Varios autores - Pensar històricament

Tot això em sembla una qüestió erudita, subjecta a discussió i interpretació. Mai no havia imaginat que es convertís en un fet establert per decisió política. I vaig acceptar la proposta del meu amic d’escriure un article a El País expressant aquesta opinió. Com que res es desaprofita en el debat polític, sabia que l’article seria emprat com a instrument en la pugna entre espanyolistes i catalanistes, però pensava i penso que la història no s’ha de sotmetre a la política. A partir d’aquí van ploure les trucades, unes per censurar-me i unes altres, de diaris i revistes, per demanar-me més collaboracions sobre el tema. La pressió va culminar quan la Generalitat va nomenar una comissió d’experts perquè fonamentés històricament aquest Mil·lenari. Vaig rebre la proposta de nomenament i la vaig refusar, però se’m va citar al Palau Moja, a una entrevista amb el conseller de cultura o el director general. Hi vaig anar, i amb certa sorpresa, quan creia que l’entrevista s’havia acabat, vaig ser convidat a passar a un despatx annex per redactar les meves objeccions, d’altra banda conegudes. No es devien acabar de creure que un historiador que estima la seva pàtria, i ha treballat per explicar els orígens de Catalunya i la formació dels Països Catalans, i ha procurat donar una explicació racional a la nostra existència com a poble, es negués a commemorar-ne els mil anys justos d’existència. No em sento cap heroi i sé perfectament que la circumstància de residir llavors a París em va ajudar a prendre aquesta decisió. Sempre penso que, si hagués estat a Barcelona, potser no ho hauria fet.

Avui, refetes les amistats i oblidat l’afer, ho recordo com una anècdota divertida, però em fa pensar en els avatars de la història i de l’historiador. Vaig una mica més enrere: els darrers anys del franquisme i els de la divisió del món en dos blocs, la història es considerava un arma de lluita contra la dictadura en pro de la democràcia i la justícia social. Hi havia consens a reconèixer la importància alliberadora de la cultura, i es respectava la història perquè servava el record del passat nacional i democràtic. Avui, restablerta la democràcia, es podria pensar que les coses han tornat al seu lloc, però em sembla que no ha estat així. La història, en consideració, crec que està per sota del nivell que li correspon. Potser nosaltres, amb les nostres claudicacions, hi hem ajudat.

Així doncs, aneu amb la veritat pel davant. No feu com aquells arqueòlegs israelites, segons he llegit, que, quan excaven al seu país, si troben restes àrabs, les ignoren: fan veure que no hi són. Es diu que només la veritat ens farà lliures. Si no és així, com desenvoluparem la vocació de servei pròpia del nostre ofici? Vegeu dos exemples de vocació de servei.

El 1404-1405 hi hagué una greu crisi de subsistència a Egipte. L’historiador al-Maqrizi ho va viure en primera persona. Tenia llavors quaranta anys, i era inspector de mercats. Van ser anys de molt de patiment en què moltes persones s’abandonaven a la desesperació creient que aquelles calamitats no tenien precedent ni remei. Enfront d’aquest abandonament, al-Maqrizi es va proposar demostrar que Egipte, en diverses èpoques, havia experimentat mals semblants o pitjors, i se n’havia sortit. De passada, volia mostrar que, a diferència d’altres èpoques, les fams d’aquells anys provenien menys dels capricis de la natura que de la mala administració. I, finalment, proposava remeis per fer-hi front i evitar recaigudes. Tot això ho va escriure el juliol de 1405 en un llibre titulat Remei ofert a la nació per dissipar l’angoixa. Els governants mamelucs per als quals treballava, paradoxalment, en sortien molt mal parats. [2]

Em sembla que la d’al-Maqrizi va ser una actitud ètica. Tanmateix, caldria advertir també contra els perills del radicalisme ètic transformat en dogma. La millor profilaxi, si es pogués, seria la combinació de la raó amb la ironia, fins i tot en una cosa tan seriosa com la història. Seriosa la història? I tant! El meu amic Ferran Garcia-Oliver imagina la humanitat com un arbre que se sosté en arrels profundes. Sense les arrels, diu, no hi ha futur per a l’arbre. Les arrels són la història, la memòria. Sense memòria, continua, el present seria un immens esvoranc que s’engoliria no sols tot allò que ens ha precedit i ens ha format, sinó també l’esperança d’un demà millor. [3]Sense memòria individual i història col·lectiva no hi ha identitat, simplement no sabríem qui som, no ens reconeixeríem, no existiríem.

JUDICIS MORALS I IDEOLOGIES

Quan era estudiant llegia amb fruïció el llibret d’Edward H. Carr, ¿Qué es la historia? [4]En recordo les advertències contra el perill de transformarnos en jutges. A l’historiador li interessa, diu, entendre per què va passar el que va passar, i no pas justifi car o condemnar. Tanmateix, afegeix, a l’historiador no se li pot demanar indiferència o neutralitat perquè «les dades històriques pressuposen un cert grau d’interpretació; i les interpretacions sempre porten inherents judicis morals. [5]A nosaltres ens sembla, però, que el problema no és tant saber si és lícit emetre judicis, sinó com fer-ho atesa la distància que ens separa del passat.

Condemnar l’Església medieval o la Cristiandat hispànica pel crim de genocidi perpetrat contra els musulmans andalusins és fàcil i pot impressionar l’auditori (temo haver-ho fet a classe), però és just i assenyat? Els medievals desconeixien el delicte de genocidi, el crim irredimible contra la humanitat. I nosaltres no disposem d’un metre abstracte i suprahistòric per mesurar accions de les quals ja no hi ha persones vives implicades. La distància entre l’historiador i els fets ens hauria d’inclinar cap a la prudència i defugir els judicis morals taxatius, inamovibles. És clar que això no vol dir que amaguem el pensament i la repugnància que determinats fets o persones ens inspiren. Ho hem d’expressar, però, deixant clar que els nostres judicis morals tenen la vàlua de les opinions més que no pas de les sentències.

Tanmateix, el més important és marcar les distàncies amb el passat: mesurar el que ens separa. Això només es pot fer assumint que les nostres idees, mentalitat i sistema de valors difereixen dels que ens han precedit. I, un cop assumit, intentar entendre la manera de pensar i ser dels subjectes històrics que estudiem. He de condemnar jo, pregunto, Jaume I, amb la seva host, assaltant Madina Mayurqa i prenent als musulmans valencians les seves terres i ciutats? No és més aviat la meva feina intentar entendre què tenia al cap i al cor quan ho feia, quin sistema de valors l’empenyia i emparava? Algú em dirà que fent-ho així proposo substituir les responsabilitats per abstraccions. No! Tothom és ell i la seva circumstància. Proposo, per tant, examinar les circumstàncies de lloc i temps, però sobretot els sistemes de valors imperants, abans d’emetre judicis morals sobre persones i episodis de la història. I, encara, a l’hora de fer-ho proposo refl exionar abans sobre la nostra condició d’historiadors que treballem a partir d’un sistema de valors diferent, de vegades oposat, al d’aquells que estudiem.

El contrast es copsa bé llegint Dant. Per exemple, el cant V de la Divina Comèdia on hi ha la narració d’un fet esdevingut entre el 1283 i el 1286. [6]El senyor de Ravenna va casar la seva filla Francesca amb Gianciotto Malatesta, senyor de Rímini. Com era normal, va ser un matrimoni de conveniència, per formalitzar l’aliança de dos llinatges. L’amor no entrava en els càlculs dels qui prenien aquestes decisions, normalment els pares o tutors. Llavors va passar el que sovint passava: l’amor va brollar fora del matrimoni, a l’ocasió entre Francesca i el seu cunyat Paolo. Quan ho va descobrir, el marit, enganyat i enfurismat, els va matar tots dos. Què ens diu el nostre sistema de valors? No esperaríem avui de la justícia la condemna de l’homicida? Sens dubte. Resulta, però, que Dant pertanyia a un altre univers moral, per això col·loca a l’infern els amants luxuriosos, i no Gianciotto, el fratricida i assassí de l’esposa.