Varios autores - Pensar històricament

L’última aportació que inclou el llibre és la d’Enric Ucelay Da Cal, que se centra en els condicionants de la credibilitat del treball de l’historiador. Da Cal es lamenta que avui dia l’acadèmia valori negativament l’element creatiu en la producció històrica, alhora que, de manera contradictòria, n’elogia el compromís ideològic. L’autor situa l’origen d’aquesta contradicció en el vincle que s’establí al segle XIX entre el desenvolupament de la història com a ciència i el culte a la dada, que aparegué com a deducció lògica de la font ben emprada. Des de Ranke, el propòsit de la història deixà de ser la moralització, per passar a ser l’estudi d’una documentació amb mètodes crítics i l’establiment d’una narrativa fidedigna. Ara bé, Da Cal considera que aquesta concepció de la història parteix d’un supòsit fals, l’autenticitat de la dada. En realitat, l’única dada és la font en si, no allò que l’historiador en derivi amb la seva imaginació. Per tant, Da Cal subratlla la necessitat de distingir les dades de què disposen els historiadors i la realitat. Les dades, afirma, són els rastres que ens han quedat dels esdeveniments, però no els esdeveniments, dels quals no podem saber amb seguretat si realment van tenir lloc. L’autor explica que, a partir de la Primera Guerra Mundial, aquesta problemàtica s’intentà solucionar amb la incorporació a la narració històrica d’abstraccions descriptives, que van passar de ser conceptes a ser tractades com a objectes tangibles A mitjan segle XX, tota la historiografia donava per bones aquestes abstraccions, juntament amb les dades, com a segurs reflexos de la realitat. Tanmateix, afirma Da Cal, els conceptes no tenen una «realitat» que vagi més enllà de la imaginació dels historiadors. A més d’això, l’autor fa notar la subversió de la deontologia de la professió de l’historiador a conseqüència de la cada vegada major accessibilitat de les fonts històriques. Donada la «falsejabilitat» de les dades i dels conceptes, Da Cal es pregunta on rau la credibilitat de l’obra històrica i ens dóna com a resposta la «credibilitat de l’autor». Per a Da Cal, l’historiador no ha de mentir, encara que sàpiga que no diu la veritat. L’historiador ha d’acumular informacions i comparar-les amb contextos distants. L’autor reivindica que el propòsit de la història no ha de ser moralitzador, sinó estudiar la documentació amb mètodes crítics i establir una narrativa fidedigna. Sobre aquesta base, la credibilitat de l’historiador rauria en la bona disposició a la «falsejabilitat», és a dir, a explicar com i per què pot estar equivocat en allò que construeix narrativament. O, en altres paraules, en emfatitzar, amb totes les fonts possibles, que sempre s’està especulant sobre elles. Da Cal afirma que la «falsejabilitat» en la historiografia resideix avui dia en la qualitat complexa de la narració, en la seva capacitat de sostenir amb lògica una varietat paral·lela de seqüències, en lloc d’en el reduccionisme de la dada monogràfica, sovint prop de la temuda (pels historiadors) «ficció». D’això, en treu la conclusió que, si bé la narració és falsa, és irreemplaçable per donar legibilitat a l’anàlisi històrica. Per aquest motiu, Da Cal defensa que un historiador narrador no és equivalent a un historiador mut.

Les diverses ponències presentades a les Jornades, en una visió de conjunt, posen en relleu diversos aspectes al voltant de les especifi citats de l’anàlisi històrica i de la deontologia de la professió d’historiador, que sintetitzaré en els nou següents. En primer lloc, l’innegable vincle que hi ha entre el treball històric i el poder en una doble direcció, la de l’historiador que vol transformar-lo a través del seu discurs, i la dels polítics que cerquen en el discurs històric una raó per a les seves aspiracions. En segon lloc, que la superació de la dependència de l’historiador del poder passa, necessàriament, per un exercici d’honestedat que aquell ha d’assumir individualment. En tercer lloc, que l’historiador no ha de defugir el compromís cívic amb els sectors desafavorits de la societat i amb la democràcia, encara en construcció. En aquest context, els historiadors no poden obviar la demanda social de «memòria històrica» de la societat contemporània. Tanmateix, diverses ponències subratllen, i aquest constitueix el quart aspecte que cal destacar, l’imperatiu de distingir entre «memòria» i «història» o «consciència històrica». La «memòria» es funda en l’emoció immediata, a diferència de la «història», que ho fa en l’anàlisi de les raons del procés de canvi, fet que converteix la primera en molt més manipulable per part del poder. En cinquè lloc, diverses ponències insisteixen en la necessitat de revisar els discursos històrics vinculats a la identitat, particularment els de caràcter nacionalista, no solament pels seus components de falsedat, sinó també perquè s’estan mostrant ineficaços i, fins i tot, contraproduents a l’hora d’integrar la desuniforme ciutadania del segle XXI. Algun autor, en sisè lloc, planteja que aquesta revisió del discurs identitari essencialista persistent en els llibres d’història no ha d’eludir el desafiament de conjugar drets individuals i col·lectius, identitats locals i supranacionals amb drets humans irreversibles. En tot cas, i aquest és el setè aspecte que les ponències posen de manifest, la revisió del discurs històric cal que es dugui a terme amb més col·laboració recíproca entre el món universitari i el professorat dels instituts. Així mateix, en setè lloc, les ponències posen en relleu l’acord unànime en què la deontologia del treball històric implica un estricte rigor metodològic a l’hora de l’anàlisi de les fonts i de la formulació dels seus resultats en la narració històrica. Tanmateix, i com a darrer aspecte destacable, em sembla important l’accent que una de les ponències posa en el fet que aquest rigor metodològic comporta, també, l’explicitació d’aquells elements del discurs històric que poden ser falsejables.

Justament, voldria posar fi a aquesta presentació amb una breu reflexió al voltant d’aquest darrer aspecte que reclama, novament, l’honestedat del professional historiador. Tradicionalment, s’ha subratllat la diferència fonamental entre les ciències experimentals, que són les que s’han entès pròpiament com a «ciència», i la història pel fet que aquesta darrera no permet fer previsions sobre la realitat. [6]Avui, tanmateix, sabem, i Josep Fontana hi ha insistit, que aquest concepte de ciència està superat. [7]Però això, no treu, tal com no fa gaire ens recordava el malaguanyat Arthur Schlesinger, la necessitat d’assumir que la història es troba més enllà de la recuperació i de la reconstrucció i que l’objectivitat és inassolible. [8]Quan l’historiador escriu, ens diu Schlesinger, no es pot desprendre ni de la seva pròpia experiència ni dels seus propis prejudicis ni tampoc de les preocupacions de la seva època. Això, precisament, és el que fa que la història –com també, entre nosaltres, ha defensat Josep Fontana contestant els suggeriments en sentit contrari sorgits a les acaballes de la guerra freda–, [9]no tingui fi. Com que les urgències del present canvien –afegeix el recentment desaparegut historiador nord-americà–, exigeixen perennement revisions del passat, reescripcions de la història. En un bell paràgraf, Schlesinger aconsegueix transformar les limitacions de la història com a ciència –o el que seria el mateix, de l’historiador com a científic– en una virtut que facilita l’assoliment, més enllà de la descripció i de la interpretació dels fets, d’un tercer objectiu de la disciplina històrica que ens retorna a la finalitat darrera que li atribuïa Vilar, la nostra maduració com a persones. Segons Schlesinger: