Varios autores - Pensar històricament

Segueix a la de Manzano l’aportació de Juan Sisinio Pérez Garzón, que se centra en les característiques i usos del nacionalisme espanyol en la seva dimensió historiogràfica des de les Corts de Cadis a la Constitució del 1978. El seu article s’estructura en quatre apartats. En el primer apartat, l’autor fa una reflexió teòrica sobre la relació entre memòria i història, on ens adverteix de la necessitat de no confondre la memòria col·lectiva amb la història ni amb la consciència històrica, ja que la memòria de les societats és sempre una construcció política selectiva. Per a l’autor, cal tenir present que, tant la història com la memòria mantenen vincles amb les relacions de poder de la societat on es desenvolupen. Els historiadors tenen responsabilitat en les institucions creadores i administradores de memòria. Per tant, la història és, alhora, una ciència de la memòria social i una consciència crítica desmitificadora. L’autor conclou aquest apartat defensant que la història, en tant que saber social, ha de ser una empresa crítica, destructora d’identitats i de tradicions i, per tant, oposada a la memòria. En el segon apartat de l’article, Pérez Garzón traça un esquema evolutiu del nacionalisme espanyol considerant tres etapes. La primera etapa l’estableix entre els anys 1808 i 1873, quan es desplega el procés de construcció de l’Estat-nació, la cobertura ideològica i el reclam d’identitat cultural del qual s’aporten des d’uns paràmetres de «nacionalisme espanyol». La segona etapa, la de la Restauració canovista del 1874 al 1923, es caracteritzà pel seu caràcter de reacció contra allò que el federalisme havia significat a l’anterior en reformes socials i en aprofundiment democràtic del concepte de sobirania dels pobles. Aquesta segona etapa, ens diu l’autor, va ser un terreny adobat per a la deriva cap a actituds d’imposició autoritària. La crisi del 98 va servir de catalitzador d’un nacionalisme espanyol que es fossilitzà en essències culturals pretesament eternes i que es polaritzà al voltant de Castella i el castellà com a eix vertebrador d’una Espanya intemporal. Des de la generació del 98, es va produir la simbiosi de mitificació espanyolista i autoritarisme polític perquè el nacionalisme es va revitalitzar com a via per reforçar lligams de legitimitat i obediència interclassista en establir la identificació de nació amb societat i Estat. La tercera etapa la fixa Pérez Garzón entre el 1923 i el 1978, quan el nacionalisme espanyol es va desenvolupar en dues dimensions o alternatives polítiques oposades, l’autoritària centralista i repressora d’identitats no castellanes, d’una banda, i la democràtica, per l’altra, amb forts continguts federals o autonomistes de reconeixement o tolerància en diversos graus de les diferències existents a la societat espanyola. El tercer apartat de l’article el dedica l’autor als usos de la història per part del nacionalisme espanyol tot defensant la tesi que el nacionalisme espanyol es va pastar des del propi Estat durant el segle XIX. Així mateix, que el nacionalisme espanyol actua, abans de res, sense mostrar-se com a tal o, fins i tot, negant la seva condició. Des del segle XIX, ens diu Pérez Garzón, la narració als manuals d’història es basa en una selecció prèvia feta amb criteris nacionals de manera que la pràctica totalitat de la producció està construïda a partir de segments, d’esdeveniments, de dades, de cites, de textos que tenen coherència nacional en un relat descontextualitzat dels elements torbadors i aïllat dels oblits. En el quart i darrer apartat de l’article, l’autor es pregunta si la història d’Europa pot constituir una alternativa als nacionalismes, tot advertint-nos que pot córrer el risc de caure en els mateixos esquemes. A Espanya, ens diu l’autor, segueix sense quallar l’alternativa capaç d’englobar dins el nacionalisme espanyol la fórmula d’«Espanya, nació de nacions». Pérez Garzón conclou reclamant als historiadors que responguin al desafiament de conjugar drets individuals i col·lectius, identitats locals i supranacionals amb drets humans irreversibles.

Bon coneixedor, alhora, de la historiografia espanyola i la francesa, Benoît Pellistrandi tracta a la seva ponència l’ús de la història en el debat públic a França en el darrer quart de segle. Ens adverteix, d’entrada, que vol defugir la intenció modelitzant. L’autor destaca el pes de la cultura històrica a França, fet que s’ha expressat en la rellevància que els polítics li han atorgat en els seus discursos. Això ha contribuït al fet que a França la història –com també a Alemanya o, més recentment, a Espanya–, hagi esdevingut objecte de nombroses polèmiques i debats. En la primera part de l’article, l’autor ens presenta les condicions de la recepció de la història a França des de la dècada de 1960 posant de manifest les seves creixents popularitat i socialització. Hi ha contribuït, ens diu Pellistrandi, la convergència entre els historiadors, l’edició i la cultura sinó de masses, almenys, d’elit. Així mateix, la institucionalització de la història contemporània i el sorgiment d’una memòria obsessionada pels esdeveniments recents i, especialment, per l’actitud dels francesos durant la Segona Guerra Mundial. De la mateixa manera, el creixent recurs als historiadors com a experts en la vida pública i, fins i tot, en el món judicial. A continuació, l’autor aborda els actuals oblits i menysteniments dels relats històrics institucionals pel que fa a determinats sectors historiogràfics, com ara el marxista o el «cristià», tot i haver arribat en el passat al debat públic. Pel que fa a la historiografia marxista, Pellistrandi ens explica com, particularment després de la celebració del bicentenari de la Revolució l’any 1989 i el gran canvi europeu i el fracàs del comunisme soviètic, es produí una deslegitimació que la conduí a l’oblit i a la sospita d’una profunda distorsió ideològica i política, oblidant els assoliments metodològics i intel·lectuals anteriors. En relació amb la historiografia «cristiana», l’autor ens recorda el desenvolupament d’una història eclesiàstica que va contribuir a la renovació interna del catolicisme i va redescobrir la historicitat de l’Església amb totes les seves conseqüències. Pellistrandi ens alerta dels jocs de poder intel·lectual que s’oculten davant de les presentacions institucionalitzades de la història alhora que apareix una estructura convergent que legitima la intervenció de l’historiador en el debat públic des de la seva condició d’historiador. Amb això, els historiadors conjuguen les dues vessants del científic i del polític, encara que ho facin disfressant aquesta ambició i refugiant-se darrera de l’única legitimitat del saber i del coneixement. Seguidament, l’autor explica la nova relació social amb el passat que s’ha anat establint a partir de la dècada de 1980 i que ha conduït a la difusió d’una passió nacional per la memòria. L’autor es plany que la invasió de la història per la memòria ha significat una ruptura del sentiment de continuïtat entre present i passat. L’historiador s’ha assumit com a mediador entre la demanda de memòria –sigui seva o col·lectiva– i les tècniques d’elaboració d’un relat històric. La creixent acollida social de la història s’ha traduït en la sol·licitud per part del Govern, les institucions i la justícia de les eines elaborades pels historiadors. En aquest marc, Pellistrandi denuncia la instrumentalització que des del punt de vista de la concepció de la història ha dut a terme l’actual Govern Sarkozy destinada a deslegitimar l’esquerra. En acabat, l’autor es pregunta si l’auge de la memòria històrica no ha perjudicat la història com a ciència i ha ocasionat que ambdues es confonguin. Per a Pellistrandi, l’exaltació de la memòria ha conduït a un declivi de la consciència històrica i a un «presentisme» pel qual la història s’explica per una dinàmica futurista on la legitimitat resideix en la construcció d’un futur projectat. Segons l’autor, donar tot el privilegi al present pot conduir a la fi de la història que pronosticà Fukuyama. En aquest context, l’historiador es limita a autenticar el passat per conservar-lo millor, però està perdent de vista la seva capacitat crítica i la seva utilitat social. Per a Pellistrandi, els historiadors han de considerar la demanda social de memòria de la societat contemporània però, alhora, han de reivindicar la capacitat de reflexió crítica del discurs històric. L’autor conclou afirmant que no hi pot haver debat públic sobre la història sense la presència dels professionals de la història que, a més d’establir un coneixement rigorós i honest, tinguin una preocupació per portar al cor de la societat la importància existencial de la mirada històrica.