la història. Alhora, reclama a l’historiador que procuri no caure –en nom de no fer una història només dels de dalt– en la justificació indirecta del conformisme de les majories silencioses del present. Remarca que en historiografia no hi ha posició epistemològica innocent i que cal assumir la pròpia parcialitat, cosa que, tanmateix, ha d’anar acompanyada d’un rigor metodològic estricte. També en la línia de Gramsci, reivindica el compromís cívic de l’historiador democràtic amb l’època que li ha tocat viure. Fernández Buey considera una tasca essencial de l’historiador illuminar que la democràcia és, encara, un procés en construcció. En aquest context, defensa que l’historiador civilment compromès ha de tenir un paper rellevant en la recuperació de la memòria històrica.

A continuació de les ponències de Salrach i Fernández Buey, es troben les dues que a les Jornades es van dedicar a la funció de la història en l’ensenyament.